Sèrie entrevistes a dones esportistes
Aina Cid és una remadora de les Terres de l’Ebre. Ha destacat per ser pionera en el rem femení i pels seus resultats. Participa en la categoria de dos sense timoner.
Va guanyar la medalla de bronze als campionats del Món de 2018 i la d’or a la regata de classificació olímpica a Suïssa el 2016 en que es van assegurar, junt amb Anna Boada, va participar als Jocs olímpics de Rio. Enguany ha participat als Joc Olímpics de Tòquio amb Virginia Díaz quedant en 6ª posició de la final.
Com vas començar a fer rem?
Vaig començar perquè a Amposta el rem és conegut, el meu pare era dins del món del rem com a veterà i un estiu vaig provar en un curset. Se’m donava bé, progressava ràpid i em vaig enganxar. L’any següent ja vaig començar a entrenar regularment durant el curs escolar i a participar en algunes competicions en les que vaig anar quedant davant i si una cosa et va bé t’acaba agradant.
Ser dona i fer esport, has viscut més dificultats?
Al ser un esport minoritari realment les diferències entre homes i dones no són moltes, en altres esports, com el futbol, les diferències de salaris, de recursos… són moltes però el rem no. Per a mi les dificultats han estat, sobretot, no tenir unes referents com les que tenen ara les noies que comencen a remar. Hi havia una noia, Núria Domínguez, que destacava però era ella sola i en aquell moment no eren resultats amb possibilitats per l’alta competició. Els resultats que les dones fèiem en la nostra evolució a les categories podien ser bons però en arribar a categoria absoluta no eren per arribar a les finals. Ha estat difícil perquè sento que he hagut d’obrir camí, com una germana gran. No sóc la primera però eren poques era molt complicat. Ara. Poc a poc, en som moltes més, però al país no tenia en qui fixar-me per posar reptes o emmirallar-me. Ara hi ha referents com per creure que és possible arribar a algun lloc, abans no.
El rem és un esport molt dur, moltes hores d’entrenament ,dificultats per trobar patrocinis, és dur dedicar-se a un esport no majoritari?
És dur perquè sinó tens un molt bon resultat no és tan gratificant com en altres esports més populars. Si ets finalista ni et miren, com si que passa en altres esports. És trist perquè, sovint, també comporta la menysvaloració dels propis resultats; si ningú valora és difícil donar-hi valor, empoderar-se. Un mateix resultat en un esport minoritari o un altre més popular es valora de forma molt diferent, treballem moltíssim i, en canvi, no tenim el reconeixement esportiu, no tant a nivell personal com de l’esforç que fem.
Has tingut molts èxits en la teva carrera, creus que s’ha visibilitzat prou?
Crec que no, el que deia, en un altre esport s’haurien visibilitzat molt més. Al final en aquest país l’únic que compte són les medalles. Si hagués guanyat medalla rere medalla segur que hagués estat diferent. La medalla de bronze del 2018 es va veure arreu però quan els resultats són de finalistes o medalles als europeus… no es veu suficientment, s’hauria de veure més.
Ja has participat en dos JJOO, el 2016 a Rio i el 2021 a Tòquio com ha estat l’experiència?
Els primers jocs no deixen de ser una novetat, una primera experiència en la que no saps el que et trobaràs, els darrers ja anava amb les idees molt clares, ja sabia al que anava, molt centrada en la competició. Realment no van ser tan diferents, sense el COVID no sabem quin tipus de jocs haurien estat els de Tòquio i amb la pandèmia han passat molt desapercebuts, es veien però com si no s’estiguessin fent. La sensació a Tòquio eren d’una competició «normal», com un mundial o com uns europeus. M’estic plantejant anar a París també. Durant la pandèmia no ho tenia clar perquè he passat un procés complicat però després dels resultats a Tòquio que m’han deixa un gust agredolç, ara he d’aprofitar un nou cicle fins als propers jocs. Lluitar i entrenar per aviam si a París ho aconseguim.
Des que vas començar creus que hi hagut canvis per a les dones en la pràctica de l’esport professional?
Si, poc a poc hem anat perdent la por a fer i dir el que pensem quan alguna cosa no la creiem justa. Al món del rem el fet d’obtenir bons resultats ha fet que la Federació hagi posat recursos i aposti per les categories femenines. Abans no es feia i ara cada cop més es va fent més reconeixement i s’esmercen més recursos perquè veuen que hi ha potencial.
Com et planteges el teu futur esportiu?
Nosaltres sobrevivim de les beques ADO, mentre pugui obtenir-les i em permetin viure el meu dia a dia i pagant les meves factures jo seguiré remant i entrenant perquè és una cosa que m’agrada molt. Ara tinc com a objectiu els jocs de París i m’ho prenc amb calma i paciència perquè és un canvi de cicle, hi ha un canvi d’equip i he de veure les possibilitats que hi ha.
Creus que has assolit els reptes que t’has plantejat?
De moment no. Tinc entre cella i cella aconseguir una medalla olímpica. Pensava que a Tòquio l’aconseguiríem perquè teníem opcions però no va sortir com tocava. Ho tinc molt interioritzat, és una cosa que he tingut clara tota la vida i lluitaré per aconseguir-ho.
