Cal protegir a les dones periodistes que per informar, pateixen més perill i persecució.
Dones periodistes de diversos països van participar a la Taula de debat: “Periodisme i Drets Humans a Mesoamèrica. El paper de les dones periodistes”, que va reunir un grup de periodistes i defensores dels Drets humans a la sala de Juntes del Col·legi de Periodistes el 21 d’abril. L’acte va comptar amb la participació d’Arlén Centeno (Nicaragua), Edith Herrera i Lucía Lagunes (Mèxic), i Silvia Trujillo (Guatemala). Les quatre professionals van compartir la seva experiència i el seu treball com a “Defensores dels Drets Humans”, en un context que sovint comporta patir situacions de risc i vulnerabilitat.
L’exposició dels fets que van explicar cada participant va ser molt interessant, i a vegades emocionant i trist. En el debat posterior participants, periodistes i activistes de Catalunya i de altres països, van aportar dades i comentaris. Malgrat la gravetat del que es va explicar, va haver-hi consens perquè les participant ho tenen clar: “No volen caure en el derrotisme ni claudicar en les lluites que s’estan fent”. Un acte molt adient per recordar, a prop del 3 de maig, el Dia de la Llibertat d’Expressió.
Sense llibertat de premsa no hi ha democràcia
Arlén Centeno va explicar com a Nicaragua la situació cada vegada és pitjor, i la llibertat de premsa no existeix, només les informacions oficials i el que publiquen els mitjans progovernamentals. Va fer un resum de l’informe que van presentar: “20 años de desmantelamiento de la prensa en Nicaragua, 2006-2026”, un text avalat per Reporters sense Fronteres, a l’Estat espanyol, y que demostra com la dictadura de Daniel Ortega i Rosario Murillo, es va iniciar fa més de 20 anys, amb la censura preventiva i el tancament sistemàtic de mitjans independents. “Primer va ser el control social i l’estigmatització del mitjans i de les i dels professionals. Posteriorment, a partir de les protestes del 2018 la institucionalització del totalitarisme mitjançant reformes legals. Fins a finals del 2025, s’han registrat el tancament i confiscació de com a mínim 61 mitjans i l’exili forçat de 309 periodistes, i d’altres professionals de la comunicació, sobretot de ràdios independents i comunitàries. “La realitat és–subratlla Centeno-que ara mes de la meitat del país és un desert comunicatiu”.
Pel que fa a l‘enfocament de gènere, sobre l’informe i les seves pròpies investigacions, destaca que “les dones periodistes s’enfronten a formes específiques de violència, amb atemptats i atacs sexuals, campanyes de difamació y l’ús de la maternitat, com a mecanisme de tortura psicològica”. Entre 2018 i el 2025, es van documentar 730 violacions dels drets de les periodistes: A més un 80% d’elles van ser ateses per violència de connotació sexual. Inclús s’utilitza la nova llei d’Agents Estrangers i Sobirania, per encarcerar i treure la nacionalitat a professionals de la comunicació, calificant-les de traïdores a la Pàtria.
Però malgrat el desmantellament i tancament de redaccions dintre del país, cal recordar la resiliència de la professió, la resistència del periodisme a l’exili, que ha aconseguit mantenir un mínim de 26 mitjans independents, que operen a l’estranger, principalment a Costa Rica, Estats units i Espanya. “La conclusió final de l’informe, remarca Centeno, és que l’atac a la premsa no es un dany colateral, sinó l’objectiu estratègic per a eliminar l’escrutini públic i la memòria històrica”.
Per la seva banda, Edith Herrera, com a representant d’un poble originari de Mèxic, d’una etnia marginada des de sempre, denuncia que més enllà del tema de la “repressió cultural i lingüística” es pateix un grau molt alt de violència social, la seva gent és obligada a desplaçar-se i lluitar dia a dia per l’accés a L’aigua. “Estem fent una feina continua de divulgació, i ens plantegem com narrar, com explicar el que patim, i que arribi a tothom. Malgrat que el món de la política oficial vol amagar-ho, vivim en guerra”. Herrera va remarcar, tal i com ho feren les seves companyes de la taula, que les dones pateixen mes la repressió i persecució. “Segueixen sofrint feminicidis i cada vegada hi ha més persones desaparegudes. Però només – digué – els mitjans alternatius expliquem el que està passant”.
Nedar contracorrent costa molt i et pots ofegar
També intervingué Lucia Lagunes, que ara passa uns 6 mesos a Barcelona, perquè forma part del programa: ““Barcelona protegeix periodistes de Mèxic””, que finança l’Ajuntament de Barcelona, i gestiona la Taula per Mèxic. Està considerada, així com una llarga llista de periodistes, comunicadores i activistes com a: “Defensores del Drets Humans a Mesoamèrica“. Ella com periodista de mitjans i una de les fundadores de CIMAC, feminista i activista aporta una llarga trajectòria professional en els mitjans, però sobretot, en els últims anys s’ha implicat a fons com a ‘Defensora’ de la vida i llibertat de les dones periodistes, a les que la seva organització ajuda, assessora i protegeix, “perquè a Mèxic no ni ha organismes oficials a on acudir-hi, i cada dia hi ha assassinats i atemptats contra les dones. I la impunitat segueix sent gairebé total”.
Es va emocionar explicant que en els darrers anys van assassinar a 22 periodistes, i que va viure molt a prop la mort d’una dona que coneixia. Malgrat denunciar la seva situació perquè era segur que la volien eliminar i demanar la seva protecció, al final la van matar. “Sabíem que passaria, perquè mai li van concedir una escolta oficial. Totes les companyes ho vam passar malament. Cada vegada que una cau, es com si ens passés a qualsevulla de nosaltres”. Malgrat tot, la seva organització ha assessorat a unes 150 periodistes, més de 50 s’han pogut protegir i salvar. “Des de fora, es difícil de creure que en una ‘democràcia’ sigui tan difícil lluitar i acabar amb aquesta lacra, i encara més quan moltes vegades es coneixen els noms i cognoms dels assassins”. Però el poder en realitat no governa, mira cap altra banda. Al nostre voltant qui segueixen manant son els grups organitzats que formen el pacte criminal i mafiós, tant local com nacional”.
La nova presidenta, Claudia Sheinbaum va heretar tots els recursos del PRI, però no es concreten canvis reals de lluita contra els que controlen el poder real. Nedar contracorrent costa molt -explicà Lagunes- i corroborà el que va explicar la companya de Nicaragua: “Des del 2012 es va agreujar la situació cada vegada més, amb una escalada de violència imparable. Patim la gran resistència a reconèixer la situació real por part dels organismes oficials, que tenen molt més poder que les nostres petites veus en mitjans alternatius i digitals”. Segons ella, el grans mitjans, estan comprats i amaguen qualsevol notícia, que es posicioni contra el poder. I a més tenen un arma molt eficaç per controlar als i a les periodistes: la precarietat, les dolentes condicions de feina dels i de les professionals dels mitjans, que obliga -sobretot dones- a sobreviure amb diversos tipus de treballs. D’altra banda, tampoc la premsa alternativa i digital pot pagar adequadament.
Silvia Trujllo, de Guatemala, també subscriu les paraules de Lagunes: “Hi ha una evident manca de voluntat política de canviar les coses i d’introduir veritables reformes en el processos d’investigació i en el sistema judicial, que no afavoreixi la impunitat. La fiscalia está dominada pel pacte criminal, 4 dels 6 fiscals miren cap a una altra banda i imposen la seva majoria: No es persegueixen als culpables”.
Cal tenir en compte el poder mediàtic que es manté. La precarietat de les i dels periodistes es tan gran, que no podem informar amb mitjans i amb llibertat. En aquestes condicions es impossible construir un periodisme crític i lliure. S’informa en els mitjans digitals i alternatius, però no disposen de mitjans econòmics per continuar. Les i els periodistes que dediquen els seus esforços i temps, sobreviuen en la precarització i la criminalització per publicar temes conflictius. Durant 2025 Reporters sense Fronteres va avalar la xifra de 182 periodistes assassinats, i 38 van ser dones. Es sobreviu en una situació de guerra no reconeguda. “Mantenir la vida quotidiana i que es pugui continuar vivint o no, ho decideixen els grups de poderosos que tenen armes i paguen per que s’eliminin les persones que els molesten. Ens amenacen amb les nostres famílies, per què deixem d’informar i ens sentim responsable del que pot passar a la gent que ens envolta, també et poden calumniar, insultar o desprestigiar. Per a les dones, tot empitjora. No disposen de mitjans anticonceptius, i poden ser acusades d’avortar”, explica Trujillo.
Las ràdios comunitàries segueixen sent una esperança de comunicació i d’apertura als problemes reals de la gent. Entre 2012 y 2023 han documentat 35.077 agressions contra 8.926 defensores i 953 organitzacions de defensores que treballen en la defensa de drets humans a Mesoamèrica.
L’acte del 21 d’abril el va organitzar la Xarxa Europea de Dones Periodistes i el Grup de Treball de Periodisme Solidari del CPC, amb l’objectiu d’afavorir un espai de diàleg entre professionals del periodisme i entitats que treballen en àmbits com la defensa dels drets humans, el medi ambient, els moviments socials, la construcció de la pau i la migració. La iniciativa vol contribuir a un millor coneixement del context mesoamericà i a impulsar una comunicació amb vocació transformadora.
+INFO
Document elaborat per les ponents Periodisme i Drets Humans a Mesomèrica. El paper de les dones periodistes
*Mireu Red Internacional con Visión de Genero, i La Red Defensoras de los Derechos Humanos en Mesoamèrica, que han publicat l’informe 2012-2023.
*Consulteu La Taula per Mèxic, d’acollida de Periodistes:
*Ajuntament de Barcelona: Barcelona protege a los periodistes:
