La lectura d’aquest llibre ens brinda la oportunitat de donar un cop d’ull al que ha estat la vida professional de Carmen Alcalde com a periodista però no només.
Perquè en aquestes pàgines hi transiten les seves vicissituds, les lluites, els encerts, els desenganys i les descobertes, però també hi transita per darrera el periodisme de tota una època, cinquanta anys, des d’abans de la llei de premsa de Fraga passant pel postfranquisme, la transició, el pujolisme fins l’esclat digital.
El llibre està estructurat de forma cronològica y a partir de distintes veus. De fet, la veu de l’autora no apareix fins a la pàgina 31, abans hi trobem un entrevista perfil de Jesús Martínez, i un seguit de cartes de Salvador Espriu, una sorpresa tan pel fet en si de la correspondència que Carmen Alcalde hi va mantenir des de l’any 1949 com per l’estil mesurat, però elegant del poeta, com ho demostra aquest retret en què comença el seu epistolari “Li escric en la llengua que vostè parla, lamentant de passada que no l’escrigui”.
Després d’una entrada biogràfica, l’autora reconeix que la consciencia social se li desvetlla a la universitat i sobretot amb les inundacions del Vallés. I tot just llavors s’inicia el seu recorregut pels diferents mitjans, endegant una feinada en forma de reportatges, entrevistes, llibres i projectes periodístics de gran volada deixant constància en aquest llibre del que aquesta dona ha gosat emprendre al llarg de la seva vida professional.
Ens explica com va començar la revista Presència en aquella Girona dels seixanta, com li va agafar gust en això de forçar els límits que la censura imposava a l’època. Podem seguir els seus treballs periodístics a Destino, Triunfo, Cuadernos para el Diàlogo, Diario Femenino entre molts altres mitjans i resseguir les multes, els segrestos i les suspensions de les publicacions, que es produïen a partir de temes com el divorci, el reformatori per a joves de Wad-Ras. Ella va ser la primera en destapar per exemple el que passava a la Maternitat amb les criatures que a l’època se’n deia mares solteres (o caigudes en pecat) i que Alcalde qualifica com a mares sense home, ja que era aquesta mancança la que les feia tan vulnerables.
I en tot aquest recorregut podem llegir articles d’altres periodistes, cartes de personatges com Frederica Montseny (de qui Alcalde va fer un llibre Federica Montseny: palabra en rojo y negro) o Mercè Rodoreda (de qui va aconseguir que col·laborés a Cuadernos para el diálogo en un espai nomenat “La chica de las camèlies”, fins arribar a l’etapa de Vindicación Feminista de qui Alcalde va ser directora. Segons Alcalde explica la revista va néixer a la presó i va morir a la democràcia. Només per haver creat aquesta revista el feminisme li ha d’estar agraït a l’autora i a l’altra fundadora Lídia Falcón.
Després ja en el darrer capítol passa comptes amb la professió, amb els mitjans que la van contractar i amb els que la van maltractar, i així podem adonar-nos, més enllà de la seva experiència personal, del periodisme que es feia en cada època, marcat pels imperatius de la censura primer, per l’autocensura després, per la precarietat gairebé sempre, per la obediència al partit i a l’empresari, fins a arribar al periodisme actual, dòcil, que fa el que li manen perquè les i els periodistes volen seguir treballant, encara que sigui cobrant poc i malament.
Carmen Alcalde ens diu que és una desgràcia ser periodista, és la seva opinió però jo llegint el seu llibre no sé si hi estaria d’acord, crec que caldria valorar tot el que ha viscut, la gent que ha conegut, la gran tasca que ha fet obrint camí a les que han arribat després… en el que estaríem d’acord és que ser periodista, feminista i lluitadora pels drets era i és un exercici arriscat, del que ella en va ser una de les pioneres.
