OPINIÓ
Només a Espanya hi ha 47 milions de feminismes diferents, segons el Ministeri d’Igualtat, així, si extrapolem la mateixa fórmula al món tenim la xifra esmentada al títol.
O sigui, cada persona defineix què és el feminisme. En un moment de la història tan absurd com el que ens ha tocat viure, això mateix podríem dir de la realitat: cadascú es fabrica la seva pròpia, així que si jo dic que sóc Napoleó, que faig 1,90 i que tinc 25 anys, qui serà capaç de contradir-me? Jo defineixo la meva realitat, perquè jo ho valc.
Encara que sembli esbojarrat el que acabo d’escriure, hi ha gent capaç de validar-ho, i igual que confirmarien les ximpleries que he dit, és capaç de confirmar qualsevol disbarat que se li acudeixi a qualsevol.
Els filòsofs del passat, amb tota la seva capacitat intel·lectual, van escriure coses en relació amb les dones que avui ens semblen risibles. D’aquí a alguns anys, als futurs éssers humans del planeta els semblarà risible que a algú se l’elevi als altars del pensament per escriure ximpleries, com ara que el sexe no existeix, i que és una construcció cultural. I que endemés se’ls atorguin premis.
En fi, tot aquest prolegòmen ve a tomb perquè la celebració del 8 de març pasat ha començat a clarificar allò que ja era imprescindible: De què parlem quan parlem de feminisme? I del necessari debat que cal iniciar a la societat en relació amb tots els assumptes que les feministes estem denunciant ja fa anys i que han estat ignorats quan no tergiversats pels mitjans de comunicació, i posats en sordina per la classe política, partits, sindicats, associacions, universitats, etc. De què parlem quan parlem de feminisme?
Que 6.000 dones a Madrid marxin separades de la manifestació oficial, i que a moltes altres ciutats hi hagi hagut concentracions “abolicionistes” ha posat sobre la taula les raons d’aquesta separació. Liquidem el tema dient que aquestes dones són “escombraries trànsfobas”, com va dir un diputat, el nom del qual no vull recordar-me’n, de les feministes que van recórrer Madrid el 23 d’octubre passat? O ens posem a explicar els motius que han portat a la necessitat de marxar separades?
Ens posem a debatre de debò les nefastes conseqüències que tindrà l’aprovació de lleis que diuen que es pot canviar de sexe per pròpia voluntat? Ens posem a discutir de debò el que passarà a l’esport, a les presons, a la salut, a les estadístiques, als espais de dones, en el concepte de violència de gènere i en tants altres si es difumina qui són les dones i en aquesta categoria entra qualsevol que es defineixi com a tal? Ens posem a debatre de debò els danys que produirà entre les criatures i joves la idea que tenen un cos equivocat i que això pot ser solucionat fent-los dependents de les hormones de per vida, quan no sotmetent-los a cirurgies irreversibles? Ens posem a discutir de debò si a les escoles s’ha de coeducar de veritat o cal convertir el professorat en policia per detectar si les criatures tenen el comportament adequat al seu sexe?
¿Ens posem a debatre seriosament la idea que dedicar-se a la prostitució és una feina com qualsevol altra quan sabem que totes les dones prostituïdes acaben danyades físicament i psíquicament si sobreviuen a un sistema prostitucional que no té res a envejar a l’esclavitud? Discutim seriosament sobre la idea que les dones que gesten per a altres ho fan “per amor” quan sabem que ho fan per necessitat? Ens posem a discutir seriosament sobre si la pornografia és la millor manera d’educar la joventut o si és l’aprenentatge perfecte de la violència sexual?
En definitiva, ens posem a discutir seriosament tots els problemes que actualment s’estan ocultant, eludint o tractant sense rigor, quan no ridiculitzant o estigmatitzant com a trànsfobes les feministes que els estem denunciant? Beneïda sigui la “ruptura” del Moviment Feminista, si aquesta divisió implica que la societat comenci a preguntar-se per què hem arribat a aquesta situació. Cal clarificar els 7.500 milions de feminismes que hi ha al món perquè Feminisme només n’hi ha un, i és el que lluita per l’abolició de tots els sistemes que mantenen les dones en una posició de subordinació.
Una resposta
Molt bé, Joana. Bravo. Només a l’última frase (amb la qual hi estic d’acord) hi hauria fet constar, d’alguna forma, que el feminisme és una manera de viure, d’entendre les relacions humanes, la relació amb la natura (perquè, de fet, som natura) i amb la vida social i econòmica. Vet aquí que la desigualtat i discriminació (la depredació, l’assetjament, la violència, les violacions, etc. ) és en totes les esferes i activitats de la vida. El poder és el que instaura, marca, prescriu unes normes, unes lleis de comportament, que s’han de complir perquè les persones siguin acceptades en la societat. I les dones tenen totes les de perdre perquè el poder és bàsicament masculí i no té intencions ni de compartir-lo, ni de plantejar-se els valors que defineixen la masculinitat patriarcal, ni res de res. No acceptar les normes és el motor del canvi social (d’aquí els moviments feministes). En definitiva, el que vull significar és que el feminisme en ser un moviment contestari a les normes que perjudiquen les dones (i molt més) de fet s’està involucrant en tot el funcionament global de la vida. Jo crec que el feminisme ha d’anar un pas més enllà i explicar-ho.