Què vol dir ampliar la mirada de les violències de gènere per integrar la diversitat sexual? Amb aquesta pregunta des de Fundació Surt van iniciar una recerca que va materialitzar-se en el projecte Look Wide.
Look Wide és un projecte que va cloure els seus treballs en una jornada internacional aquest mes de desembre.
Liderat per Fundació Surt, ha estat un treball en xarxa amb diferents entitats europees: Differenza Donna, d’Itàlia, Dissens, d’Alemanya, Háttér Society, d’Hongria i KMOP, de Grècia.
La investigació ha analitzat diferents serveis d’abordatge de la violència de gènere per tal d’aportar una nova mirada des de la diversitat de gènere i orientació sexual. El resultat ha estat la detecció d’una sèrie de prejudicis que s’han identificat per tal de fer una sèrie de recomanacions a professionals.
Hem parlat amb Miriam Solá i Nagore Garcia, investigadores de l’àrea d’empoderament sociopolític de la Fundació.
Expliqueu el projecte Look Wide
Miriam Solá- El projecte sorgeix fa uns 3 anys en què observem que, amb la posada en marxa dels Serveis d’Atenció Integral -SAI-, fruit del desplegament de la llei 11/2014 dels drets de les persones LGTBI, existia el risc que aquests serveis no tinguessin perspectiva feminista, de gènere i, per altra banda, els serveis d’abordatge de les violència masclista els calia una perspectiva de la diversitat sexual i de gènere. Aquesta era la hipòtesi de partida, l’objectiu era impregnar d’una perspectiva feminista les polítiques LGTB i e impregnar de perspectiva LGTB les polítiques d’abordatge de les violències masclistes.
Nagore García- És a partir d’aquí que es planteja el disseny d’un projecte i es materialitza amb altres entitats europees que es planteja abordar en aquesta doble vessant. Com a projecte europeu té una durada de dos anys i té una sèrie de fases: una de recerca per aprofundir en aquesta hipòtesi i de detecció de necessitats als diferents serveis, tant públics com del tercer sector. També la detecció de necessitats de les persones LGTBI en situació de violència que han fet ús d’aquest serveis en algun moment. Vam fer un informe i amb aquestes necessitats ja detectades es fa el disseny d’una formació, amb professionals de diferents serveis i territoris i es va plantejar la redacció de la guia per a professionals que vam presentar a la jornada del 3 de desembre. Vam fer un acompanyament ales professionals de les entitats i serveis participants pensant accions concretes. Cada fase afectava el desenvolupament de la fase següent i a la seva reelaboració.
Com ha estat el treball en xarxa amb entitats europees?
N.G.- Hi hagut quatre països més: Grècia, Alemanya, Itàlia i Hongria que han implementat les mateixes activitats als seus països, hem anat col·laborant i flexibilitzant al context de cada país perquè els marcs legals, socials i polítics són molt diferents, així com el funcionament dels serveis. Tot i així hi ha un marc general que hem compartit amb la resta de països.
M.S. – La primera diferència és que quan treballem violències hem de tenir en compte que a Catalunya i l’Estat espanyol tenim un marc privilegiat. Ja la manera que tenim d’anomenar les violències: de gènere o masclista és una terminologia que més enllà dels Pirineus no es fa servir gaire, es fa servir moltíssim domestic violence i, en el millor dels casos, gender based violence, això crea unes atzagaiades conceptuals importants en projectes de violència a nivell europeu. Pel que fa al desenvolupament de recursos, a la nostra xarxa de serveis públics -malgrat puguem ser crítiques i pensar que és millorable- en altres països no existeix. A Itàlia encara és en mans del moviment feminista, molt activisme i voluntariat com aquí els centres de planing als 80. A Alemanya, és un tercer sector millor subvencionat que aquí, però no són serveis públics. Si anem a Hongria, on la legislació no només no reconeix drets sinó que n’ és contrària ja parlem d’una altra realitat molt diferent, aquí les lleis ens protegeixen.
En aquestes realitats diferents que trobeu a Europa, el que vam veure a la jornada del Regne Unit són serveis privats molt institucionalitzats, malgrat ser gestionats per entitats. Quin és el model que penseu adequat a partir del que heu vist?
M.S.- El model del Regne Unit és interessant i hem d’aprendre molt en l’abordatge de violències LGTB però està molt centrat en el que és la violència domèstica. Aquí tenim un marc molt més ampli d’entendre les violències cap al col·lectiu LGTB com a LGTBfòbia, no tant centrat en la parella. Això permet identificar-la com una violència manifestació d’una desigualtat estructural. Un marc molt centrat en la parella no permet abordar aquestes diferències i s’entén com un conflicte interpersonal que no permet una redistribució dels recursos materials per pal·liar les desigualtats. Jo personalment, sóc molt defensora del nostre model.
N.G.- És una de les coses que hem detectat, el nostre model conceptual és molt més potent, ric i complex que d’altres, però es falla en la implementació, però en tot cas tot és molt incipient i encara s’estan definint les necessitats a cobrir.
M.S.- Si, és important això, és millorable però estem en un moment de desenvolupament i és clau. Quines necessitats s’han de cobrir? Realment tenen les mateixes necessitats les persones LGTB en situació de violència que les dones en situació de violència en la parella? s’ha d’acabar de veure i definir, no sempre hi ha necessitats directes sinó de desigualtat en l’accés a serveis o drets i el que cal és repensar si els recursos han de ser els mateixos, més amplis o més flexibles, jo tinc els meus dubtes.
El que ha aconseguit el moviment feminista ha de ser extensiu a les persones LGTBI?
N.G.- Això és el que s’ha plantejat per algunes organitzacions en algun moment, però finalment pensem que el que hem de fer es repensar-ho tot.
M.S.- Aquest model que tenim deixa fora moltes dones heterosexuals i, fins i tot, que pateixen violència de la parella. Metafòricament tenim un tratje i molta gent no hi entra però estem intentant que els hi serveixi, el resultat és que pateixen les que no hi caben però també les professionals que intentem posar el tratje, potser hem de redefinir el tratje. De fet era l’objectiu com a feministes, la perspectiva LGTB ens ha permès repensar els serveis dirigits a dones.
N.G.- Sí, es tracta que les dones no les fem encaixar en unes categories normatives, perquè en molts casos en depèn la seva subsistència i els seus drets, es tracta que els serveis encaixin en les seves necessitats.
