Dimecres 01 maig 2024

Dimecres 01 maig 2024

Compartir

A propòsit de l’informe Bosque

A les envistes del 8 de març, les cinc acadèmiques i els vint-i-set acadèmics que van assistir al ple de la Real Academia Española del dia 1 van subscriure un informe redactat per Ignacio Bosque titulat Sexismo lingüístico y visibilidad de la mujer.

Com que se n’ha fet molta difusió, em limitaré a tractar-ne dos aspectes. En primer lloc, a comentar-ne alguns punts concrets però, al meu entendre, rellevants de la redacció de l’informe; ho arrodoniré amb comentaris a alguns punts d’articles escrits a favor de l’expressat informe. En segon lloc, posaré alguns exemples —pocs— de la qüestió o opció que sembla que posa més nerviós l’acadèmic i resta de membres tant numeraris com corresponents, ja siguin o no professionals de la llengua. Em refereixo a les formes dobles.

1. 

1.1

El segon punt de l’informe comença així: «2. La mayor parte de estas guías han sido escritas sin la participación de los lingüistas». És evident que en la frase hi ha alguna cosa que grinyola. Si encara no havia parlat de cap lingüista, com és que els anteposa un determinant? La redacció més habitual i corrent seria: «2. La mayor parte de estas guías han sido escritas sin la participación de lingüistas». Fa tot l’efecte que l’autor ha forçat la frase per poder utilitzar-hi un franc masculí, potser per deixar clar de bell antuvi que ell considera que el masculí inclou el femení. Sembla que rebutgi una redacció sense dubte genèrica, impecablement inclusiva, com la segona; potser s’hi sentiria menys anomenat o representat. 

1.2

Més endavant parla d’unes dones que serien «miembros femeninos de un comité». L’expressió és curiosa, per no dir «errònia» sintàcticament, atès que, segons el diccionari de la mateixa Real Academia Española, miembro és un substantiu comú (miembro. 7. com. Individuo que forma parte de un conjunto, comunidad o cuerpo moral). És sabut que la gramàtica normativa diu que els substantius comuns referits a persones han de concordar amb articles i adjectius que indiquin el sexe de la persona de referència. Per tant, miembro ha de concordar amb un adjectiu masculí o femení depenent del sexe de la persona a qui s’al.ludeix. Segons el criteri de la RAE, «miembros femeninos de un comité» són individus del sexe masculí que tenen alguna o algunes qualitats que fan que se’ls qualifiqui de «femenins»; en cap cas, però, poden ser altra cosa que dones. En realitat el que passa és que no diu el que vol dir sinó una altra cosa ben diferent. Com que no hi ha cap dubte que es referia a dones, hauria d’haver escrit: «miembros femeninas de un comité». De la mateixa manera que, per exemple, per referir-nos a una «telefonista ràpida», posem l’adjectiu en femení.

Aquesta badada té una gran virtut: dóna pistes de la raó per la qual algunes o moltes dones —si és que parlen castellà— s’estimen més autodenominar-se amb el terme «miembra» que amb la paraula «miembro». 

1.3

En un altre moment, Bosque es queixa d’una guia de llenguatge que —amb la intenció de visibilitzar la presència femenina— proposa la frase «Los afectados, hombres y mujeres, recibirán una indemnización», com a substitutòria de «Los afectados recibirán una indemnización».

Segons ell, aquesta segona és la bona, atès que, al seu entendre i al de l’Academia, el masculí ja inclou les dones. Doncs bé, línies més avall Ignacio Bosque escriu: «Cualquier alemán, hombre o mujer, reconoce que hay relación entre man y Mann cuando dice, por ejemplo, Das sagt man (‘Eso dicen’)». És a dir, fa servir una expressió gairebé igual que la que critica en la guia. Usa, al seu torn i sense que passi res —notem-ho —, una doble forma.

 1.4

En un altre moment, pren com a autoritat la RAE i l’ASALE per explicar que el desdoblament pot tenir sentit, i ho il.lustra amb la frase següent: «No tiene hermanos ni hermanas». És difícil, doncs, desautoritzar que en un altre moment algú utilitzi una doble forma com, posem per cas, «filles i fills», si és que està parlant de criatures de tots dos sexes.  

1.5

Gairebé al final de l’informe en torna a utilitzar una altra: «Intuyo que somos muchos —y muchas— los que pensamos que la verdadera lucha por la igualdad consiste en tratar de que esta se extienda por completo en las prácticas sociales y en la mentalidad de los ciudadanos». Per què ho fa, em pregunto, si al seu entendre el masculí inclou el femení? 

1.6

Hi ha d’altres aspectes interessants que s’han posat de manifest arran de l’informe de l’Academia. D’una banda, a qui es dóna veu en aquest tipus de debats i, de l’altra, algunes de les argumentacions que han fet servir diferents persones de les que han participat en la polèmica.

Respecte a la primera qüestió és molt rellevant que El País —el diari que en primera instància es va fer ressò i va amplificar l’informe d’Ignacio Bosque— relegués una de les més il.lustres coneixedores del tema, la doctora Mercedes Bengoechea, al bloc de dones i no li concedís ni un gram de paper mentre que possibilitava que una sèrie de persones, coneixedores o no del tema, lingüistes o no, ocupessin planes i planes del diari. 

1.7

Quant a la segona qüestió, es constata que hi ha algun altre expert que, a la manera d’Ignacio Bosque (tot i que en menor grau), qüestiona les dobles formes però també les usa. Em refereixo a Isaías Lafuente, periodista i director de la Unidad de Vigilancia de la Lengua, espai radiofònic de la Cadena SER, que, malgrat, qüestionar les dobles formes, en algun moment —igual que del Bosque— les utilitza: 

Y mientras llega esa obra, resultaría muy interesante que la Academia prosiguiera su labor analítica y divulgadora, mediante sucesivos artículos tan interesantes y documentados como el que ahora ha visto la luz, en los que se pusieran en solfa los lenguajes acuñados desde la economía y desde la política, cargados de circunloquios, lugares comunes y eufemismos que, además de atentar contra la estructura y los usos de nuestra Lengua, maquillan la realidad hasta los límites del engaño y evidencian la baja consideración que unos y otros tienen de los ciudadanos y ciudadanas —permítaseme aquí el desdoblamiento— a quienes se dirigen. Para que no parezca que la indignación de los académicos es asimétrica. 

1.8

Més preocupant és que l’expressat diari aculli afirmacions com la de Milagros del Corral, exdirectora de la Biblioteca Nacional (ignoro si és especialista en llengua perquè la breu nota biogràfica d’El País no ho aclaria). L’articulista escriu que els termes referits a oficis del tipus «artistes», «periodistes», «trapezistes», són femenins: 

Sin embargo, esta reciente costumbre de pervertir nuestra maravillosa lengua castellana me parece un puro sinsentido. Nunca me he sentido excluida de forma gramatical alguna, singular o plural, ni creo que los hombres se sientan discriminados al ser aludidos, en singular y en plural, como artistas, periodistas, trapecistas, etcétera. Sin duda aquí se ha producido un error, aunque haya sido con la mejor intención. Aquí se ha confundido sexo con género, biología con gramática, gimnasia con magnesia.

 Malgrat que a alguns homes els costi d’admetre, i pel que veig, a algunes dones també, les paraules acabades en -ista com «artista», «periodista», «trapezista» són de gènere comú —una ullada, per ràpida que sigui al diccionari de la Real Academia, ho confirma. El femení o el masculí queda clarament marcat llavors per l’article o d’altres termes que l’acompanyin. No hi ha cap dubte que una dona queda perfectament anomenada si es parla d’«una periodista», així com que «un artista» pertany al sexe masculí. Potser la particularitat que acabi en -a ha confós del Corral.

Com que diu que cap home se sentirà discriminat per la utilització de paraules d’aquesta mena, potser és el moment de recordar que hi ha homes que en castellà es fan dir «modisto» per evitar, no ja un femení, sinó una paraula que els «sona» a femenina però que en realitat és comuna (tant «modista» com tota la resta de paraules acabades en -ista). 

1.9

Molt més preocupant és que Pedro Álvarez de Miranda —de qui la nota biogràfica del diari diu que és catedràtic de Llengua espanyola de la Universitat Autònoma de Madrid i membre de la Real Academia Española— afirmi que, com que una gran part dels epicens són de gènere gramatical femení, aquesta circumstància compensa en certa manera l’ús del masculí per denominar les dones malgrat que es faci amb paraules que en comptes de ser de gènere comú tenen un gènere gramatical femení per referir-se a les dones i un de masculí per parlar dels homes. 

Pero hay un tercer grupo que me interesa especialmente: es el de los nombres llamados epicenos; los epicenos tienen un solo género gramatical, pero sirven para referirse tanto a seres de sexo masculino como a seres de sexo femenino. Ahí se ve muy bien que no se deben identificar género y sexo. Pues bien, hay muchos nombres epicenos que son femeninos, lo que supone una muy modesta compensación al avasallador poder del masculino como género no marcado. En una persona, una criatura, una víctima, una figura, una eminencia… el femenino asume la representación tanto del masculino como del femenino. A ningún hombre se le ocurrirá sentirse discriminado por ello. Faltaría más. 

Segons ell, sembla que siguin el mateix paraules epicenes com la femenina «víctima» o la masculina «lince» que paraules de dues terminacions com, per exemple, «acadèmica / acadèmic». Equipara el fet que a un home li puguin dir «figura» o «eminència» amb el fet que denominin una dona amb el masculí «professor». D’això se’n diu tenir pa a l’ull.

Afegeix que cap home tindrà l’acudit de sentir-se discriminat per això. Com que més amunt ja he dit el que feia al cas a partir de la paraula «modisto», no hi insistiré. Simplement diré que va ser un invent que no va ocasionar cap condemna escandalitzada.

Per cert, a més de «lince», el diccionari de l’Academia, per exemplificar què és un terme «epicè», en dóna tres exemples més: «bebé», «pantera» i «víctima». Si s’analitza l’ús de la primera paraula, es pot comprovar que no és gens clar que tingui la fortalesa epicena de «pantera» i «víctima»: en efecte, cada cop se sent i es llegeix més «la bebé» si és que es tracta d’una nena. En català, està passant el mateix.

També vull fer notar que al llarg de l’article Álvarez de Miranda evita curosament citar cap paraula epicena de gènere gramatical masculí com poden ser «personatge», «ésser humà», «fenomen»… Termes que funcionen de manera idèntica als femenins que ell enumera més amunt («persona», «criatura», «víctima», «figura»…). 

2

Tornem, però, a les formes dobles que són justament les que sembla que fan perdre l’oremus a l’autor de l’informe.

Respecte a aquest tipus d’expressió, m’agradaria recordar que és un més dels molts i variats recursos que la llengua posa a disposició de qui vulgui utilitzar-los, tot i que ara segons qui els vulgui fer passar com un invent modern d’una sèrie de persones més o menys pertorbades.

Com que el castellà i el català no difereixen especialment pel que fa a la qüestió de les dobles formes (i, en molts altres dels recursos, per tenir en compte les dones), posaré els exemples en català.

Si, per començar, s’agafa qualsevol, traducció de l’Antic Testament, es pot confirmar plenament la bondat i la utilitat de les dobles formes. Si anem als primers documents de la llengua catalana, també. En el primer document jurídic de què tenim constància —la traducció catalana del Forum iudicum—, es pot llegir el següent: 

Volontat d’aqel o d’aqela que testa en sa vida. 

En altres compilacions de lleis —per exemple, el Llibre de les costums de Tortosa de 1272—, també hi ha fragments on sembla que no es confia que el masculí pugui incloure el femení. En les pàgines d’un dels primers receptaris europeus, el llibre de cuina conegut com a Libre de Sent Soví, també se n’hi troben.

Un autor com Martí de Riquer també les usa de tant en tant: 

Ací l’escriptor empordanès exposa que el «nostre» Oliver (o sia que era català com Torroella) seguí l’exemple de Píram, personatge mitològic que se suïcidà per Tisbe. Oliver és considerat, encara, un model entre enamorats i enamorades famosos. 

L’escriptor Guillem Frontera les fa servir en un article d’opinió: 

Com que deontològicament seria inacceptable de publicar l’escrit que s’ofereix a continuació com a peça periodística, faci el favor el lector o la lectora de fer com si llegís un treball de pura ficció, a la fi del qual figuràs l’advertiment que qualsevol semblança amb la realitat és imputable a la coincidència. 

El periodista Francesc-Marc Àlvaro també: 

Hem descobert la sopa d’all, amics i amigues. Resulta que ara tothom s’omple la boca reclamant líders per sortir de la complicada situació generada per la crisi financera que ens arriba dels Estats Units i —tot s’ha de dir— per la crisi local que, a les Espanyes, va lligada als excessos del negoci del totxo i a la creença primitiva que el turisme massiu és una gallina dels ous d’or que tindrà vida eterna. 

Les periodistes no es queden enrere. Thaïs Gutiérrez, n’ofereix una altra: 

Maroni va anunciar que el seu partit engegarà, el proper 19 de juny (amb motiu del Consell Federal), una campanya de recollida de firmes per aconseguir celebrar un referèndum consultiu per saber si els italians i italianes volen continuar amb l’euro o no, ja que, segons ell, «no és una moneda capaç; de fer front a l’alentiment del creixement econòmic, a la pèrdua de competitivitat i a la crisi de l’ocupació». 

En aquest fragment d’article, Josep M. Espinàs acompanya la doble forma amb tot d’altres recursos que tampoc no invisibilitzen les dones: 

És habitual que hi hagi una alta proporció de gent jove, a l’autobús, adolescents, nois i noies, mares joves amb una criatura. També al carrer la majoria de gent que veig passar no té els meus anys, però l’espai autobús és tancat i la presència juvenil és més pressionant. 

Un altre escriptor, Joan F. Mira, gosa fer-ho en una obra de creació: 

L’autobús aturat, en efecte, transportava una expedició d’ànimes jubilades, cossos de jubilats vestits, vestides, amb robes primaverals de colors vius, xandalls alegres, com si els dies de festa o de jubilació hagueren de transcórrer no en estat de descans contemplatiu sinó en activitat esportiva o gimnàstica. 

Hi ha formes que cada vegada es consoliden més i que indiquen potser tendències. Es pot comprovar en la manera de referir-se a bona part d’adolescents en aquesta crítica de Jordi Llovet: 

Diuen que no es venen, i aquí s’acaba la més gran explicació; endemés, als nois i noies del país els han fet llegir tant de Pedrolo i Salvat-Papasseit i Martí i Pol durant una pila d’anys, en comptes de Melville, Kafka o W H. Auden, que així hem quedat d’eixuts. 

O aquesta altra, amb protagonistes no tan grans, de Josep Guitart: 

Educació. La Llei d’Educació de Catalunya farà més difícil que les escoles d’elit puguin beneficiar-se del concert. L’avantprojecte que el conseller Ernest Maragall va presentar ahir preveu que només els centres que matriculin majoritàriament nens i nenes de la seva zona escolar puguin rebre ajuts públics, cosa que es nega explícitament a aquells que fan ensenyament diferenciat. La norma també blinda el català com a llengua d’aprenentatge i crea una agència per avaluar alumnes i mestres. 

També sembla consolidada la següent doble forma. Es pot veure en un article de la periodista Paula Reig: 

I, com sempre, alguna actriu com Cristina Plazas es pot considerar l’excepció que confirma la regla en la situació dels actors i actrius valencians. Com a anècdota, val a dir que el cas de Marta Belenguer no és excepcional. Aquesta actriu viatjà aquest any nominada als premis Oscar mentre al País Valencià el fet passava quasi inadvertit. 

Per acabar, un cas semblant a una expressió que feia servir Ignacio Bosque en l’informe i que s’ha citat en aquestes línies. En aquest cas, la devem a una altra periodista, a Sílvia Cruz: 

Negocis. És un dels clàssics entre els clients de les aerolínies que fan la ruta Barcelona-Nova York i, en general, qualsevol ruta cap als EUA. Es tracta d’homes i dones de mitjana edat que volen fer curtes estades per tancar negocis o que tenen alguna reunió.

La lectora o el lector jutjaran si són formes carregoses i pesades, si s’adeqüen al que es vol dir. Segurament, hi haurà tantes opinions com persones les llegiran. Tampoc no sé què diria l’autor de l’informe d’aquest grapat d’exemples de dobles formes. Però els dos o tres casos seus que anteriorment hem vist, el d’un altre lingüista, així com el fet que el mateix diccionari de l’Academia (i d’altres) les utilitzin (per molt que, per una altra banda, digui que això no s’ha de fer), posen de manifest que potser, més que no pas la bondat o la maldat de l’expressió, el que s’està dirimint és qui té dret a usar-les, qui pot decidir-ho.

Qui després de visibilitzar dones i homes amb una doble forma pot veure’s amb cor de criticar una altra persona que fa el mateix?

O el que és el mateix: qui és l’autoritat?, qui en té?

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Barcelona:XI Fòrum contra les violències de gènere / La Independent / Notícies Gènere

S’estan duent a terme les Inscripcions al XI Fòrum contra les violències de gènere.- Aquesta...

L’Escola Feminista d’Estiu 2020 (II). L’aposta per la sostenibilitat de la vida

La Tercera sessió de l’Escola Feminista d’Estiu, sota el títol Com sostenir la vida per...

Problematitzar la immigració, assegurant vots a França

Una de cada dues persones estrangeres a França és una dona, població que en aquestes...