Divendres 29 març 2024

Divendres 29 març 2024

Víctimes

Hem viscut una setmana on les notícies s’han amuntegat. La mort del dictador Gaddafi, la mort d’un campió de motociclisme, l’abandonament de les armes per part de l’organització terrorista ETA i algunes notícies més ens han portat a viure uns dies de veritable voràgine informativa.

Cada notícia, com és lògic, portava les seves corresponents opinions i contraopinions per part de les persones que conformen els diferents fòrums d’opinió dels mitjans de comunicació i, no cal dir, que les diferents xarxes socials, cremaven, tal i com deia un gran amic: “Potser la més impactant ha estat la de l’abandonament de les armes per part d’ETA”.

 

 

 La notícia es produïa dijous a la tarda, justament a un mes de les pròximes eleccions generals.?L’anàlisi d’aquesta notícia es va fer per part de moltes veus: gent de la política, dels agents socials, de les diferents associacions de víctimes, etc. I cadascuna amb els seus interessos, no sempre del tot públics.


Al final, com sempre, els nombres. Pel que sembla ETA ha matat a gairebé mil persones en els seus gairebé cinquanta anys de vida armada, segons reconeixen totes les fonts, la qual cosa és una veritable sagnia per a qualsevol societat.


Durant tot el temps que vaig estar “clavada” davant la televisió i la ràdio escoltant les diferents opinions, no podia deixar de pensar en el mateix: On estan els que defensen les víctimes d’un terrorisme encara més sagnant: el terrorisme masclista? No era el moment d’interactuar amb el temps informatiu que s’estava vivint, però em nego a deixar passar més temps, tot i que en alguna xarxa social sí que es van començar a donar aquestes dades també aquesta mateixa tarda-nit.


Em segueixo preguntant moltes coses sobre això. I entre elles està: Per què es reivindica únicament el terrorisme quan ve de mà d’organitzacions i no de persones?, Per què no se li dóna el mateix tractament informatiu a una víctima d’ETA que a una víctima de terrorisme masclista?, Per què als terroristes que maten les seves parelles no se’ls aplica una denominació com la que correspon de, per exemple: assassí, terrorista, etc . i sempre s’intenta limitar la seva responsabilitat a àmbits més privats i menys socials, fins i tot malgrat els avanços socials en aquest aspecte?


Segueix sent molt dolorós per a mi afrontar aquest tema que em fa mal en l’ànima, sobretot després que fa un temps, quan vaig reivindicar públicament la condició de víctima, no només per les dones agredides, sinó també per les seves filles i fills, i altres familiars propers, persones d’algunes associacions de víctimes del terrorisme polític em varen aplegar a insultar per fer aquesta comparació.


No m’importen els insults. M’importa que se segueixi acaparant la condició de víctima, únicament per als qui han mort només a mans del que comumment es coneix com a terroristes en àmbits socials i no en els privats.


Hem de recordar que en els últims dotze anys (que és el període en què es tenen dades) han mort una mitjana de seixanta-cinc dones a l’any, el que ens dóna una xifra bastant elevada. I parlo només de les morts, sense contemplar totes les denúncies interposades que, tot i ser moltes, segons les persones expertes, no passen de ser un deu per cent (només un deu per cent!) De totes les agressions que es produeixen.


Qui, a part de les persones compromeses en la lluita contra aquesta xacra, parla del cessament d’aquest tipus de terrorisme?, Quan podrem celebrar el cessament de l’activitat armada d’aquest terrorisme? Són víctimes, ho vulguem o no, d’un terrorisme amb més acceptació social per tots els components culturals adquirits al llarg de centenars o milers d’anys?


Són víctimes acceptades i justificades socialment perquè el sistema androcèntric pugui perviure.?I malgrat tots els avanços dels últims anys, segueixen havent massa interessos en què no se les reconegui com a tal des massa àmbits i estem fartes de que això passi.?Fins quan les seves veus seguiran sent silenciades i les seves morts només seran estadístiques?


Fins quan s’han de tenir en compte que les seves situacions són les de moltes més que no saben o no poden sortir dels seus inferns??


Víctimes, són víctimes d’un terrorisme silenciós i, precisament per això molt més nociu que el de les organitzacions terroristes, ja que darrere de cada agressió de parella, hi ha un terrorista.


— El bloc de Tere Mollá  

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Cròniques 25-N

A Barcelona, en motiu del Dia internacional contra la violència masclista es va celebrar, el...

Un record sobre Victòria

 OPINIÓ Per Pilar Ripoll i Balaguer, psicòloga clínica L’any 1977 o 1978, vaig anar a...

Barça, lliga 2012-2013

 

...