De tant en tant hi ha un objecte que em crida especialment l’atenció i que desperta records curiosos i inesperats. Sabeu, perquè em sembla que ja us ho he dit, que porto una temporada llarga fent neteja, buidant prestatgeries, armaris i calaixos de llibres, papers i altres andròmines acumulades al llarg de la vida.
Tot guardat per diferents motius: uns materials pensant que podien fer-me falta i altres per si de cas, coses donades i regalades per persones estimades, objectes comprats com a record de viatges, coses recollides amb afany col·leccionista (xapes, pins, enganxines, sobrets de sucre, estampes), estris que havien estat útils i que conservava perquè em feia angúnia llençar-los justament després del servei que havien fet. Un d’aquests últims objectes era un cabàs, una senalla, d’aquelles que eren moda als anys setanta i vuitanta del segle passat i que havia fet el seu servei per a traginar la compra, per exemple, i que finalment s’havia convertit en una espècie de paperera sota la taula del despatx.
Aquest propòsit de fer neteja i deixar anar coses evidentment ja us podeu imaginar que va vinculat a l’edat que fa que, amb consciència, t’adonis que més cal deixar poca cosa perquè a l’hora de la veritat és molt complicat per als que queden gestionar “les restes del naufragi”. I no vull tornar a parlar del que passa quan es buiden els pisos i quan el terra dels encants s’omple de relíquies. Per això em vaig acomiadar del cabàs de sota la taula, però en prendre la decisió de treure-me’l de sobre, abans m’ho vaig rumiar a veure si podia dir alguna cosa d’aquest humil, quotidià i útil objecte.
Com sempre pensant que estic escrivint un bloc per al Centre de Documentació de Ca la Dona, busco la manera de lligar aquesta anècdota del cabàs amb alguna realitat vinculada a la literatura. En aquest cas he estat de sort perquè el cabàs m’evoca una fotografia de la poeta Maria Mercè Marçal i la seva amiga Fina Llorca, ben joves i amb un aire ben hippy amb llurs cabassos a l’espatlla.
Si collies les pomes/ del meu pomerar/ i en complies senalles,/ s’encenia el mas,/ que sóc masovera…
T’he portat de Galícia ¡, confós a la senalla,/ una mica de terra i una mica de mar.
Una senalla sí que és ben bé un tipus de cabàs o cistella, generalment feta d’espart o palma, amb la boca més ampla que la base i utilitzada per transportar queviures, eines o productes del camp. Sembla que senalla és el sinònim més proper a cabàs fins i tot en la locució “a senalles” que igual que “a cabassos” serveix per a expressar una gran quantitat.
No hi hauria cisteller/ que tan clara fes la palma,/ veïna del meu carrer!
Aquí es tracta de l’ofici de qui fa cistells i un cistell és un recipient portàtil fet de plantes fibroses, entreteixides, de base oval o rectangular amb una nansa travessera a la meitat de la seva llargària. Ja es veu la semblança de la cistella o cistell amb el cabàs.
Per una altra banda, la paraula “cabàs” forma part d’expressions com la del títol, “Un cas com un cabàs” que és una frase feta per a referir-se a una cosa o persona extraordinària, sorprenent o exagerada. També serveix per valorar fets insòlits o comportaments excèntrics, dignes de ser comentats o recordats.
Una altra expressió és “On vas, cabàs!” que s’utilitza especialment al País Valencià, per a criticar una acció feta de manera impetuosa, irreflexiva, o sense control. S’empra quan algú actua sense pensar en les conseqüències.
És també valenciana la dita de “Robar amb cabàs i lligona” que vol dir robar en gran quantitat. En aquest cas, la paraula desconeguda per a mi és “lligona”, una eina manual similar a l’aixada. També “Arreplegar amb cabàs i lligona” serveix per a dir recollir un mort o un ferit amb molt males condicions.
Encara podem trobar una altra expressió “Tenir un cul com un cabàs” i ja no continuo, perquè ara, amb tota la informació que hi ha a l’abast, em passa que començo parlant d’una cosa i em vaig allargant i acabo parlant d’una altra cosa igual però diferent com, per exemple, ara que acabo i, tot buscant cabassos, he trobat que hi ha un “gronxador de cabàs”, però en aquest cas el cabàs ja no és el típic fet de fibres vegetals sinó de cautxú.
