Nadia Ghulam, activista i comunicadora afganesa és la fundadora de l’Associació Ponts per la Pau i co-autora de tres llibres sobre el seu país d’origen.
En el seu primer llibre “El secret del meu turbant” (Columna, 2010) narra la seva història quan, a l’edat de vuit anys, va patir greus ferides a causa d’una bomba que va caure a casa seva. Aquest fet li va canviar la vida: el seu germà va morir, ella va passar dos anys a l’hospital, i el seu pare va emmalaltir. Quan va sortir de l’hospital, els talibans ja eren al poder. I amb 11 anys va haver d’adoptar la identitat del seu germà mort per poder mantenir la mare, dues germanes més petites i el pare malalt. Va viure com a noi durant 10 anys fins que gràcies a una ONG va arribar a Catalunya per recuperar-se i, des de llavors, viu a Badalona amb la seva família catalana, però ajudant a tantes famílies afganeses com pot. La Nadia és un exemple de dona valenta i resilient.
Ets fundadora de l’Associació Ponts per la Pau, quins objectius persegueix?
Ponts per la Pau respon a un somni molt senzill, el de donar missatges de pau i formar a persones, de manera activa, perquè entre totes, des de l’Afganistan, puguem reconstruir la pau al nostre país, a partir de l’educació i la formació. Crec que la llavor de la pau és l’educació i cal que els infants no es quedin fora d’ella, per això ens concentrem bàsicament en la seva formació, tot i que tenim també programes de suport i emergència en casos especials. Com sabeu, hi ha moltes famílies que es venen les seves filles per poder menjar o famílies que venen els seus òrgans. Tot i ser una associació molt petita, som conscients que no podem fer moltes coses, però sí intentem ajudar a aquestes famílies.
Al llarg d’aquests anys de funcionament de l’entitat, de què et sents més orgullosa?
Fins ara hem pogut formar i donar suport a 10 nois i noies que estan arreu del món, treballant per reconstruir la pau al meu país, i formar-se per aprendre molt més. Els projectes de Ponts per la Pau han crescut molt, vam començar amb un nen, i ara tenim 300 dones en un programa adreçat a dones i nenes que no tenen possibilitats per educar-se i formar-se. Nosaltres, des d’aquí, les acompanyem per a que puguin tirar endavant els seus somnis que és seguir aprenent.
Club de lectura per a joves i dones a Kabul
Activista per la cultura de la pau i per l’educació, ets coautora de tres llibres sobre el teu país d’origen. En la situació actual que viu Afganistan, com es poden establir, ara, ponts per a la pau? Ho veus factible?
Sempre he tingut molt clar que les persones migrades i refugiades podem ser un gran pont entre el nostre país d’origen i el d’acollida. Per a mi, transmetre el valor de la pau al poble afganès és totalment factible perquè mentre no visquis en pau no entens el seu valor. I per desgràcia, en el meu país, els infants i joves no han viscut mai en pau. Jo mateixa, fins els 21 anys no l’he coneguda, tot i que cada dia de la meva vida he demanat pau. Però fins que no vaig arribar a Catalunya que no la vaig conèixer. Des de llavors, aquest ha estat el meu somni, poder transmetre-la al meu país. I veig que és molt important i necessari que totes les persones migrades i refugiades que estan lluny de l’Afganistan, segueixin fent ponts pel nostre país, però necessitem, també, l’acompanyament de la nostra societat d’acollida.
Si depengués de tu, que és el primer que faries?
Si tingués possibilitats, la primera cosa que faria seria reconstruir totes les escoles i universitats per a que poguessin estudiar tots els infants del país. També crearia llocs de treball en fàbriques, empreses… i encara que fos tot molt bàsic, la qüestió és que poguessin estar ocupades totes les persones, sense cap discriminació. Sens dubte, l’ocupació i l’educació és la manera que el nostre sistema comenci a funcionar. Però, per desgràcia, tot això no existeix al meu país.
La situació que es viu a l’Afganistan és de retorn a la pèrdua de tot tipus de drets, i si ets dona o nena, encara més. Que és el que pot fer la societat civil davant d’aquest escenari?
Des del primer règim dels talibans que no hem recuperat els drets de les dones. Durant els 20 anys d’ocupació dels EEUU al meu país, també vam tenir moltes limitacions, sobretot les dones que viuen als pobles i províncies. Dones que no han tingut la possibilitat d’educar-se, i la causa principal d’aquest retorn al poder dels talibans és, justament, la manca d’educació que hi ha al meu país.
Com a societat civil afganesa tots tenim ganes d’aprendre, des d’un nen petit fins les persones més grans. Avui, per exemple, m’han enviat 16 vídeos responent a la pregunta que els hi fèiem: “Si a l’Afganistan hi hagués pau, que faries?” Nens de cinc anys fins a noies de 18, totes deien el mateix: “volem anar a l’escola per poder estudiar”. Amb aquestes respostes ja veus quines són les seves necessitats. Necessitats que el règim talibà no els hi donarà, per això els hem d’ajudar. Cal dir que la societat civil catalana i europea està fent força feina i, personalment, els hi estic molt agraïda.
Nenes del club de lectura de l’Associació Ponts per la Pau
L’Afganistan encadena un conflicte rere l’altre des de fa més de 40 anys. Amb el retorn dels talibans, ara fa sis mesos, deus conèixer històries de resistències de dones afganeses que lluiten per sobreviure o per escapar d’aquest drama, oi?
Hi ha algunes dones que han resistit per quedar-se; altres, que no han pogut i han hagut de fugir. Però, en general, hi ha dones molt fortes i valentes que s’oposen a aquesta situació, i malgrat l’opressió i la falta de llibertat, estan alçant la veu i lluitant pels seus drets.
Vas sortir d’un país en guerra, i ara, a Europa ha començat una altra. Com ho vius?
M’agradaria que la ciutadania fos conscient que el suport armamentístic destrueix i la guerra d’Ucraïna és un gran exemple, perquè si ara no hi haguessin tantes armes no hi haurien aquestes guerres. Envien armes per ajudar Ucraïna i el que estan fent és matar molta gent innocent, ja què les armes s’utilitzen, la majoria de vegades, contra la població civil. Els que estan fent la guerra no estan dins la guerra i les seves famílies estan fora, en llocs segurs. És la població civil, de tots dos bàndols, la que està morint. Per tant, la solució no passa per enviar armes. El que m’entristeix moltíssim és que els països no hagin trobat altres solucions, però clar, les armes són un negoci. I cal estar molt alertes perquè, de manera directe o indirecte, estem contribuint amb aquestes idees, i hem de buscar altres estratègies que no passin per utilitzar les armes com a solució, que no ens enganyin, perquè mai ho seran.
Donacions a Ponts per la Pau: IBAN ES36 2100 0005 9502 0146 4315
