OPINIÓ
Aquesta setmana que acaba podria definir-se perfectament com una setmana tràgica. I ho és perquè set dones i dos criatures han estat assassinades i una altra segueix hospitalitzada com a conseqüència dels cops rebuts pel seu agressor.
En tots els casos els agressors assassins han estat homes que en algun moment de les seves vides van dir estimar i respectar i fins i tot, segur que abraçar a les criatures que després van assassinar.
Els assassins són homes. Que ningú s’equivoqui amb els intents de “igualar” aquest tipus de terrorisme entre homes i dones. No, no és així. Els assassins són homes. A les dones ens assassinen els homes. I en la majoria dels casos, ens assassinen els homes amb qui compartim o hem compartit les nostres vides. Les coses clares. Els assassins són els homes. I per tant el patriarcat s’obstina a normalitzar de qualsevulla manera i a qualsevol preu aquests brutals assassinats de dones perquè quedin impunes o deixin de tenir impacte social.
Els mitjans de comunicació importants, els grans, s’han convertit en perfectes aliats del patriarcat per naturalitzar aquests assassinats a donar-los un tractament mediàtic poc adequat i en la majoria dels casos són tractats com a successos. I no són successos ni crims passionals. Ja està bé de mites per continuar culpabilitzant les víctimes per justificar els assassins.
I si faltava alguna cosa començàvem la setmana amb els resultats de la macroenquesta sobre violència de gènere del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat que, en el seu fidel paper guardià dels estereotips patriarcals, reforçava els motius que les dones donaven per no denunciar o per la retirada de les denúncies amb motius com “la vergonya”, “la por”, “era el pare dels meus fills” i altres, reforçant d’aquesta manera les disculpes cap als assassins i exculpant-se institucionalment per la seva inactivitat de protecció cap a les dones víctimes.
La veu i els motius de les dones víctimes (totes som d’una manera o altra víctimes de la violència patriarcal) sempre qüestionada, sempre posada en dubte i més culpades per dir en veu alta el que ens estan fent, per denunciar que se’ns maltracta de moltes maneres i a totes. La culpa, aquesta gran aliada del patriarcat que pretén a través d’ella mantenir el sistema intacte. Un sistema que normalitza els assassinats de les dones per permetre seguir fent-ho.
La culpa per no denunciar, per retirar la denúncia, per assenyalar social i familiarment com maltractador al pare de les seves criatures. La culpa per denunciar. La culpa per ser assassinada com a conseqüència del silenci. La culpa per no protegir les seves criatures. La culpa, sempre la culpa. Però per a les víctimes. Mai per als assassins. Assassins que a més compten amb la complicitat de gentussa que busquen donar la volta a la situació i més de no acatar la llei, es treuen de la màniga les denúncies falses com a nou mite que pugui exculpar i justificar als maltractadors amb el beneplàcit i l’aplaudiment de moltes dones i homes que són el suport del patriarcat més ranci. Assassins i maltractadors que compten amb recursos sostrets dels destinats a les víctimes per a la seva rehabilitació, mentre que els tractaments i recursos per a elles segueixen disminuint.
Qui alimenta al patriarcat és, irremeiablement, còmplice de cadascun dels assassinats de dones. Còmplice de cada cop o insult o de cada situació violenta per a les dones i nenes.
I en aquest paquet còmplice hi ha els polítics de tot signe i condició que estan preparant les eleccions sense tenir en compte aquests assassinats i sense condemnar-los. I sobretot els que ens desgovernen per retallar recursos en aquesta matèria i no aprofundir en solucions reals i des de l’escola amb formació i prevenció en tots els nivells socials.
També hi ha els de faldilles llargues i negres que destinen les seves veus a glorificar qui va morir fa milers d’anys i obliden a qui moren al seu costat i a qui prèviament els han aconsellat paciència davant situació límit. I pel seu etern silenci davant aquests assassinats mentre clamen davant d’un altre tipus de situacions.
També hi ha la gent dels frufrús amb la seva pedant altivesa d’impartir la justícia que creuen, i no veritable justícia social i equitativa. Per qüestionar contínuament la llei integral i per la seva falta de preocupació per la seva pròpia formació en aquesta matèria que sempre els sembla subsidiària sense tenir en compte que la vida de totes i cadascuna de les dones assassinades s’ha de tenir en compte de la mateixa manera que s’han tingut en compte les vides de les persones assassinades per ETA o pel terrorisme polític.
No poden faltar les complicitats dels mitjans de comunicació que tracten les notícies com si desgranessin una beina de faves sense introduir en els seus textos periodístics condemnes explícites cap a aquests assassinats ni procurar-se un codi ètic per redactar aquest tipus de notícies que, insisteixo, no són successos ni crims passionals, són assassinats masclistes.
I la complicitat de la població en general que no condemna aquests assassinats, ni acudeix a les concentracions i que busca explicacions davant d’aquestes situacions reforçant el model patriarcal per no complicar-se la vida en absolut en aquest sentit.
I amb totes aquestes complicitats, en una sola setmana assassinen set dones i dues criatures i una altra dona segueix ingressada i en els informatius apareixen les platges plenes de turistes, els encaputxats inundant els carrers entorpint la vida dels qui no creiem en aquesta estirabot, els treballs de rescat de tres espeleòlegs al Marroc per als que sí que es destinen els mitjans necessaris (són homes, és clar), els treballs sobre el terreny de la catàstrofe de l’avió als Alps i un llarg etcètera, però els assassinats de dones són tractats com successos i de passada, com si fossin vides de segona o tercera categoria, com si aquest tipus de notícies molestés a l’audiència. Patriarcat en estat pur.
I la tristesa i la ràbia apareixen de nou. La ràbia empeny a la denúncia pública constant. Però la tristesa per constatar la manca d’interès gairebé generalitzat i les diferents complicitats davant d’aquests vils assassinats de dones i criatures per pura maldat dels assassins i la seva justificació patriarcal, augmenta.
Continuarem amb les denúncies públiques d’aquests assassinats. Qüestionarem el sistema. Combatrem el patriarcat. I seguirem assenyalant amb el dit les complicitats i els còmplices que permeten que se’ns segueixi assassinant per ser dones.
