Res ha d’haver-hi més desagradable que el fet d’entrar a casa teva sortejant preservatius i xeringues. El comerç de sexe als carrers és un fenomen que ens correspon a totes les que i a tots els que vivim a Barcelona, i no és un problema per al veïnatge de tal carrer que, sota la imatge d’una determinada verge (mare de Déu), es facin fel·lacions a la llum d’un fanal amb 300 anys d’història.
Aquest no és el problema. Tampoc radica en que El País faci un reportatge fent gala de males pràctiques periodístiques i no recordant que fan publicitat cada dia a les seves últimes pàgines amb centenars d’anuncis de comerç del sexe, sent així una espècie de Boqueria de paper. El mateix passa amb El Periódico: només canvia el nom del carrer. Només canvia el nom del diari.
Segurament, el senyor Trias sap que el fenomen (que no té res de nou) no radica només en la situació irregular de les dones que estan dins del circuit d’aquest tipus de comerç, ni tampoc en que s’ha de regular l’ús de l’espai públic com està passant a Madrid, amb la conseqüent pèrdua de l’exercici de llibertats sota el lema de “pel bé de la convivència conciutadana”, creant governs locals paternalistes que irresponsabilitzen a la ciutadania.
Trias demana en període pre-electoral un canvi en la llei d’estrangeria per lluitar contra la multi-reincidència de prostitutes “gairebé totes immigrants il·legals” (Trias, El Periódico, 4 oct. 2011). El senyor Trias també sap que la solució no consisteix en que s’emportin les dones treballadores del sexe a la comissària dels Corts “perquè els hi para més lluny”. El que sí sap el senyor Trias és que la demanda per comerç sexual a Barcelona és alta, no només als carrers i per a usuaris “locals”, sinó en cada racó on el turisme ha entrat desbocadament i on tampoc està regulat.
Molt probablement, a la majoria de dones i homes que treballen al voltant del sexe comercial (visibles perquè s’ha posat l’ull públic al seu damunt, no perquè se’ls vulgui veure realment) se’ls hauria de donar l’oportunitat de sortir de la prostitució si no l’exerceixen voluntàriament, la qual cosa no passarà,si no es dóna l’oportunitat ni tan sols de que puguin tenir accés als seus drets fonamentals.
El treball del sexe s’ha de regular, s’han de pagar impostos i ha de ser només una opció amb la qual guanyar-se la vida, no com succeeix avui per a moltes persones que l’exerceixen per salvar les seves vides i la d’aquelles persones que resten als seus països d’origen.
El senyor Trias segur que és conscient -o almenys intueix- que l’“esclavatge del segle XXI” no és el treball del sexe, sinó el neoliberalisme patriarcal -que ens ha portat a diversos fenòmens- pel qual efectivament les dones, són on són, fa que siguin moneda de canvi o, en el millor dels casos, que tinguin drets establerts per llei i que no se satisfan, com és el de la igualtat. D’aquest esclavatge és del qual hem de sortir, i en aquesta tasca, senyores i senyors, ens hi trobem totes i tots fins a les celles.
