La utilització de les criatures per continuar la violència que s’exerceix cap a les exparelles és una de les formes més extremes de violència masclista.
En ocasions els maltractadors acaben matant a fills i filles, però es tracta d’una violència estesa i oculta.
Utilitzar les criatures per infligir dolor i control cap a les mares és una de les formes més extremes i brutals que adopta la violència de gènere. Es diu violència vicària i, tot i que el seu nom i forma d’exercir-la no són molt coneguts, és una de les violències habituals i que poques vegades es denuncia. No es tracta d’una violència aïllada, sinó que, tal com expliquen diverses persones expertes, és la culminació d’un procés de control i maltractament que pateixen moltes dones.
En les últimes setmanes la violència vicaria ha saltat dels mitjans més especialitzats al gran públic de la mà del relat que Rocío Carrasco ha fet de la violència de gènere que va patir per part del seu exmarit. Més recentment, aquesta violència ha tornat a estar a l’agenda mediàtica pel segrest i desaparició de dues nenes a Tenerife per part del seu pare, Tomàs Gimeno. A última hora d’aquest dijous es va trobar al mar el cos sense vida de la petita Olivia, de sis anys, la major de les dues germanes desaparegudes després que el seu pare amenacés per telèfon a la mare dient-li que no tornaria a veure a les menors.
Però què és la violència vicaria i com s’exerceix? Tal com la defineixen les psicòlogues expertes en violència de gènere, es tracta d’una violència instrumental que consisteix a utilitzar els fills per fer mal a la mare o l’exparella. «Es tracta de deshumanitzar als fills, llevar-los la categoria de persones i posar-los la categoria d’objecte, d’instrument amb el qual fer mal a la mare en una violència que causa un dolor extrem. El pare, que fa servir a aquests fills com a instrument per fer mal, sap que el dolor que causarà a la mare és molt més gran que si la danyés a ella directament. És un dolor que a ella li va a fer sentir culpa per no haver protegit als seus fills, sobretot en el cas dels assassinats, que és el més extrem de la violència vicaria. El dolor que infligeix és extrem perquè durarà tota la vida», explica a Público Marisol Rojas Fernández, psicòloga especialitzada en violència masclista.
El terme violència vicària el va encunyar la psicòloga clínica Sonia Vaccaro fa gairebé una dècada analitzant un tipus de violència que solia produir-se amb més intensitat després de la separació. El concepte «vicari» fa referència a la substitució d’un individu per un altre en l’exercici d’una funció. Quan s’aplica a la violència, representa realitzar una agressió sobre una persona en substitució d’una altra, la qual és el principal objectiu.
El nostre país té nombrosos exemples d’aquesta violència, molts dels quals van acabar en l’assassinat dels menors per part dels seus pares. Un dels casos més emblemàtics va ser el de José Bretón. Va amenaçar la seva exparella, Ruth Ortiz, amb un «et faré el que més et fa mal«; poc després va assassinar els seus dos fills i va cremar els seus cossos. També Ángela Gonzalez Carreño havia denunciat les amenaces de la seva exparella cap a la seva filla i va interposar més de cinquanta denúncies per impedir les visites no vigilades entre pare i filla. En una d’elles, ell l’assassinà. Més recentment, a Castelló un home va matar les seves dues filles. La mare, Itziar Prats, havia demanat mesures cautelars que mai van arribar.
Per Vaccaro, per ara l’única cosa que es té en compte en la violència vicaria és quan es produeix l’assassinat de les criatures, «però aquesta és només la punta d’un gran iceberg. És com si consideréssim que la violència de gènere només fos el maltractament físic », explica a Público.
La violència vicaria és una escalada en un llarg procés de violència de gènere, que pot incloure la violència física, econòmica i sempre la psicològica o de control. Perquè control és la paraula clau. La violència vicaria es produeix en moments de separació, quan el maltractador veu que perd el control i el poder sobre la seva parella i «quan això passa, ho perd tot i pot arribar fins el càstig extrem, que és l’assassinat dels fills», afirma Rojas.
No es tracta de malalts mentals, són masclistes
Igual que no hi ha un perfil de víctima de violència de gènere, tampoc existeix un perfil de maltractador. Les expertes adverteixen que els que utilitzen la violència vicaria no són malalts mentals; es tracta de masclisme dut a l’extrem. Són persones que en el seu treball o en el seu grup d’amics són totalment normals i la violència només l’exerceixen en la seva relació de parella. «Si fossin malalts, agredirien a tothom sense discriminar. Però ho fan amb la seva parella perquè creuen que tenen el poder de fer-ho. És la cultura en què ens hem educat, en què si la teva dona no fa el que vols, la pots castigar. Perquè el maltractament és un càstig, una violència correctiva perquè la dona s’assabenti d’on està el seu lloc. El correctiu no és fer mal perquè sí, sinó posar límits a quin és el lloc de les dones perquè no el traspassin», afegeix Rojas.
Però, com adverteixen les expertes, no es pot confondre la violència vicaria amb l’inexistent Síndrome d’Alienació Parental, que és un instrument inventat per Richard Gardner, un psiquiatre pedòfil, per controlar les dones en els processos judicials. Ho explicava recentment al Congrés dels Diputats la pròpia delegada del Govern contra la Violència de Gènere, Victòria Rosell, en contestació a les provocacions de Vox contra la violència masclista.
