“Aquesta podria ser l’època daurada del periodisme”, em va dir Arianna Huffington a la SER, i després ho va repetir davant molts i moltes il·lustres col·legues que van torçar el gest perquè, senzillament, no hi creuen. Com és possible exercir amb dignitat aquesta professió en l’era dels i de les blocaires, dels tuiters i de les tuiteres o els ciutadans i les ciutadanes periodistes, quan la circulació de la premsa escrita en tot el món no para de desplomar-se?
A Huffington no li sembla incompatible. La seva és la història d’un èxit cimentat en uns quants fracassos. L’èxit és The Huffington Post, un periòdic digital que va néixer entrellaçant blogs de personatges famosos i uns altres no tant, juntament amb enllaços al més atractiu dels mitjans tradicionals. Els temes van des d’alta política a consells per a persones divorciades, de tafaneries sobre celebrities a històries personals però anònimes que s’enriqueixen amb les quals aporten els lectors i les lectores. El còctel, clarament low cost, ha funcionat tan bé que amb prou feines en sis anys està competint directament amb la web del New York Times, fins al punt que el gegant AOL va decidir pagar més de 300 milions de dòlars pel Huffington Post i deixar en mans de la nova dama del periodisme tots els seus productes a la xarxa.
Diu Huffington que aquesta injecció de diners li ha servit per enriquir el seu diari, per contractar a nous i noves periodistes que treballen conjuntament amb els tecnòlegs i les tecnòlogues no només a l’hora d’explicar històries, sinó d’apropar-les al públic i enriquir-les amb les seves aportacions. “Va passar l’època de consumir les notícies asseguts en una butaca: ara la gent vol participar en els mitjans”, assegura.
Els fracassos sobre els quals ha construït el seu èxit van des dels 36 editorials que es van negar a publicar el seu primer llibre, fins a la seva fallida carrera política enfront d’Arnold Schwarzenegger a Califòrnia. Tampoc va ser un èxit el seu matrimoni amb el multimilionari i excongressista de Texas que li va deixar dues filles i el cognom abans d’anunciar que era bisexual, i convertir-se en un portaveu del moviment LGTB des de dins del partit republicà. Les voltes que dóna la vida: Michael Huffington acabaria també sent el blocaire del diari que porta el seu nom.
“No sé si hagués funcionat igual de cridar-se The Stassinopoulos Post, rie Arianna, que no té objeccions a recórrer a els seus orígens grecs. Del seu accent es van burlar tant, i tantes vegades la van acusar de arribista, que ara exhibeix la seva categoria de nova gurú del periodisme sense complexos.
The Huffington Post està creixent: a les edicions d’EE.UU, Canadà i Regne Unit s’incorporarà en breu la francesa, de la mà de Le Monde. És possible que aviat hi hagi una altra en espanyol. És igual l’idioma: l’important serà constatar si realment funciona la seva aposta per la trobada entre els millor dels dos mons: el periodisme tradicional i el digital, sense que es perdin pel camí els valors de la professió. Aquest sí que seria el gran èxit d’Arianna Huffington.
