María Piedad Espitia Molina és una de les integrants del grup feminista Foguera Lila.
Llicenciada en Història, especialitat historia medieval, al llarg dels anys ha anat aprofundint en la història de les dones. Els seus orígens colombians també l’han portat a implicar-se, de manera activa, en la defensa dels drets de les dones.
Com sorgeix Foguera Lila i quins són els seus objectius?
Un grup de dones d’una associació cultural, molt potent, que existeix al municipi ens van convidar a dones de diversos grups -que treballàvem des del feminisme en altres espais- a participar per reivindicar la situació de la dona i la seva lluita des dels moviments feministes i de dones al municipi. A mesura que ens vam anar relacionant vam veure la necessitat de continuar treballant, no sols de cara a les dates reivindicatives del 8 de març, el 25 de novembre, altres dates concretes, o en les concentracions que surten al carrer a denunciar cada vegada que assassinen a una dona, sinó que valia la pena centrar-nos, sobretot, en la formació, acompanyament i difusió de plans d’igualtat i polítiques públiques que afavoreixen la defensa de les dones. Creiem que és necessari baixar, a peu de carrer, totes les opcions que existeixen per acollir-nos a una defensa digna en les diferents situacions de vulneració dels drets de les persones, que es puguin donar en el marc de les violències masclistes. Així va sorgir Foguera Lila i com a objectiu principal tenim la lluita contra les violències cap a les dones; com actuar enfront de les violències masclistes; reivindicar el fet de ser dones amb plens drets, i el poder viure en pau en entorns segurs.
El nom del col·lectiu és suggeridor. Què és el que caldria cremar a la Foguera Lila?
Bé, no pretenem cremar res. Aquesta foguera lila, feminista, reivindicativa, vol representar a les filles i netes de totes les bruixes que no van poder cremar. Això és el que ens va inspirar. La foguera és el símbol de la lluita, de la manera d’actuar i de viure contra aquest masclisme caduc i decrèpit que ha de desaparèixer. I en honor a totes aquestes dones sàvies i poderoses que van morir en la foguera a causa de la bogeria del masclisme més exacerbat, de la por més gran que tenen els homes a les dones poderoses, sorgim d’aquest foc lila transmutador de la por en fortaleses.
Suposo que estareu preparant el 8 de març, no? Com ho celebrareu?
Estem preparant una activitat conjunta amb els altres col·lectius i grups del municipi, com cada vegada que ens reunim i decidim sumar les nostres forces per fer visible les nostres reivindicacions i activitats. Posem en comú la nostra feina deixant clar que la lluita contra el masclisme és una lluita de totis. Enguany es fan diversos actes: com el teatre de l’oprimit o un recorregut pel municipi per enaltir la figura de dones que han lluitat per aquestes temàtiques en el municipi.
Encara que haig de dir que Foguera Lila ha participat poc en aquesta activitat ja que la majoria de les nostres companyes són professores de professió i estan desbordades amb el tema de la pandèmia i les forces estan al límit. Així com el 25N va pivotar més en les nostres propostes, aquest 8M ha estat més de les companyes de les altres entitats.
A Sant Pere de Ribes hi ha la Coordinadora Feminista LGTBIQ+ que aglutina a totes les entitats i associacions del municipi que treballen les polítiques feministes. Estan representades les diferents mirades que es donen avui dia i, en aquest cas, aconsegueixen acords entre totes les organitzacions?
La Coordinadora neix a iniciativa de diferents organitzacions feministes del municipi, Sant Pere de Ribes que té dos nuclis urbans: Ribes i Les Roquetes, i per primera vegada aconseguíem unir els dos nuclis per treballar conjuntament en la lluita feminista i de les dones. Entre les diferents organitzacions estan també representades les associacions GTBIQ+ perquè estem convençudes que el masclisme heteronormatiu, que ens vol marcar les directrius i les formes de vida, és el mateix que mata a dones, que mata a gais, que fa discursos violents, que expulsa a gran part de col·lectius… per això creiem que la lluita contra el masclisme ha de ser més inclusiva.
S’aconsegueixen acords? Sí. La majoria de les vegades, sí. A més, el que normalment fem és visibilitzar les diferents activitats i propostes que fa cada grup i, sobretot ens recolzem entre totes les entitats. Perquè tenim clar que coincidim en l’objectiu i en el treball que hem de fer al municipi.
Vas arribar molt jove a Catalunya i la teva militància i activisme feminista es va forjar aquí. Després vas conèixer la diversitat de moviments de dones i feministes colombianes que denunciaven les violències contra les dones en context de guerra, violències que se sumen a les ja existents. Què és el que has après o t’ha marcat d’elles?
Vaig néixer a Colòmbia i vaig arribar aquí molt jove per estudiar. En els noranta, quan estava a la universitat, vaig sentir parlar de la Ruta Pacífica de Dones de Colòmbia que venien a donar una xerrada. Per a mi va ser un xoc enorme descobrir que havia estat tan desconnectada del conflicte colombià, ja que jo venia d’una gran ciutat Cali, on el conflicte no era tan visible com en altres territoris. Així que vaig començar a seguir-les, a informar-me, i de fet, ja en la universitat em vaig decantar pel treball amb dones, per exemple, amb la professora Lola G. Luna vaig fer treballs d’incidència i de sensibilització explicant que s’estava fent i que estava passant. I d’aquí ve el meu activisme en el suport de les defensores de dones víctimes de violències en el context armat colombià.
Que he après? Mira, sempre utilitzo una frase que utilitza la Ruta Pacífica de les Dones de Colòmbia: “És millor ser amb por, que deixar de ser per por”. Aquesta frase a mi em va marcar moltíssim, perquè eren dones que estaven dins d’un conflicte i en una societat molt masclista. Em va impactar la valentia de les dones, d’aixecar-se, de sortir, de marxar, de dir no a la guerra, de cridar fora els violents, fins i tot d’arribar a assenyalar als culpables. Per a mi això va ser espectacular, increïble, com una lliçó de vida, ja que no sols s’estaven jugant les seves vides, sinó també les de la seva família. Per això vaig seguir molt de prop el moviment. Amb un grup de dones colombianes i catalanes ens vam organitzar per fer sensibilització sobre el tema i fer evident la lluita de les dones colombianes aquí a Catalunya. Vam formar una plataforma de suport a la Ruta, vam fer moltíssimes activitats, anant per tots els municipis, amb associacions, ajuntaments i ONG que feien incidència política no sols al Parlament català, també a l’espanyol i a l’europeu. Es va internacionalitzar el conflicte i es va fer patent el que estava passant.
Les dones colombianes van tenir un gran protagonisme, no?
Si, les dones colombianes han estat unes valentes. Han gestat innombrables accions a tot el territori colombià. Des de les olles comunitàries, el got de llet i la lluita per la pau, la lluita per la justícia arran del desplaçament forçat de la població, dones, nens, nenes, persones grans, malaltes i dependents. El tema relacionat amb el context de violència ha estat un gran esperó en el moviment feminista i de dones; la construcció de processos i dinàmiques a nivell internacional; la construcció de discurs i inclusió de la realitat del moviment colombià en l’agenda internacional. I les trobades llatinoamericanes i del carib han generat un potencial increïble en el moviment feminista i de dones a Colòmbia.
M’agrada recordar que, el 1981 es va celebrar a Bogotà, Colòmbia, la Primera Trobada Feminista Llatinoamericana i del Carib, on es va decidir marcar el 25 de novembre com el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, en memòria de l’aniversari de l’assassinat de les germanes Mirabal: Patria, Minerva i María Teresa. Tres activistes de la resistència contra la dictadura de Rafael Trujillo a Santo Domingo, conegudes amb el nom de Les Papallones.
El 1993, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Declaració sobre l’eliminació de la violència contra la dona. I l’any 2000 va designar el 25 de novembre com el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona.
Com veus la situació actual a Colòmbia?
Ja no hi ha un conflicte com a tal, però estem com abans. La desmobilització del grup guerriller de les FARC es nota, però és que hi ha altres actors armats. Amb la signatura dels acords de pau no s’ha acabat el conflicte. Primer de tot perquè els acords segueixen “empantanats” no hi ha voluntat política en el compliment de tals acords. Segon, perquè es continua assassinant, sobretot a líders/lideresses i defensores de drets humans i del medi ambient, ja que la lluita per l’extracció massiva de les riqueses del territori no s’ha acabat.
El conflicte colombià té més de seixanta anys i té arrels socials, polítiques, geoestratègiques… és tan complex! L’origen de tota aquesta violència va ser l’accés a la terra. I a partir de la reforma agrària de l’època, la violència es va ampliar molt més. I des de llavors tenim el mateix problema. Avui dia treuen a la pagesia de les seves zones perquè hi ha or, plata, coltan, petroli, gas… El país, com a Estat, ha estat condemnat moltes vegades per la Cort Interamericana de Drets humans, per l’incompliment de la seva labor principal a protegir la seva població. Fa poc va sortir una altra condemna per la participació i desistiment en la defensa de la periodista Yineth Bedoya.
La signatura del procés de pau a Colòmbia no va apagar els fusells ni la violència. El que passa, és que s’han apagat els micròfons de la resta del món per continuar denunciant que a Colòmbia es continua matant. A Colòmbia es continua silenciant la població que està reclamant els seus drets: el dret a viure en pau, el dret a morir de vells, i aquestes dues idees no són meves, són del moviment social colombià des de fa més de trenta anys.
