OPINIÓ
Dotze anys després d’aquell fatídic 11-S que va sacsejar el món i que va ser la gran excusa perquè els EEUU envaïssin IRAK destruint una civilització mil·lenària, ens tornen amb el mateix romanço.Ara ja no és Sadam Husseïn i les inexistents armes de destrucció massiva que fan servir com a excusa, ara és Bashar al-Asad el que ha creuat la línia vermella d’emprar armes químiques i se li ha de donar un escarment perquè sàpiga qui mana, com ha passat abans a l’Afganistan o a Líbia.
“Encara no se sap com un atac militar redueix el perill de l’ús d’aquestes armes”, es pregunta la periodista i amiga Nazanin Amirian, “és que són els creuers i les bombes de tot tipus menys horribles que les armes químiques?, com a mínim per aquestes armes hi ha mascaretes i refugis, però no artefactes com ara les bombes bunker-buster empradas a l’Afganistan que penetren fins al cor mateix de la terra..”, escriu.
La intervenció militar a l’Irak ha acabat amb la vida de més d’un milió d’iraquians i ha provocat cinc milions de desplaçats, un milió i mig de vídues i cinc milions d’orfes (dades extretes de documents del 2012 del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides), condemnant als seus habitants a la mort i a les malalties derivades dels components tòxics de les armes emprades a la guerra. Al llarg d’aquesta guerra s’han comès provats crims de guerra i contra la humanitat testificats per organitzacions de Drets Humans, les pròpies víctimes, estudis acadèmics i filtracions de documents gràfics i secrets. Hi ha hagut atacs deliberats contra la població civil i ús d’armament prohibit per les convencions internacionals: armes químiques, fòsfor blanc, agent taronja i urani empobrit.
Els dirigents dels mateixos països que han matat a centenars de milers d’innocents amb les seves bombes de napalm, de fòsfor blanc, projectils d’urani empobrit, o substancies químiques desconegudes que causaren el Síndrome del Golf, ens diu Amirian, vessen llàgrimes de cocodril per la mort de 350 siris víctimes – segons sembla- d’armes químiques, com si la mort de 100.000 persones per armes convencionals i la fugida de cinc milions d’ànimes de les seves llars no fossin prou motiu per commoure’s.
Com sempre, aquesta periodista persa resident a Barcelona ens dóna motius per a l’anàlisi dels objectius que s’amaguen darrera aquesta operació: Dominar eurasia, Síria és el país que uneix els dos continents a través de Xina i Rússia; controlar la totalitat de la mediterrània (un dels motius que van induir a enderrocar Gadafi); impedir la construcció del mega-gasoducte que exportaria gas a Europa i que rivalitzaria amb els interessos de Rússia, com a la major exportadora de petroli del planeta, i a Veneçuela com a la primera reserva del cru mundial, posant en perill el poder dels països de la OPEP (cal tenir en compte que les principals institucions financeres depenen del petrodòlar); posar en evidència que Rússia no té capacitat d’influència per resoldre esdeveniments internacionals minimitzant la seva influència militar en el planeta; compensar al món del fracàs econòmic amb el triomf d’allò bèl·lic, a més, el negoci de la venda d’armament pujarà com l’escuma; Neutralitzar les Nacions Unides i els sistemes legals contra la impunitat; acorralar Iran per la seva cursa de l’energia atòmica; després de l’èxit de Líbia. França aspira a restaurar el domini de les seves excolònies; i finalment, Israel es queda amb els recursos hídrics dels alts del Gol+an mentre debilita a Hamàs i Hezbolà, aliats d’Iran.
Com és obvi, cap d’aquests objectius té res a veure amb els drets humans de la població de Síria ni d’ enlloc. És pura fal·làcia.
Són els EEUU, el Regne Unit i França els qui estan organitzant aquesta agressió contra Síria, de comú acord amb l’estat sionista d’Israel, la OTAN i les monarquies feudals del Golf Pèrsic, i ho fan sense cap intenció de trobar una solució política al conflicte, una solució política i pacífica que, d’acord amb el dret d’autodeterminació que tenen tots els pobles, ha de rebutjar qualsevol intent de soscavar la independència, la sobirania i la integritat territorial de Síria.
Diuen que Sant Pau ho va veure clar quan va caure del cavall camí de Damasc. Tan de bo s’il·luminin els cors de la gent en caure del cavall i descobrir la realitat de les guerres i els interessos obscurs que amaguen. Potser haurem hagut d’esperar arribar a Damasc, però per sempre més haurem d’unir-nos al clam de la gent de pau que sempre alcem el crit de NO A LA GUERRA!.
