Reshma Begum és l’última dona rescatada de les ruïnes de l’edifici ensorrat a Bangladesh on van perdre la vida més d’un miler de persones treballadores del tèxtil. Ella és una d’aquestes dones que representen el 90% de les que es dediquen a aquesta activitat, de llargues hores de feina per una remuneració molt baixa i en condicions insegures, per produir peces de reconegudes marques internacionals que els mitjans, en general, han evitat esmentar en les seves cròniques i notícies difoses per la tragèdia.
En total fins ara 1126 persones han estat trobades sense vida i 2500 ferides entre les ruïnes. A Bangla Desh, en aquest tipus de fàbriques, es fan peces per a Mango, Primark, GAP, C&A, KIK, JC Penney, Wal-Mart, Corte Inglés i Inditex.
Organitzacions no governamentals i persones del carrer realitzen i difonen a les xarxes socials una campanya contra aquest tipus de producció i reclamen no consumir roba bruta, bruta d’explotació, de treball infantil, de manca de seguretat industrial, de manca de seguretat laboral, bruta, finalment, de mort.
Negoci rodó
Quan van arribar els equips de rescat, Reshma Begum, immobilitzada des de 17 dies sota la runa de l’edifici Rana Plaza, que s’havia ensorrat el 24 d’abril, gairebé no tenia veu, però va aconseguir demanar ajuda. En aquests terribles dies al soterrani de l’edifici, s’havia nodrit de fruits secs i pres aigua d’unes ampolletes, mesurant els glops, però des de dos dies també l’aigua havia acabat i les seves forces estaven minvant.
Reshma Begum havia migrat d’un poblet del nord cap a la capital per treballar en Dhaka en la indústria tèxtil, apuntant-se a l’exèrcit de laborioses formiguetes que treballen 12 hores al dia per guanyar uns 30 dòlars mensuals, una situació que fins i tot el Pare Francisco, entre d’altres, la defineix com a “treball esclau”.
Per a ella significa el somni d’aportar algunes lentíssimes millores a la seva família, renunciant al seu temps amb ella i posant en risc la seva salut, per a les empreses intermediàries i les grans companyies de moda que donen feina a Bangladesh, com Mango, Primark, GAP, C & A, KIK, JC Penney, Wal-Mart “i Corte Inglés, entre altres, és un negoci rodó.
El 2012 el sector tèxtil al país, on treballen 3 milions de persones, va exportar productes per 29 bilions dòlars, el 80% del total de les exportacions del populós país del Delta del Ganges. Bangla Desh es va convertir en les últimes dècades en el segon país del món amb més creixement per exportacions tèxtils, des del ’90 mostra un creixement econòmic del 5% a l’any.
Però, a quin preu?
1700 morts des del 2005, entre incendis i esfondraments, evidencien la inseguretat en què operen milions de treballadors i treballadores en el país (el 90% són dones). Inseguretat denunciada fins ara sense sort des de les ONG.
Després de la tragèdia de l’edifici Rana Plaça, milers de persones ocupades en el sector tèxtil han sortit al carrer, cridant “prou”. Els escassos i poc fiables controls encarregats per les companyies tèxtils no han aconseguit denunciar els abusos ni garantir la seguretat en el treball.
Pel que sembla l’enfonsament del Rana Plaza, un edifici mal construït, va ser provocat per la vibració dels generadors posats en funcionament després d’un tall de llum, a la que s’hi van afegir les vibracions de milers de màquines.
Treballadores i treballaors havien assenyalat als propietaris la presència d’esquerdes, però no els havien fet cas. Només després de la tragèdia la policia va arrestar 12 persones, entre les quals hi ha el propietari de l’edifici, Mohammad Sahel Rana.
Roba neta
Al problema global, resposta global. Com es pot comprar alegrement a Lima, Los Angeles o Berlín unes acolorides peces Benetton, C & A, HM, Wall Mart, (i altres famoses marques), sabent que han estat cosides per unes dones explotades, que arrisquen les seves vides en condicions pèssimes de treball?
La gent ha de conèixer “l’altra” cara de la moda i finalment utilitzar el seu poder de pressió sobre les marques, perquè es donin condicions de treball més dignes. És el que pensen algunes organitzacions. Amb aquest propòsit va néixer el 1989 a Londres la Campanya Roba Neta (Clean Clothes Campaign-CCC), que s’ha difós en diversos països, com Itàlia o Espanya, per sensibilitzar l’opinió pública sobre el tema.
Ara, una coalició de sindicats i organitzacions ciutadanes en defensa dels drets del treball a tot el món, s’han unit a iniciativa de Clean Clothes Campaign (CCC) per recollir firmes i enviar una crida a les empreses, comprometent-les a mesures concretes per evitar noves tragèdies.
Ajuntant esforços, organitzacions com la Industriall Global Union, UNI Global Union, International Labor Rights Forum (ILRF), United Students Against sweatshops (USES), Maquila Solidarity Network (MSN), Waron Want, People and Planet, SumOfUs. org, Change. org, Credo Action, Avaaz i Causes, han aconseguit recollir més d’un milió de signatures de ciutadanes i ciutadans de tot el món.
Demanen a les empreses la signatura d’un acord que preveu inspeccions independents dels edificis, revisió de les normes de seguretat, formació de treballadors i treballadores sobre el tema.
L’acord es diu “Bangladesh Fire and Building Safety Agreement”, sobre seguretat en la construcció i mesures contra els incendis: no és gens revolucionari, sinó que respon a simples criteris de bon sentit.
Miren a una altra banda
“Les empreses no poden seguir mirant a una altra banda, deixant que es repeteixin les tragèdies: és qüestió de vida o mort”, ha declarat Deborah Lucchetti, coordinadora de la “Campagna Abiti puliti”, secció italiana de la Clean Clothes Campaign.
Anteriorment, el 2012, PVH (propietari di Calvin Klein i Tommy Hilfiger) i el distribuïdor alemany Tchibo havien estat les primeres marques en subscriure l’acord sobre seguretat.
IndustriALL és un sindicat que representa 50 milions de treballadors i treballadores de 140 països del món. Es calcula que destinar 1,5 cèntims d’euro de benefici obtingut per cada samarreta confeccionada a Bangla Desh duplicaria el salari de qui la va cosir. 7,7 centaus d’euro de beneficis en cada peça, en canvi, pagarien la millora de les condicions de seguretat de tota la indústria. Res impossible.
Ara, una comissió d’experts i expertes del govern s’ha proposat estudiar la possibilitat d’augment del salari mínim. La pressió internacional no pot parar.
Bangla Desh és un petit país de 142.000 km2, amb 167 milions d’habitants. Gairebé la mateixa població de Rússia amb un territori 120 vegades més extens. Té el 48% d’analfabetisme i l’esperança de vida arriba als 63 anys. La terra del Delta del Ganges és molt fèrtil, però exposada a tremendes inundacions (en 1998 dues terceres parts del país es van inundar), també per la desforestació i l’erosió del sòl.
En aquestes últimes dècades Bangladesh ha fet esforços importants en la lluita a la corrupció i en l’alfabetització, amb un programa d’aliments per a l’educació i beques per a les nenes i adolescents. La planificació familiar ha alentit el creixement demogràfic. Amb la difusió del micro crèdit a través de l’organització Grameen de Muhamed Yunus (premi Nobel de la Pau el 2006), i altres organitzacions, cinc milions de bengalines i bengalins han millorat la seva vida.
