OPINIÓ
Dues dècades després que 32 països de l’hemisferi americà van signar las Convención Interamericana para Prevenir, Sancionar y Eradicar la Violència contra las Mujeres.
Hi ha avenços i un enorme desnivell:que realment les dones siguin lliures i que els seus drets humans siguin respectats.
En paraules de Carmen Moreno Toscano, secretària executiva de la Comisión Interamericana de Mujeres, és “la pràctica cultural que concep les dones com a objecte, que ens segueix pensant -com ens que poden emprar per a qualsevol fi: el que obre la porta a l’abús i l’ assassinat”. Avui el feminicidi està tipificat a Mèxic, però les xifres són doloroses.
A l’estat de Hidalgo, a 90 quilòmetres de la capital de Mèxic, es va realitzar el Fòrum Hemisfèrico Belém do Pará + 20. Durant dos dies i en més de 100 intervencions de panelistes, es van escoltar anàlisi i relats d’accions, programes i legislacions. Però es va sentir també, una i altra vegada, una paraula ensordidora: resistència.
Resistència a la societat, jutges, policies, magisteri, personal de salut, aules, mitjans de comunicació, entre líders i governants, financers i legisladors. Resistència per donar a les dones un lloc digne i humà.
Belém do Pará, el 1994, va ser una pedra de toc per reconèixer la violència contra les dones i comprometre als governs a prevenir, sancionar i eradicar tot acte de violència i humiliació contra les dones, una xacra que assassina, en paraules de la costa-riquenya Rebeca Grynspan, secretària general de la Secretaria general Iberoamericana (SEGIB).
Grynspan va emfatitzar que, en aquest lapsus, van aparèixer clarament altres formes associades a aquesta violència, com la tracta amb fins d’explotació sexual, els assassinats i la tortura.
A més, diria l’exfuncionària del Consejo Económico para América Latina y el Caribe (Cepal), es perd productivitat, fins un dos per cent del producte intern brut en el continent.
Després de reconèixer a la Convenció com una eina fonamental i aplaudir avenços significatius -noves legislacions, plans, programes, models d’atenció-, Grynspan va dir que cal donar centralitat a l’apoderament de les dones, posar en el centre de les nostres nacions i de la democràcia, la llibertat de les dones.
Vint anys després “estem en el principi. Reconeguem de nou que és inadmissible la persistència d’aquest flagell”.
Al final del fòrum, en una declaració general, les representacions dels països signants de la Organitzación dels Estados Americanos (OEA) van ratificar la Convenció i, mirant al futur, van posar al centre dues tasques per complir amb la prevenció -el més escàs dels avenços-: educació i transformació dels mitjans de comunicació. Dues puntes d’una solució.
El Fòrum Hemisfèric Belém do Pará + 20, va ser organitzat pel govern local mexicà d’ Hidalgo y la Comisión Interamericana de Mujeres.
José Miguel Inzulza, secretari general de l’OEA, va recordar als governs la seva obligació de complir amb totes les parts de la Convenció i va dir que la desigualtat entre homes i dones; la violència, que va de la humiliació verbal a l’assassinat, fan aparentment inabastable la democràcia. “Una democràcia només per a la meitat de la població no és democràcia”, va emfatitzar.
Beatriz Ramírez Abella, vicepresidenta de la Comisión Interamericana de Mujeres, va plantejar un dels assumptes menys analitzats en aquestes dues dècades: l’assetjament i la humiliació sistemàtica contra les dones en totes les seves activitats, no considerat-los delicte greu, éssent-ne la dimensió tant gran que està afectant la salut mental de milions d’americanes.
Una violència amagada que produeix por i està legitimant, dia a dia, la discriminació i exclusió de les dones, va afegir.
Durant el fòrum es va fer un recompte d’accions i programes desplegats a cada país i particularment en el procés jurídic.
En només 16 països hi ha lleis d’igualtat i contra la violència; una creixent denúncia de les afectades, fiscalies especialitzades, plans nacionals, consells, centenars i milers de persones han rebut informació i capacitació, s’ha convocat a la reflexió; s’han fet estudis i diagnòstics, enquestes i campanyes.
No obstant això, es reconeix que la prevenció no és reeixida i la persistència del flagel i la impunitat conspiren sistemàticament contra aquestes accions i les polítiques públiques.
La Declaració de Pachuca, signada per delegades titulars i alternes a la Comisión Interamericana de la Mujer, compromet a adoptar polítiques orientades a prevenir, sancionar i eradicar la violència contra les dones, especialment per actuar amb deguda diligència, treballar per modificar els patrons socioculturals de conducta d’homes i dones, contrarestar prejudicis i costums.
Ratificar els acords de la 58 sessió de la Comissió de les Nacions Unides sobre la Condició Jurídica i Social de la Dona, així com el compromís d’invertir recursos per transversalitzar la perspectiva de gènere i treballar profundament en la prevenció de la violència, començant per la escola, els mitjans de comunicació i les agències publicitàries.
També vigilar que els governs concloguin canvis legislatius perquè els mitjans de comunicació es converteixin en aliats i no en promotors de la violència i la discriminació femenina.
Van signar quatre compromisos específics: enfortir l’enfocament en la prevenció, com una resposta integral; lluitar contra la cultura de la impunitat i la utilització d’estereotips discriminatoris, coordinar les instàncies dels governs per assegurar que les accions comptin amb suport polític a tots els nivells. Especialment, comptar amb recursos financers i humans per obtenir resultats a curt, mitjà i llarg terminis.
La declaració final va incloure la demanda que els governs rendeixin comptes sobre les seves accions i les accelerin, es compleixi i harmonitzi la legislació i es propiciï en tots els camps la igualtat substantiva entre homes i dones.
La trobada va permetre, a més, l’intercanvi de persones, agències oficials i funcionariat de 25 entitats de les 32 de la nació mexicana i 14 països representats.
També la presentació del que aquí es va anomenar programes pilot, que donen compte d’accions reeixides, però en poblacions reduïdes, específiques i limitades.
Per exemple: a Mèxic hi ha un milió cinc.centes mil (1.500.000) persones del professorat de l’educació bàsica a la professional i només ha estat possible capacitar-ne alguns milers, menys del 25 per cent. Situacions similars ocorren a Xile, El Salvador i Hondures.
