“En el periodisme és important la honestedat i les dones no fan propaganda”. Entrevistem la periodista russa Nadezda Azhgikhina, membre de la Unió Russa de Periodistes i vice-presidenta de la Federació Europea de Periodistes.
Ella es presenta així:
Em dic Nadzia o Nadezda Azhgikhina. Nadezda significa esperança en rus i aquest és el meu nom complert. Nadzia és la seva forma curta. Sóc una periodista russa. Vaig començar la meva carrera professional molt aviat. El meu primer article fou publicat a el diari nacional quan jo tenia 16 anys i era adolescent. Sóc membre de la Unió Russa de Periodistes des del 1985, quan encara era la Unió de periodistes Soviètics. Sóc membre de la Unió Russa d’ Escriptors. Vaig ser co-fundadora de l’Associació Russa de Dones Periodistes, als inicis del 1990. He estat treballant com a secretària de la Unió Russa de Periodistes i com a suplent i directora durant 15 anys, fins el 2015. Ara només en sóc membre regular. Sóc vice-presidenta de la Federació Europea de Periodistes des del 2013 i enguany serà el meu darrer any allí complint un total de 6 anys en la Federació. Sóc directora de la nova Organització d’Escriptors pels Drets Humans de Moscou, que és part de la Família Internacional homònima. I, evidentment, sóc feminista.
Nadzia Azhgikhina. Foto: Carme Porta.
Un 80% de la feina de periodista a Rússia està exercit per dones, això ha comportat una visió més crítica?
Tenim una majoria absoluta en tots els mitjans de comunicació quan erem la URSS erem el 50%, en tots els antics estats soviètics les dones som una majoria al periodisme: a Polònia, a Ucraina, a Rumania… arreu. Això es deu a diverses raons, primer de tot els baixos salaris, és un fet que en general el periodisme no està ben pagat. Quan tu veus un show a la tv veus molts homes perquè es generen molts diners però en un nivell més baix només dones. A petits mitjans som majoria dones, els homes no ho fan per tants pocs diners i, a més, les dones els agrada fer aquesta feina, dir la veritat i ara estan establint els seus propis diaris, revistes… les dones són més responsables en aquest sentit. En el periodisme és important la honestedat i les dones no fan propaganda.
El model de mitjà de comunicació ha anat canviant, ara són un model de negoci. A Rússia tenim 90.000 negocis que nodreixen els diferents mitjans de comunicació (local, regional…) L’altre actor és l’estat un dels majors finançadors, hi ha una inversió molt elevada i un sistema per donar suport als mitjans que en diuen de projectes socials. La distribució dels pressupostos és problemàtica per l’alt nivell de corrupció. El govern intervé molt i els mitjans independents sobreviuen. Si ets molt crític, com ho era el meu marit, sobreviuen gràcies als anunciants que resisteixen davant les autoritats que no veuen amb bons ulls que s’anunciin en aquest tipus de mitjans. Hi ha alguns persones amb diners que donen suport a aquest tipus de mitjans.
En el nivell més elevat de direcció no hi ha gaire dones, no som majoria, fem més treball de camp.Les dones són molt crítiques en general, però moltes no són conscients d’una agenda d’igualtat. Moltes dones no vol dir més consciència feminista.
Quines són les passes enrere a nivell legislatiu en els drets de les dones?
No tenim una llei contra les dones. El que no tenim és una llei que doni suport i protegeixi les dones. Una llei per aturar la violència domèstica. Jo ja vaig parlar a mitjans dels anys 90 i espero que la tinguem malgrat els fonamentalistes i la resistència dels grups de dreta i extrema dreta, que no hi ha masses a Rússia però són molt cridaners, el seu discurs é s poderós i aquest és el problema. A més estan recolzats per alguns polítics que volen incrementar la seva popularitat. Aquesta llei permetrà que la no criminalització de la violència contra les dones ho sigui, tothom pensa que aquesta llei aviat serà una realitat.
També espero que es legisli sobre la igualtat d’oportunitats, de fet a la constitució l’article 19 diu que l’home i la dona són iguals i tenen les mateixes oportunitats però a la pràctica res ho fa possible. Les dones en general a Rússia guanyen el 70% del que guanya un home, no gaudim d’una igualtat real d’oportunitats, la discriminació no és òbvia, està amagada. La dreta i els fonamentalistes crítiquen obertament els grups feministes i la gent que vol aquesta legislació d’igualtat d’oportunitats però afortunadament hi ha una part positiva: el govern rus ha començat un projecte comú amb el Consell d’Europa sobre la igualtat, els punts principals són aquests: aturar la violència domèstica, promoció de la dona al poder i promocionar la llei d’igualtat. Per tant això és una opció que pot trobar suport en els grups polítics i qui estan a favor de l’agenda de la igualtat. El tema és que la corrució entre els alts càrrecs polítics és uan realitat, els diners compren i les dones no en tenim i la gent amb diners no dóna suport a aquesta legislació.
En el cas concret de l’assetjament sexual les dones periodistes heu estat actives contra alguns dirigents, un exemple va ser l’any passat: Leonard Slutsky.
Va ser un cas molt important. D’una banda estava orgullosa que l’empresa s’enfrontés per aquest episodi a ell. Era famós per l’assetjament però també per colpejar un polícia que el va aturar, és una persona repulsiva, però especialment amb les dones. Les dones, per ell, han d’estar subordinades. Després d’aquest cas ell va afirmar que les dones periodistes no havien de ser respectades que eren com dones de fer feines (a les quals ell no respecta) a casa. No va ser només un atac cotra les dones sinó contra el periodisme en si i alguns mitjans van iniciar un acampanya contra ell i el van boicotejar, se’l va deixar d’entrevistar a ell i els que li havien donat suport, perquè la comissió ètica del Parlament no va trobar res reprotxable en la seva actitud, i això va ser una vergonya.
Tenim un petit sindicat de periodistes, que va enviar una carta al Consell d’Europa per tal que el boicotegessin però desafortunadament no va trobar prou suport i hagués estat un bon exemple que ell demanés perdó pel que havia fet però ningú el va empényer a fer ho, al contrari, alguns periodistes van criticar el sindicat sense dir que era un assetjador i es va minimitzar el seu acte. Havent-hi proves inclús la ministra d’exteriors va dir que l’assetjament no era per tant, que ell era així amb totes les dones i arreu, que pensava que volia humiliar qui volgués, que no era un fet tan destacat. Això va ser una vergonya per Rússia, per la nostra societat.
Protegir els drets de les dones periodistes és, de fet, una protecció cap als nostres drets civils i protegir el periodisme com un bé comú.
Les dones són a Rússia les que estan portant a terme les movilitzacions importants per la pau però també han protagonitzat una clara oposició al #metoo Com s’explica aquesta situació?
Vam tenir la nostra pròpia campanya abans que el #metoo aparegués «No tinc por a dir» sobre violència sexual. Una campanya molt forta, molt poderosa sobre violència de gènere i sexual. Moltes dones van explicar les seves històries i les van compartir i molts homes joves que hi van donar suport. Va ser molt important, per exemple, que els actors més importants de Rússia o alguns DJ o esportistes importants participéssin en la campanya. Va ser molt criticada pels ortodoxos, pels fonamentalistes, però va ser una campanya pública i absolutament independent.
El #metoo en canvi quedava molt lluny de nosaltres, tenim la nostra pròpia realitat en aquest àmbit. També va ser un acampanya poc representada en els mitjans russos i va ser presentada com una espècia d’escàndol a Hollywood. També va ser utilitzada com a propaganda antioccidental, algunes actrius van expressar que era una campanya estúpida i va ser presentada com un problema del capitalisme. La vam entendre però, nosaltres tenim una idiosincràcia diferent, la nostra cultura popular no és tan homogènia. No estàvem contra el #metoo però no es va parar atenció a la campanya. Només una periodista va donar suport públic a la campanya i va dir que calia donar visibilitat a l’assetjament perquè era arreu.
