Per Amparo Moreno Sardà
L’últim cap de setmana del maig de 1976 vam fer el que volien des de feia anys. Semblava impossible. La dictadura no havia acabat. Havíem preparat les Jornades Catalanes de la Dona en reunions clandestines. I vam demanar un permís governatiu. Tot i la il·lusió de llibertat, érem sota un estricte control.
Han passat cinquanta anys. Jo en tenia 29 anys. Havia arribat a Barcelona el setembre de 1969. Havia marxat de casa per emancipar-me. M’havien educat per ser esposa i mare. No era la meva aspiració. Havia estudiat Filosofia i Lletres. I volia ser periodista. El setembre de 1971 vaig buscar feina a un diari. El director me va dir que no, que “modes ja ho tinc cobert”.
Vaig anar a El Noticiero Universal. Me van acceptar. A la secció d’Informació Local. Vaig conèixer la ciutat més enllà del centre, los barris perifèrics on s’acumulava gran quantitat de dones i homes en barraques i sense serveis bàsics. L’alcalde, Josep Maria de Porcioles, volia “eradicar-les” per construir “la Gran Barcelona”. Especular. Amb aquest objectiu havia comprat aquest periòdic al qual vaig publicar los meus primers articles. També, entrevistes a dones que accedien a llocs professionals fins llavors reservats als homes. Les primeres després del silenci de la guerra i la dictadura. I al juliol, La mujer opina sobre su emancipación, una enquesta sobre la reforma del Codi Civil per equiparar la majoria d’edat entre dones i homes. La Secció Femenina se sentia obligada a actuar d’acord amb la declaració que les Nacions Unides havien fet l’any 1967 sobre la Eliminació de la Discriminació contra les Dones, origen de l’Any Internacional de la Dona. Així vaig conèixer Mireia Bofill. L’any 1967 havia publicat, amb d’altres, La mujer en España.
El setembre de 1972 me vaig incorporar a El Correo Catalán. Volien tenir una dona. Vaig publicar el primer article el 21 d’octubre i l’últim l’1 de novembre de 1973. Sobre els problemes dels barris, socials, d’ensenyament i d’altres. Permeteren fer un seguiment d’activitats relacionades amb l’Any Internacional de la Dona. Del 15 de juliol a l’11 d’agost de 1973, a les pàgines centrals, La Mujer discriminada. En sis capítols. Sobre els problemes bàsics. El nivell d’instrucció, de l’analfabetisme, dels estudis superiors, la qualificació laboral, la legislació civil i penal a partir d’una entrevista a Magda Oranich, advocada, companya de l’Escola Oficial de Periodisme i amb la qual coincidíem en reunions per organitzar el Moviment de Dones, i la discriminació laboral, amb una entrevista amb Ascensión Solé. Vaig utilitzar El Trabajo de la mujer en España que la sociòloga Maria Angeles Durán havia publicat l’any 1972. L’abril de 1973 tenia el títol de periodista. La meva situació al diari va començar a ser cada vegada més difícil. El director me va explicar que havia de passar a ser “col·laboradora”. Me va recomanar escriure allò que pugues agradar a les esposes dels membres del consell d’administració. I el 28 d’octubre, que no tornés a la redacció. Que no m’acomiadava perquè “no estava”. Li vaig dir: “Posaré una demanda en Magistratura per defensar els meus drets com redactora”. I li vaig confessar: “Estic embarassada de 6 mesos”. El 15 de gener de 1974 se va celebrar el judici. Aquells dies, Jordi Pujol s’enfrontava als propietaris i adquiria la majoria de les accions. I ell i Marta Ferrusola preparaven la creació de Convergència Democràtica de Catalunya que el va portar a la Presidència de la Generalitat de 1980 a 2003. La meva relació amb aquest diari no va finalitzar fins el juny de 1974 perquè, tot i que la sentencia me va ser favorable, no me van readmetre i van haver d’indemnitzar-me. No vaig tornar a treballar a un diari, només col·laboracions, i sí a la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB.
Llavors, la paraula feminista no s’utilitzava gaire. O s’utilitzava com un insult. Tenia conseqüències. Només unes poques vam decidir dir: “Sí, soc feminista”. Altres, només després de les Jornades Catalanes de la Dona.
El 3 de marc de 1974 va néixer la meva filla. Mai vaig dubtar de continuar treballant. Tan aviat com me vaig recuperar, vaig publicar al Diario de Barcelona un informe sobre Los 400 dias del Rector Carreras Llansana, un altre sobre El Matrimonio Civil, i un altre sobre Los hijos del pecado. I a partir del 13 de juliol vaig col·laborar al setmanari Destino, sobre la discriminació de les dones i activitats que realitzàvem per construir el Moviment de Dones que ens va portar a les I Jornadas por la Liberación de la Mujer, organitzades a Madrid el desembre de 1975, i a les Jornades Catalanes de la Dona, celebrades a Barcelona el maig de 1976. La col·laboració va acabar el 14 de maig de 1975. L’exemplar anunciava a la portada: “La suerte de ser mujer”. No coincidia amb los articles publicats a l’interior. “El difícil camino de la liberación de la mujer”, que havia escrit jo. “Betty Friedam y Esther Vilar”, signat per Elisa Lamas. I “Que ha conseguido la española en el Año Internacional de la Mujer”, de Magda Oranich. I no coincidia gens la imatge dissenyada pels companys: un tros del cos d’una noia en una platja amb la braga d’un bikini i la part de dalt a la sorra. Nèstor Luján va dimitir tip de les pressions que rebia cada setmana del representant de Jordi Pujol, que havia adquirit totes les accions. L’equip i molts col·laboradors ens vam solidaritzar. Després, a la revista Mundo i a Tele-Expres vaig parlar sobre les Jornades i el que va passar desprès.
El maig de 1976 la meva filla havia fet dos anys. Jo, amb 29, aprenia a ser mare. Per comprendre lo que havia viscut, l’any 1977 vaig organitzar tot el material que havia acumulat al llibre Mujeres en lucha. El movimiento feminista en España. Aspirava a obrir un debat sobre la relació entre feminisme i política. L’any 1978 van presentar al bar La Sal Nacida de mujer d’Adrienne Rich. Ens vam adonar que mai no havíem parlat de les nostres experiències com a mares. Tan atrafegades. Avui, que ja som iaies, necessitem aprofundir per clarificar les arrels patriarcals de l’actual societat global.
