Per Sara Lovera. SemMexic
A l’enorme treball humà que fan les dones cercadores no se’l pot ubicar en la lògica trivial i deshumanitzada de la lluita patriarcal i política. Fer-ho és manca de tot; no tinc paraules. No és possible que els qui orgullosament afirmen que “lluiten” per la transformació de la nostra ferida terra banalitzin el seu afany i la seva experiència.
Allò que aquestes mexicanes evidencien, a més de la inexistència de l’Estat, és la fràgil consciència i la indiferència dels nostres governs i de les nostres polítiques i polítics, resultat de la misèria humana en què han convertit Mèxic.
Aquestes dones no mereixen el silenci ni la indiferència; van deixar de ser, fa molt de temps, dones submises i callades. Són les actrius centrals de l’aspiració del poble de Mèxic a la justícia i la democràcia.
Veure-les, llegir-les i escoltar-les em recorden les dones d’Eureka, de la senyora Rosario Ibarra de Piedra; tan transcendent és la seva tasca humanitària que s’assemblen a les Mares de la Plaça de Maig, que van despullar la dictadura, i, en polititzar-se i interpel·lar el poder, són com La Mare, de Máximo Gorki.
I ara els tenen tanta por a Palau que sembla fàcil desautoritzar-les. L’informe del Comitè de les Nacions Unides contra la Desaparició Forçada (CDF) diu l’oficialitat, no té bases científiques i està esbiaixat. Aquesta és una resposta igualeta a la del jutge o el ministeri públic quan una dona violentada és minimitzada, posant en dubte la seva paraula.
És aquesta actitud pròpia de l’autoritarisme i el caciquisme, l’actitud dictatorial que busca sotmetre a qui jutgen febles, com les dones en general. El rebuig de l’informe i la negativa a demanar ajuda per enfrontar les desaparicions s’assembla, és gairebé igual, al pater família que no necessita res de la seva dona ni de les filles: l’home fort que menysprea la sola idea que alguna cosa va fer malament o que va cometre errors. És el superior en tot, que menysprea i no mira la realitat. D’aquests dictadors se n’ha fet aquest món infame.
El relat de *Juana Isabel Barraza Cardiel, mare de Sandra Yadira Puentes Barraza, desapareguda el 2008 després de ser detinguda per policies municipals a Torreón, Coahuila, és, entre milers, la síntesi d’una realitat acumulada que no es pot trivialitzar.
Em refereixo a les veus que va recollir el periodista Alberto Triana, a l’estremidor reportatge Patrocinio: el camp d’extermini més gran a Mèxic i la recerca que no s’acaba, publicat aquest cap de setmana per les edicions de l’Organització Editorial Mexicana, sobre l’existència d’un camp d’extermini que sembla no tenir culpables i malgrat la troballa d’un conjunt de restes òssies recuperades, que arriba a prop d’una tona i mitja, algú pot imaginar que es parla de fragments d’ossos calcinats?
I qui va fer la troballa van ser elles i les seves famílies: les que anomenem mares cercadores, germanes o esposes; les que també van trobar el Ranxo Izaguirre; les que obren bretxes als camins de Veracruz o de l’Ajusco. Són milers les fosses clandestines a qualsevol lloc d’aquest país. El més greu és que ni cessa la recerca —perquè elles existeixen—, ni cessen les desaparicions; i no menys greu —ho saben experts i expertes—, són responsables, per acció o omissió, els agents de l’Estat i els policies o militars. Una veritat feridora i tremenda.
Aquestes actores, com totes les Juanas Isabeles de Mèxic, són mexicanes i són poble; són les que recorden, ho vulgui o no el govern, que segueixen les desaparicions criminals i forçades. Tancar els ulls a Palau és tan terrible i semblant a aquells temps de la Guerra Bruta, d’Acteal i Aigües Blanques, tan horrible com Tlalixcoyan, a Veracruz.
Les dones que busquen aquest país són veus de la tragèdia humana que ens assetja, veus de la impunitat, que mereixen respecte, justícia i reparació. Elles ja es van guanyar un lloc al futur democràtic i feminista de Mèxic. Ja ho veurem .
*17 anys de dolor i una interrogant: qui va desaparèixer la seva filla?
*’Juana Isabel Barraza buscava Sandra Yadira des del 2008; restes d’ella van ser identificades al camp d’extermini Patrocinio el 2024; més que justícia vol saber què va ser el que li va passar?
Foto portada : Francisco Rodríguez El Universal
