Per Lisandra Fariñas SemCuba
Omara Durand Elías creu en els somnis, però sobretot en la perseverança per aconseguir-los. No es defineix com una dona valenta, però quan enumera el sacrifici que fan les atletes per assolir les seves metes, sens dubte afirma que cal tenir molt de coratge.
Així ha estat la vida d’aquesta santiaguera, una dona amb discapacitat visual que, als seus gairebé 33 anys i com a velocista d’alt rendiment, ha conquerit 11 medalles paralímpiques, totes d’or; altres 14 medalles d’or en Campionats del Món i ha imposat tres rècords mundials.
«Soc de les que pensa que somiar és meravellós, hi ha molts somnis que es fan realitat», va afirmar a SEMlac Durand Elías, qui considera que una persona amb discapacitat pot fer el que vulgui, però el primer pas és acceptar-se a si mateixa tal com és.
Mare i llicenciada en Cultura Física, va relatar que el camí cap als seus èxits esportius va començar a la seva estimada Santiago de Cuba —província a l’orient de la nació caribenya, a 874 quilòmetres de l’Havana— quan, en set anys, el seu professor de Educación Física, Reinaldo Cascaré Castillo, es va adonar que tenia aptituds per a l’atletisme.
En aquell moment estudiava a l’escola per a nens cecs i amb dèficits visuals al poble de Boniato, dins el seu territori. Allà, a més d’assignatures com Matemàtiques, Llengua Espanyola i Història, va aprendre a fer el llit, banyar-se, pentinar-se, cosir, rentar, cuinar, fregar i altres habilitats que li permetrien no dependre d’altres en la seva vida diària i la prepararien també per a la seva inserció a l’ensenyament general.
«Estava a vuitè curs quan vaig començar a l’Escola Superior de Perfeccionament Atlètic (Espa) provincial, però mai no havia estudiat ni havia tingut gaire contacte amb adolescents sense cap discapacitat. Aquell va ser el primer xoc, i no exactament per mi, sinó perquè aquests nens no tenen incorporat en la seva vida —i moltes vegades no saben— com relacionar-se amb una persona en aquesta situació», va comentar.
Adaptar-se a les classes, en un entorn on no tots els professors tenien en compte les seves característiques, va ser un desafiament i, en un moment determinat, va arribar a deprimir-se, ja que els seus resultats acadèmics van disminuir. Tot i això, a mesura que tothom es va anar adaptant i va començar a comptar amb el suport dels seus companys de classe, la barrera es va superar.
«Aquell moment va ser un aprenentatge per a tothom», va afirmar Durand, qui va recordar les amistats que va fer i que han perdurat fins a la universitat, on una d’aquelles companyes fins i tot li dictava el que els mestres escrivien a la pissarra.
Omara Durand considera que per aconseguir el que es desitja no s’ha de veure la discapacitat com un obstacle. «Som éssers humans i punt. I un ésser humà arriba on vol, sempre que s’ho proposa», va emfasitzar.
Va assenyalar que és cert que pel camí es troben dificultats i, sobretot, persones que «tenen discapacitat al cor», que no accepten algú amb discapacitat o que creuen que per aquesta raó no poden fer alguna cosa determinada.
«Canviar la ment d’un ésser humà és difícil», va valorar. Per a ella, el més important és la manera com una persona es veu a si mateixa i la determinació amb què persegueix els seus somnis.
Durand Elías va indicar que, des dels seus inicis fins a l’actualitat, l’esport per a persones amb discapacitat al país ha evolucionat molt, però considera que encara es pot millorar.
«Necessitem avançar més i hem de dedicar-nos a fer moltes coses perquè l’esport per a persones amb discapacitat a Cuba sigui divers, es puguin practicar més esports i portar més disciplines paralímpiques a jocs multidisciplinaris, però això requereix molta disposició i treball», va afirmar.
Neix una campiona
De petita, Omara Durand no somiava a ser campiona paralímpica ni mundial, ni amb tenir rècords mundials; no obstant això, amb el temps, l’atletisme es va convertir en la seva passió. «L’única cosa que he fet en tota la meva vida ha estat córrer», va remarcar.
La seva carrera esportiva ha estat plena de moments brillants, però també de molt d’aprenentatge i sacrifici.
La seva participació en els Jocs Paralímpics de Pequín 2008 és per a ella un moment trist, ja que tenia una lesió i no va arribar en òptimes condicions a la competició, de manera que se’n va anar sense medalles.
«Això em va causar dolor, frustració, però també vaig entendre que els atletes hem de ser responsables i disciplinats. Vaig aprendre com evitar una lesió, tot i que a vegades són inevitables», va detallar.
«Pequín per a mi va ser una experiència que em va ajudar a evitar que es repetís en una altra competició i vaig sortir amb molta força per continuar endavant a l’esport amb moltíssimes ganes d’aconseguir una medalla en altres Jocs Paralímpics», va recordar.
P.F. La també coneguda com a reina del paratletisme ostenta rècords mundials en els 100, 200 i 400 metres plans de la categoria T12 (dèbils visuals profunds). Foto: Presa del perfil a Facebook del Comitè Paralímpic Cubà
El triomf va arribar a Londres 2012, amb dues medalles d’or, una als 100 i una altra als 400 metres llisos, i on va competir sense saber que estava embarassada.
“Vaig decidir tenir el meu nadó i no va ser un obstacle per a res ser atleta i mare alhora. A més, vaig comptar amb el suport incondicional de la meva mare i el meu espòs, que van jugar un paper molt important perquè pogués continuar endavant en l’esport. Tres mesos després de donar a llum em vaig reincorporar i els meus millors resultats esportius de tota la vida van arribar després d’haver estat mare. La meva filla ha estat una benedicció en tots els sentits“, va reflexionar.
El procés de la maternitat va portar una reavaluació en la classificació visual, a causa de la pèrdua de visió, fet que va significar que fos ubicada a la categoria T12 i comencés a córrer amb un guia.
En la trajectòria esportiva d’Omara Durand Elías ha estat fonamental la presència de l’entrenadora Míriam Ferrer. Ella la va agafar de la mà quan era adolescent i la va conduir en tots els seus èxits esportius, motiu pel qual la jove santiaguera considera que la professora mereix tots els elogis i reconeixements.
Ferrer va ser també qui va portar Yuniol Kindelán a la vida de Durand, una vegada que el col·lectiu tècnic i ella van decidir córrer amb un guia. Kindelán havia causat baixa de l’equip nacional d’atletisme, corria els 400 metres, però l’entrenadora va considerar que tenia les qualitats per treballar amb la campiona, i van començar junts el 2015.
“Vam competir per primera vegada en un campionat mundial aquell mateix any a Qatar, i allà va ser on vam començar a obtenir resultats molt rellevants. De fet, en aquesta competició vam aconseguir tres medalles d’or als 100, 200 i 400 metres llisos, fins i tot amb rècords mundials. A partir d’aquell moment vam treballar junts durant nou anys; mai vaig córrer amb un altre guia que no fos Yuniol, i ell mai ha corregut amb una altra atleta”, va comentar a SEMlac.
Va afegir que són molt bons amics i han creat una germanor per a tota la vida. “Gràcies a la nostra amistat i al fet que sempre vam saber entendre’ns l’un a l’altre, hem arribat tan lluny”, va valorar.
L’esportista va referir que no té secrets per als seus resultats, però sí eines, com la disciplina i la perseverança.
“Tots els dies entrenava amb molta força de voluntat. Fins i tot, ja en els últims temps, la força de voluntat es va imposar molt, perquè entrenava amb moltes limitacions: les lesions em colpejaven amb més freqüència i vaig haver d’entrenar innombrables vegades suportant dolors per arribar als Jocs Paralímpics en la meva millor forma”.
Va recordar que baixar de pes després de la maternitat i tornar a enfortir tots els plans musculars per reprendre els entrenaments va ser un gran repte, a més de donar el pit i entrenar. També haver de deixar d’alletar la seva filla o marxar a una base d’entrenament i deixar-la molt petita van ser processos difícils en els quals, va insistir, va ser vital el suport de la seva mare i el seu espòs.
Ser atleta i dona
Experiències com les d’Omara Durand Elías matisen la vida de les dones en l’esport, per a les quals afrontar qüestions quotidianes, com el cicle menstrual, marca moltes vegades les diferències.
“No podem parar i psicològicament hem de ser fortes. Ens preparem a l’entrenament per a un dia específic, una hora específica, un minut específic que no pot fallar, perquè si falla ja perds tot l’esforç de molts anys”, va dir.
Els problemes familiars, la maternitat, tot ha de quedar a un costat en el moment de competir, i per això cal ser molt valenta, va opinar Durand, que a les pistes té com a model l’atleta cubana Ana Fidelia Quirot, però a la vida té la seva mare com a referent. “Mai ens va donar un mal exemple. Ella no tenia coses materials per oferir-nos, però sí que ens va inculcar molts valors bonics”, va dir.
Omara es va acomiadar de les pistes a les Paralimpiades de París 2024 amb 11 títols paralímpics i 14 mundials. Ara que s’ha retirat de l’esport actiu, desitja superar-se professionalment i continuar donant suport i col·laborant amb l’esport paralímpic. Es considera una dona realitzada i, per això, no dubta a encoratjar les nenes que somien ser atletes. És coneguda com la reina del paratletisme, ostenta rècords mundials en els 100, 200 i 400 metres llisos de la categoria T12 (dèficit visual profund).
“A totes les que són a escoles d’iniciació esportiva, a les nenes amb discapacitat: l’esport és una de les majors fonts d’inclusió per a qualsevol ésser humà”, va sostenir.
“Proposeu-vos ser grans, somieu en ser grans atletes i això us portarà a ser fortes, a sacrificar-vos i a conquerir allò que podria semblar impossible”, va afirmar.
