OPINIÓ
Com que tots els camins duen a Roma, per què no encaminar-s’hi i anar a veure la magnífica i antològica exposició d’Artemisia Gentileschi (Roma, 1593 – Nàpols, 1652/53) que hi haurà al palau Brachi fins al 5 de maig?
Un cop a l’exposició, adelitada penso que no hi entenc gens però que no cal entendre-hi gaire per veure l’enorme dignitat i solidesa de les dones dels seus quadres, siguin autoretrats, siguin autoretrats al·legòrics, siguin escenes bíbliques, siguin el que siguin. Com que al llarg de l’exposició han posat a dialogar els quadres de Gentileschi amb obres de contemporanis seus, la comparació no pot ser més expressiva i rellevant.
Res de somriures, res de boques mig obertes i incitadores, res d’ulls tímids i esquius. Res de lasciu ni d’insinuant, ni carn blana i morbosa, ni un bri de complaença davant l’agressió, sinó molta veritat en les seves violentades però decidides i clares Susannes. La primera Susanna i els vells, la de Pommersfelden de 1610, es una obra trasbalsadora, sense cap vestigi de vegetació que la suavitzi, va pintar-la quan tenia només disset anys.
Res que l’acosti a la pornografia de l’època. Res de res. No hi ha protagonistes més rotundes i poc ambigües que les de Gentileschi. No els tremola mai el pols —ni a ella tampoc— facin el que facin.
No hi entenc gens però no cal entendre-hi gaire per veure la genialitat i el saber fer artístic de la pintora. Es veu en cada il·luminació, en cada enquadrament, en cada composició, en cada groc, en el borrissol de finíssim roig-rosat de cada galta. Només cal veure la filigrana d’or vell de la greca del molt subtil teixit del vestit blau de l’Autoretrat com a llaütista(1615-1617); mirada severa i franca a part, mans plenes de perícia i tècnica a part, boca ferma a part, cos voluptuós i ben posat a part. La revelació per a mi però va ser —potser perquè no hi entenc ni un borrall (però em sembla que no cal entendre-hi gaire)—, veure com sistemàticament les ben plantades protagonistes de Gentileschi ocupen el quadre, omplen i es fan mestresses de l’espai, de tot l’espai, de dalt abaix, i a l’ample.
És evident en un quadre que, per cert, no és a l’exposició, com l’Autoretrat com Al·legoria de la Pintura (1638-1639), que també es podria titular «la pintura sóc jo»; tan carregat d’afirmacions i símbols, tan ple de significats i vindicacions; l’arrogància, en el sentit que postula l’antropòloga Gerda (Kronstein) Lerner (1920-2013), es reflecteix en la manera amb què es defineix i mostra com a gènia. Només cal veure’n un detall (paga la pena, però, mirar-lo amb tot detall), per exemple, els meravellosos tornassolats verd-mar, verd-blaus, verd-coures, de la folgada màniga del braç esquerre, el que sosté la paleta. Passejant pel palau Brachi em vaig adonar que era una constant en les dones, en les figures, en les protagonistes de Gentileschi, i no tan sols en les Judits que decapiten Holofernes, en les Minerves o en les Cleopatres.
Reconforta veure-ho en un món on les dones solem estar tan encongides, on maldem per no ocupar gaire espai, per no molestar, fins i tot a casa, en el privat. En tenim unes proves ben banals i quotidianes en els seients del metro i dels autobusos; en les aules i patis dels instituts; en la postura corporal de tertulianes i tertulians, en la manera que ocupen o no l’espai propi i aliè, en la forma de gesticular i de moure els braços, en l’entortolligament de les cames (es pot dir res amb sentit i autoritat si abans no s’han plantat fermament els peus a terra?).
Que difícil veure una tertuliana, una artista, una empresària, una política, una locutora…, no ja eixarrancada o escarxofada, sinó simplement còmoda: al seu aire i a gust. Euforitzant Gentileschi.
Com que Roma bé val una missa (o dues), si després de l’exposició us sobra una estona, el que s’escau és anar —si pot ser en estat d’arrapament— a admirar una altra dona portentosa, l’Èxtasi de Santa Teresa, el famós rapte, obra mestra de Bernini, a l’església de Santa Maria della Vittoria, front per front de la Fontana del l’Acqua Felice, presidida per un herculi Moisès de prominents i recargolades banyetes. Una miqueta més amunt hi ha el ministeri d’Agricultura; a la pètria façana diu: Ministero del l’Agricoltura e delle Foreste; poètic nom, italianesca pompa.
Si de camí, passeu per la cruïlla de la via delle Quattro Fontane amb i la del Quirinale que té una preciosa i clara font a cadascun dels quatre cantons, millor que millor. Com més sucre més dolç, que diuen a València, terra de la nissaga Borja. L’autora ocupa l’obra no tan sols amb el seu robust, potent i determinat cos, amb el gest, sinó amb uns braços que abasten i abracen tota la tela, que es mengen el món.
Roma Caput Mundi.
