OPINIÓ
El passat 11 de setembre l’avinguda Meridiana era plena de gent. Gent que somreia, que es reunia amb amistats, família… una diada festiva i reivindicativa, totalment cívica. Que no va tenir problemes de convivència malgrat la saturació del transport públic, que no va produir ni incitar cap enfrontament amb altres. Una multitud que cridava clarament: Independència.
L’antropòloga Dolores Juliano analitzava la mobilització tot indicant que era no només multitudinària sinó horitzontal, participativa i no patriarcal en tots els seus aspectes. La mobilització dels somriures, en diuen, en tot cas la mobilització del diàleg.
Cal, però, pensar que aquesta expressió reivindicativa popular no respon a alguns interessos polítics –no ja ideològics- i que també, hem d’estar previngudes –i previnguts- per a les dificultats. El discurs de la por no sembla afectar, però les dificultats hi seran. No ens facilitaran el camí i la construcció d’un futur comú tindrà, com diu algun vídeo electoral, moltes pedres al camí.
Les dones, el feminisme, hem aportat molt a la filosofia política els darrers anys i aquesta mobilització ha begut d’aquestes fonts. Ara, les nostres propostes són escoltades, que no centrals encara, i reivindicades com a pròpies. Cal saber mantenir-les, cal saber posar-les al centre, cal saber surfejar sobre els interessos partidistes i que els drets siguin al centre. Construïm per un país nou, amb un estat reconegut per millorar el futur, les dones no hem de ser, no serem, invisibilitzades de nou i això cal evidenciar-ho de forma constant.
El proper dissabte 19 de setembre, aniré al debat organitzat per les dones Feministes per la Independència. En el debat les dones que encapçalen, o que formen part de les dues candidatures independentistes donaran resposta al decàleg, ens desenvoluparan les propostes en polítiques de dones, en com desenvoluparan la transversalitat de gènere, com construiran una societat nova amb igualtat de drets i oportunitats entre homes i dones.
Cal que les tasques de reproducció i cura, que garanteixen la vida, el sosteniment de la vida han de ser visibles, al centre. La violència masclista i patriarcal ha de ser al centre per combatre-la, per eradicar-la. La diversitat sexual ha de ser possible viure-la sense discriminació. El benestar de les persones i els drets per exercir la ciutadania ha de ser eix vertebrador del nou futur.
Més enllà de l’acte, caldrà construir xarxa amb aquestes dones, que seran les nostres representants.
Caldrà teixir llaços ferms que les faci visibles i que ens faci visibles a totes. Una xarxa que ens donarà autoritat i ens farà canviar el poder.
