Alejandra Tarrat, Centre Català de Rosario: Lideratges, comunitat i transformació cultural

Escrit per Tona Gusi i Sandra Miguez

El Centre Català de Rosario és un dels casals catalans més antics del món,  fou fundat el 23 de febrer de 1902 a Rosario (Santa Fe, Argentina)* i encara conserva el seu nom d’origen i la seva finalitat, que és estrènyer els vincles de fraternitat entre l’Argentina i Catalunya, mitjançant la cultura, els costums i l’ajuda mútua. El 1988 va rebre la Creu de Sant Jordi. Manté també l’esbart Terra Nostra i el cor de cant coral Anselm Clavé. En col·laboració amb l’Institut de Projecció Exterior de Cultura Catalana va donar a la ciutat un monument a Pau Casals obra de Rosa Folch i Roca ubicat en una avinguda paral·lela al el riu Paranà de la ciutat. Entre l’avinguda i el riu hi ha el passeig Rambla Catalunya. La Universitat Nacional de Rosario (UNR), disposa de càtedra de català.

El Centre Català també ha estat punter en publicacions com són: el Butlletí Informatiu del Centre Català de Rosario que va passar a dir-se ‘Sempre Avant’. També va patrocinar el programa radiofònic La voz de Cataluña bajo cielo argentino (de caire cultural, que donà a conèixer la vida de catalans universals o establerts a Argentina).

Rosario és una de les ciutats amb més diversitat migratòria del país, i el seu Centre Català travessa una etapa de renovació institucional després de més d’un segle d’història. Per primera vegada, la presidència recau en una dona: Alejandra Tarrat, enginyera, integrant històrica de l’esbart i actual referent d’una gestió que busca consolidar formes horitzontals de conducció, enfortir la vida comunitària i actualitzar el vincle cultural amb aportacions a la identitat i visió de gènere  en l’àmbit dels casals catalans.

—Ets la primera presidenta dona en 124 anys d’història del Centre Català de Rosario. Què representa per a tu aquesta institució?

Per a mi és literalment casa meva. Als cinc anys vaig entrar a l’esbart Terra Nostra i no n’he marxat mai més. Va ser el meu grup de pertinença en una època en què no hi havia la quantitat d’activitats que hi ha avui per a la mainada. El Centre va ocupar aquest lloc: el de la comunitat, la identitat i la construcció col·lectiva.

Amb el temps vaig entendre que no era només un espai cultural, sinó també un lloc on es transmetia llengua, memòria i formes de vincular-se. Fins i tot el català em va resultar natural perquè l’he escoltat des de petita, molt abans d’estudiar-lo formalment.

—Un dels moments que esmentes com a clau és el canvi en l’elecció de representants de col·lectivitats. Què va passar?

Durant anys es feia l’elecció de reines de col·lectius dels Casals, cosa que a moltes de nosaltres ens generava incomoditat. No era un rebuig cap a qui volia participar-hi, però sí que hi havia la sensació que el criteri estava molt lligat a estereotips de bellesa.

Amb el temps, i a partir d’un moviment impulsat per diferents col·lectius, es va aconseguir transformar aquest esquema. Avui s’elegeixen ambaixadors i ambaixadores culturals. Això implica un canvi estructural: poden ser persones de qualsevol edat, en diferents configuracions —parelles diverses o individuals— i l’aspecte central és la capacitat de representar la cultura.

Aquest canvi explica per què jo soc avui en aquest espai. Amb el format anterior no m’hauria sentit representada.

—En aquell moment, ja hi havia una reflexió sobre el paper de les dones o va ser quelcom més intuïtiu?

Era més incipient que ara, però existia una certa incomoditat generalitzada. En el nostre cas, moltes formàvem part de l’esbart, que era el grup més jove dins del Centre, i allà es concentrava la participació en aquests esdeveniments.

No hi havia una conceptualització tan desenvolupada com avui sobre el gènere, però sí que hi havia una percepció clara: el model de “reina de bellesa” no ens representava.

—Com vas arribar a la presidència i quins canvis vau proposar des de la nova comissió?

Comissió electa amb la presidenta Alejandra Tarrat (al centre a segona fila)

L’arribada va ser força orgànica. Sempre he estat involucrada en la institució i en diferents moments vaig assumir responsabilitats quan calia. Amb un grup vam començar a detectar que calia un canvi de gestió, una renovació.

Vam elaborar una llista amb una idea clara: modernitzar la gestió, ordenar processos i enfortir la vida comunitària del Centre.

Un dels eixos centrals és canviar la lògica de conducció. No creiem en un model unipersonal. La comissió funciona de manera horitzontal: les decisions es prenen col·lectivament, amb canals formals i amb criteris clars de funcionament.

—Què implica en la pràctica aquesta forma de gestió més horitzontal?

Implica distribuir responsabilitats i ordenar la comunicació. Per exemple, hem establert que els temes institucionals entrin per canals formals i es tractin en comissió, no de manera informal o individual.

També hi ha un canvi cultural intern: deixar de pensar que tot passa per la presidència. Això costa, perquè és una lògica molt arrelada, però és fonamental per sostenir una institució en el temps.

—Esmentaves la necessitat d’enfortir la comunitat interna. Quin diagnòstic vau fer?

Vam detectar que hi havia moltes activitats que funcionaven bé, però amb poca interacció entre elles. Socis que participaven en una àrea però no en coneixien d’altres.

Així doncs, un dels objectius és generar espais de trobada transversal. La presencialitat continua sent clau: no n’hi ha prou que les activitats existeixin, cal construir comunitat entre les i els qui hi participen. També volem activitats per sumar-hi més gent jove.

— Quines activitats us semblen més importants per a la Junta o més interessants d’acord a l’assistència?

Totes tenen el seu públic. Destaca  l’aprenentatge del català , tenint en compte el lectorat a la Universitat i encara més sabent l’important que és la llengua per a Catalunya. Però totes les activitats que fem tenen la seva raó de ser, des de l’esbart al les puntes de coixí. A totes els hi volem donar la mateixa importància.

—En altres casals s’estan desenvolupant línies de treball amb perspectiva de gènere. És un eix a Rosario?

Encara no de manera estructurada. Som una comissió molt nova i el primer any ha estat molt marcat per la gestió urgent: vam assumir el càrrec al juliol i en pocs mesos vam organitzar esdeveniments importants com la Trobada de Casals*.

Això no vol dir que no estigui a l’agenda. De fet, han sorgit converses amb el casal d’Uruguai per treballar referents culturals, literaris o artístics  tan importants com fou Margarida Xirgu, que dona nom a una de les nostres sales. És un punt de partida per pensar activitats que recuperin trajectòries de dones.

El repte és trobar temps i equips per sostenir aquestes iniciatives amb coherència. Però per sort la societat està canviant i el gir és en aquest sentit. Nosaltres volem “ballar aquest ball”. Ho farem!

—Avui hi ha més dones al capdavant de casals. Es genera una xarxa entre vosaltres?

Sí, clarament. Avui som moltes presidentes i això ja marca un canvi respecte a altres èpoques. Comencen a aparèixer vincles, intercanvis i possibilitats de treball conjunt.

Encara estic en una etapa inicial dins d’aquesta xarxa, però ja es percep una mirada compartida: assumir responsabilitats amb decisió i sense qüestionament sobre la capacitat de lideratge.

—Per acabar, quin missatge t’agradaria fer arribar a les persones que llegeixin aquesta entrevista a La Independent?

Crec en la força de la comunitat. En qualsevol àmbit, el punt central és la mirada humana i empàtica.

Vivim en una època que empeny cap a l’individualisme, però les institucions com els casals demostren que la vida en xarxa continua sent necessària. No com a eslògan, sinó com a pràctica quotidiana.

Sostenir la comunitat implica compromís, escolta i responsabilitat sobre l’impacte que tenen les nostres accions en els altres. Aquest és l’eix que intento portar tant a la gestió com a la meva vida personal.

 Diada de Sant Jordi el 24 d’abril d’enguany que comptà amb la tradicional parada de llibres a la peatonal Córdoba, en conveni amb les llibreries de la ciutat. Hi va ballar l’Esbart Terra Nostra y l’alumnat més jove de les classes d’idioma va representar la llegenda.

* L’assemblea constituent es va celebrar al Teatre Olimpo i, entre els seus fundadors, hi havia Joan B. Quintana, president, Joan Canals, Marcel·lí Giró i també una dona, Carme Potau. Maria Voltà fou la primera dona constituent de la Junta. Pocs anys després de la seva creació, l’entitat adquiria la que encara és l’actual seu, al carrer Entre Ríos, 761. Una altra dona destaca formant part de la membresia d’una de les Juntes, Gladis Rodriguez.

*’XVII Trobada Cultural d’entitats catalanes del Con Sud d’Amèrica a Rosario

Conversa amb les convidades: Alejandra Tarrats, presidenta del Centre Català de Rosario; Rosana Bianchi i Riera Prof. de català també del casal de Rosario i Esther Barnet Josemaria, Presidenta del Casal dels Països Catalans de La Plata i Vicepresidenta de la FIEC pel Con Sud d’Amèrica.

Més informació a :  

Centre Culural de Rosario a la Wikipedia

Facebook del Centre Català de Rosario amb 4,5 mil seguidors i seguidores

Fotografies de les diverses webs i/o cedides pel Centre Català de Rosario