OPINIÓ
Quina alegria anar a la plaça de Sant Jaume i parar l’orella al peculiar deixar-se anar barceloní.
Quin goig anar a veure el pessebre de la plaça de Sant Jaume i constatar un any més la devoció tan barcelonina per opinar, la veneració per la discussió diletant, l’etern discrepar sobre gustos i estètica.
Aquest any el pessebre l’ha realitzat l’escenògrafa Paula Bosch i s’ha inspirat en les capses que dalt de tot dels armaris o a les golfes custodien fins l’any que ve les figures del pessebre i suros i casetes, boles i garlandes, cucs i arbres…, es permet llicències poètiques i hi inclou canelons, galets o capons; plantes efímeres com el vesc, el boix grèvol o el galzeran. Ple de detalls, és entretingudíssim de mirar; i entranyable: és fàcil trobar-hi retalls de la infància que han quedat enrere per sempre més.
(És recomanable que qui sigui amant de les tradicions pretesament inamovibles, en comptes d’anar a la plaça de l’Ajuntament a fer-se mala sang, s’acosti al pessebre del museu Frederic Marès o al de la Catedral —per dir-ne dos que són a tocar— o s’adeliti amb l’exposició de diorames de la parròquia de Betlem.)
Quina alegria anar a la plaça de Sant Jaume i parar l’orella al peculiar deixar-se anar barceloní. Constatar un cop més que, si es tracta de la ciutat, gent que no es coneix i que en d’altres ocasions no parlaria entre si, espontàniament dialoga i opina. Aquest any, el pessebre no ha despertat reaccions tan furibundes com d’altres anys des que Ada Colau és l’alcaldessa. Pel que vaig poder sentir, el pessebre agradava a més gent que no pas desagradava, tant si la gent era indígena com forana.
Ho va resumir molt bé una senyora que deia a les amigues amb qui l’havia anat a veure: «No és un pessebre, però m’agrada». Un espontani que anava amb la seva dona en sentir-ho va retopar: «Estic totalment d’acord amb vostè». I sense solució de continuïtat (com m’agrada col.locar aquesta expressió!): «Encara que em sap greu estar d’acord amb una dona en alguna cosa». Algunes rialles per part d’algunes de les dones.
Aquest any, el pessebre no ha despertat reaccions tan furibundes com d’altres anys des que Ada Colau és l’alcaldessa.
Aplicarem la regla de la inversió i imaginarem una senyora que diu a un senyor: «Estic totalment d’acord amb vostè, encara que em sap greu estar d’acord amb un home en alguna cosa». No sé com haurien anat les rialles.
Tot i que no tan popular, un altre tema clàssic és la il.luminació nadalenca. Sobretot hi opinen, i força, els comerços. Voraços i àvids, mai en tenen prou i sempre en reclamen més i més (Compreu, compreu, fins que rebenteu!). És un exemple perfecte de per què la crisi climàtica no té deturador i només farà que agreujar-se, que aturar el malbaratament energètic i monetari no interessa a gairebé ningú, que la pol.lució importa un rave. Aquest any al llarg i ample de l’Estat la despesa en lluminàries ha pujat un total de 17,15 milions d’euros. Madrid s’ha patejat més de 3,1 milions d’euros; Vigo li va al darrere i hi ha dilapidat més de 1,1 milions.
Estic francament contenta que Barcelona ocupi la posició 39a per molt que hi hagi comerciants i altra gent que pensin que la ciutat es veu trista i fosca i no llueix ni enlluerna i proclamin que és un signe més d’una suposada decadència. (S’assembla perillosament a les alarmes que salten quan es fabriquen una mica menys de cotxes, tot i saber que és insostenible que n’hi hagi tants i que s’hauria de potenciar el transport públic i reduir el nombre de cotxes privats. Aquesta és l’autèntica i més profunda misèria de la política habitual.)
Aquest any tenim tema nou: les targetes d’autobús. Comencem malament ja amb els noms. La T-Mes passa a dir-se T-Usual; mira que és pràctic i inequívocament entenedor que si dura un mes es digui T-Mes, no ho deuen trobar, però, prou frívol. I a la T-10 li han engiponat el nom de T-Casual; els deu semblar una denominació més «moderna». S’ha de fer constar que la T-10 és la més utilitzada de totes: no tenia data de caducitat i la podia usar més d’una persona; la seva substituta només és vàlida durant un mes i, a més a més, és unipersonal.
Arran de les protestes, han rectificat i s’han tret de la màniga la T-Familiar, no és unipersonal però és més cara que la T-Casual i només és vàlida durant un mes. En fi que hem fet un gran negoci.
Barcelona, una ciutat amb dèficits gravíssims de zones verdes, fa de la necessitat virtut.
El que més greu sap, és que ho plantegin com una lluita entre persones que usaven la T-10 i la T-Mes, una actitud ben impròpia. Com si baixar una mica de preu l’antiga T-Mes, només es pogués fer encarint i penalitzant la gent que usi l’antiga T-10. Que baixin la T-Mes i deixin tal com està la T-10!
Que meravellós seria que tot funcionés tan bé com l’arbrat. Barcelona, una ciutat amb dèficits gravíssims de zones verdes, fa de la necessitat virtut, s’ha espavilat i se les enginya per plantar arbres i més arbres, arbres de totes menes i a tots els llocs possibles (si no fos pels arbres, la ciutat seria invivible i ens hauríem d’exiliar). Algú ha sentit mai cap queixa de Parcs i Jardins? Senyal que la cosa funciona. Cada vegada que hi ha canvis a l’Ajuntament, aguanto la respiració a veure què passa. La seva manera d’actuar deu ser tan sòlida, lògica i evident que deu ser impossible revertir-la. Que duri aquest any que comença i molts més.
