Il·lustració: Abecor
Des de les promeses electorals en matèria de gènere i lluita contra la desigualtat i injustícia contra la dona fins als resultats del lustre que va acabar, què ha passat amb les dones bolivianes en el Procés de Canvi i què resta per fer?
És difícil no reaccionar amb incredulitat al llegir l’informe presentat per Bolívia davant la Conferència Beijing+20, on s’assegura que al país, en matèria de lluita contra la desigualtat que afecta la dona, “els èxits assolits han anat més enllà dels postulats i indicadors plantejats en les plataformes internacionals”.
Aquesta afirmació, i l’informe que la conté, són oportuns per mirar cap enrere i veure el camí recorregut en els últims anys, valorar-los i situar-nos en la Bolívia d’avui, amb la inclussió de les dones.
Les promeses
El Programa de Govern 2010-2015 del MAS-IPSP, partit d’ Evo Morales, ens recorda les promeses del Procés de Canvi de l’últim lustre. En les seves 156 pàgines no atorga ni un subtítol al gènere o la discriminació femenina.
Mirem el contingut:
En l’apartat de propostes abunden indicadors econòmics, normes i mesures socials, a més de l’indígena, pagès i originari, cap a on sembla que se centra tot; de dones, gairebé res.
A “Pàtria segura per a tots”, els indicadors de pobresa es creuen amb paràmetres d’origen / ètnia, d’edat i educació, però no afegeix el de gènere, és que aquesta dada no existeix a Bolívia? En el món “el 70% de les persones que viuen en la pobresa són dones” i, segons les Nacions Unides, aquestes es veuen afectades “per programes i polítiques públiques inadequades”.
Es prometen 12 mesures molt variades en seguretat ciutadana i, difícil de creure, cap es refereix a la violència masclista. Afinant la vista, en educació apareixen “programes per a la lluita contra la violència infantil i de gènere”.
En arribar al compromís de “100 lleis per aplicar la nova Constitució” que s’anuncien, “s’haurà d’aprovar un cos de lleis que protegeixin les dones contra la violència física, amb igualtat de participació en l’exercici i control del poder polític en igualtat de condicions amb els homes (Art.26)”. Una cosa, finalment.
Despatriarcalización
Per al govern, “l’abordatge de la discriminació contra la dona està immers en el Pla Nacional de Desenvolupament” i en el Viure Bé. En aquest marc, pren el concepte de “despatriarcalización” i qüestiona la categoria gènere per considerar-la colonial i insuficient per abastar els sistemes de dominació dins de la societat.
Així, el govern assenyala, per exemple, que el seu informe a Beijing + 20 no respon necessàriament a les sol·licituds i indicadors internacionals de gènere “inconclusos”. Afirma que les dones no són un grup vulnerable, sinó que han estat vulnerabilitzades pel neoliberalisme. Llavors la lluita per la igualtat fa front al patriarcat, al colonialisme i al neoliberalisme.
Les bases legals
En els últims cinc anys es va modificar el marc legal en benefici de la dona, iniciant-se amb més de 20 articles en la Constitució Política de l’Estat.
Es van aprovar noves lleis que concentren drets a favor de la dona: Llei 026 del Règim Electoral (2010) i altres que incorporen l’equitat de gènere, la paritat i alternança en les candidatures; Llei 243 contra l’assetjament i violència política cap a les dones (2012); Llei 263 contra la trata i trànsit de persones (2012); Llei 348 per garantir la vida lliure de violència per a les dones (2013) i la seva Reglamentació (2014); Llei 3545 de Reconducció Comunitària de la Reforma Agrària que reconeix a les dones el dret a la propietat de la terra.
L’aprovació aquestes lleis no va ser bufar i fer ampolles. Són demandes que finalment es van atendre després de fets concrets extrems que hi van obligar, com l’assassinat de la regidora Juana Quispe (violència política), la desaparició de Zarlet Clavijo i altres (trata) i l’assassinat de la periodista Hanalí Huaycho (violència i reglamentació).
Aquestes normes, encara que de gran valor i diverses, sense reglamentació, són qüestionades per sectors feministes que les veuen incompletes i insuficients.
Participació política
Es va aplaudir la paritat parlamentària que col·loca Bolívia entre els tres països del món que l’apliquen. En l’actual legislatura han aconseguit un curull de 82 dones (66 diputades i 16 senadores); però Wilma Velazco, vocal del Tribunal Suprem Electoral, va alertar que després de la inhabilitació de dones titulars, “hi ha una intencionalitat … d’habilitar al suplent que és home”. Feta la llei, feta la trampa.
De l’assetjament polític, violència i discriminació contra autoritats edils dones (19 casos registrats l’any de mitjana) va sorgir l’Associació de Regidores de Bolívia que encara reclama justícia per Juana Quispe, regidora de Ancoraimes, assassinada el 2012.
Encara i així, la representació és possible, però en el comandament no tant. Hi ha molt poques dones alcaldesses (8,5% el 2015), cap Governadora i en l’Executiu actual només hi ha un 33% de ministres. Les traves per a l’exercici femení del poder són evidents. Recordem a Rebeca Delgado, defenestrada del partit de govern per parlar amb veu pròpia.
Foto: La Prensa
La violència que no cessa
La Llei 348 és “una de les més avançades a Amèrica Llatina” perquè nomena els tipus de violència masclista i introdueix el terme feminicidi. És cert, encara que la seva reglamentació no estaria a l’alçada i Bolívia és encara un país amb un alt índex d’assassinats i agressions a dones.
“La norma ha promogut la impunitat” a causa d’ “els retards de la justícia, els cobraments il·legals, la revictimització, la corrupció, els buits en la norma, la deficient infraestructura i la manca de personal especialitzat i sensibilitzat …”, assenyala la periodista Helen Álvarez basant-se en almenys 25 fonts informatives.
S’estima que a Bolívia hi va haver més de 500 feminicidis en l’últim lustre. En el primer trimestre d’aquest any ja es van registrar 23 casos. No hi ha dades oficials d’altres tipus de violències que estableix la Llei 348. El 2013, de 12.337 causes per violència de gènere ingressades en el sistema judicial només 121 van seguir un procediment abreujat.
L’avortament, invisible
Des del govern es parla del “cos i el seu gaudi a plenitud”; però, no del dret de decidir sobre el propi cos. L’Estat s’apropia del cos de les dones i aplica sobre elles polítiques de control reproductiu i criminalitza a qui no les compleix.
L’avortament és actualment, malgrat els silencis convenients, una pràctica generalitzada en totes les classes socials a Bolívia i la seva clandestinitat posa en risc la salut de dones empobrides. Legalitzar l’avortament, com ho va fer Uruguai, és una de les mesures centrals i inconcluses en les polítiques de gènere i la lluita contra la discriminació femenina.
La riquesa és mascle
La pobresa extrema a Bolívia va disminuir del 41% al 21% per al 2012, segons l’INE. El govern diu que es deu als bons (Juancito Pinto, Renda Dignitat i Juana Azurduy) que van arribar al 33% de la població aquest any. A més del creixement econòmic del 5% anual de mitjana en l’última dècada; així com pels increments salarials superiors a la inflació i una alça del PIB per càpita anual de 1.020 dòlars (2005) a 2.867 (2013), segons el Banc Mundial. D’aquesta bonança, diu el govern, es beneficien les dones.
Malgrat l’economia puixant, la bretxa salarial de gènere és una de les més altes en el globus. El govern assenyala que “els ingressos percebuts pels homes són el 47% més grans que els de les dones”. Una dada més: Del total de préstecs per a empreses, a les dones es va atorgar: el 2% empresarial, el 24% petita i mitjana empresa i el 36% micro-crèdits; mentre que als homes el 98%, 76% i 64% respectivament, amb dades de l’autoritat del sector. És a dir, en crèdits bancaris les dones es mouen amb quantitats mínimes i inclusivament, així, són minoria.
Tot per construir
S’ha d’admetre que en els últims cinc anys del Procés de Canvi es va fer una cosa fonamental que és col·locar fonaments legals per a un país més igualitari en matèria de gènere. Però d’aleshores ençà està tot per construir. Manca informació i estadístiques i amb això sí que es revelarien necessitats, es podrien definir accions, assignar pressupostos i recursos humans, dur a terme projectes, fer seguiment i valorar resultats. Per a tot això cal voluntat política i fonamentalment un canvi de mentalitat.
Més informació a:
“Procés de Canvi”
