Fotografia: Amada Santos.
Les companyes de La Independent Fabiola Llanos i Carme Porta són les directores del documental produït per la Diputació de Barcelona “I amb elles arriba l’escàndol. 50 anys de les primeres Jornades Catalanes de la Dona” que recull testimonis diversos de les dones que van participar, el maig de 1976, en aquelles jornades al Paranimf de la Universitat de Barcelona.
Aquest és un diàleg entre elles dues sobre el documental.
Carme: Fab, com expliquem la idea, com se’ns va acudir fer això?
Fab: Inquietud, recuperació de la memòria de les dones
C: i necessitat de genealogia, de recuperació de referents
F: És que, si no ens reconeixem nosaltres, entre nosaltres, d’on venim i que persistim gràcies a la persistència prèvia de les altres, no ho farà ningú. El tema és que la memòria de les dones ha estat menyspreada des dels inicis per transcendir molt poques vegades el que és oral, que és com es transmet molta de la nostra genealogia.
C: sí, el feminisme contemporani sense les veus en primera persona no és fàcil de recuperar. Les fonts d’arxiu són importants perquè et donen context, però, ja que podem, les fonts orals són inesgotables, plurals, també contradictòries sovint i aquesta és la meravella. Les hem pogut viure en diferit de la mà de les que les van viure. Hem reivindicat el llegat sense veu en off.
F: Per cert, no sé si mai t’he donat les gràcies per fer-ho plegades, per compartir les teves amistats i referents, moltes apareixen en aquest documental. Com a migrada eterna, malgrat que em penso que estic arrelada, tenir accés de primera mà a les que et poden contar com va ser la seva vivència d’aquests moments i processos històrics, ha estat un regal immens. La generositat d’això és un acte també de feminisme en estat pur.
C: és un regal compartit. Era un projecte que portàvem parlant 2 o 3 anys i crec que fer-ho juntes ha estat (és encara que falta el que farem amb més temps) divertit, interessant i vigorós. És una idea compartida, projecte comú, una experiència nodridora. Gràcies a tu també, sola això no hauria estat possible de la mateixa manera i, de fet, gràcies a totes les que han participat. Ens han fet riure, reviure, participar de la seva vivència, són unes cracs totes i ha estat fantàstic poder-ho compartir amb elles.
F: germana, ha estat gairebé un any produint aquesta peça. Sembla mentida com passa el temps. I tinc, tenim, molta il·lusió pel que vindrà, l’“extended version” com diu la indústria. Ara suposo que tenim la mateixa impressió que ens hem quedat amb les ganes d’aprofundir en els seus contextos vitals, en les històries divertides, les pors de les que van ser tan valentes, amb tanta imaginació i energia. Tu i jo venim de vides marcades per les dictadures: tu a Catalunya, jo a Xile (jo fins als 17 no vaig saber el que era la democràcia). I em sembla molt curiós que escoltant-les a elles, se’t dibuixa un panorama bastant semblant al que almenys jo recordo, aquesta energia per voler canviar el món, d’acabar amb el patriarcat, amb les desigualtats i injustícies amb tan poques eines!
C: quan es van portar a terme les jornades jo tenia onze anys. Hi havia dos canals de televisió en blanc i negre i encara feien curses de braus televisades, recordo que ens treien la programació el dia que feien “toros”. El final de la dictadura jo era petita, però tenia consciència, se’n parlava a casa, però no ens arribaven totes les notícies als barris obrers de la perifèria. Realment revisitar aquell temps amb altres perspectives diverses ha estat recuperar, per poder reivindicar sempre més, la importància d’aquell feminisme i ser encara més conscient de totes les lluites pendents, de tots els silencis que ens han marcat.
F: Conèixer aquestes dones, treballar plegades amb un projecte que ens va commoure tant, i veure que les dones han quedat contents i satisfetes, malgrat els pocs minuts que va tenir cadascuna en la peça encarregada per la diputació, jo no sé tu, però a mi em referma en allò de la memòria de les dones com la joia del feminisme i de com bé tu deies, de la nostra genealogia. Poc importa la diversitat dels nostres orígens, per què enfront dels efectes del patriarcat i les seves violències, la reacció de les dones és feminisme i que tu i jo ens hàgim trobat fent el que més ens agrada.
C: Tota la raó germana! Només caldria agrair a totes, les que hi són i les que ja no. Les que hem pogut entrevistar i les que no, tota la seva feina, les seves lluites diverses, amb consensos i diferències, perquè són les que han fet possible moltes de les coses que hem viscut amb normalitat. Recordar l’Anna Balletbó que vam poder entrevistar poc abans de la seva mort que tant ens va impactar. I agrair-ho a totes, nomenar-les a totes, perquè el que és col·lectiu també està format per individualitats i les seves aportacions, la cosa col·lectiva no pot ser l’excusa del patriarcat per invisibilitzar-nos. Les celebrem, agraïm i anomenem: Mireia Bofill, Laura Tremosa, Magda Oranich, Amparo Moreno, Muntsa Otero, Núria Casals, Isabel Monteagudo, Anna Mercader, Anna Balletbó, Dolors Calvet, Isi Pedra, Roser Pineda, Montse Cervera, Cris Farré i Empar Pineda. Gràcies, gràcies, gràcies!
Fab i Carme: I visca, visca, visca // la lluita feministaa!
