Barcelona ha celebrat aquest mes d’octubre tres debats de luxe amb 3 poderoses dones. Una conversa amb la novel·lista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie; la presentació sobre La revolució avui per la filòsofa, professora i activista pels drets humans, Angela Davis i una xerrada amb l’escriptora índia Arundhati Roy sobre Idees, paraula i acció. Aquí destaquem les seves mirades sobre el feminisme.
Un Centre de Cultura Contemporània (CCCB) ple de gom a gom, especialment de dones i molta gent jove, va rebre a les 3 il·lustres hostes. “Sempre he estat feminista, però sense saber-ho” va manifestar la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie . “Sóc conferenciant sobre els Drets de les dones”, perquè sempre has de “ser el que tú vulguis ser, sense esperar que la gent t’aplaudeixi pel que diguis”, però va confessar a la seva interlocutora, la periodista Anna Guitart, que “escriure contes o històries és el meu primer amor” i que va tenir ‘moments màgics’ en el procés de creació de la seva novel·la Americanah.
Nomenar i dir en veu molt alta la paraula feminisme
“No vaig llegir teoria feminista i alguna vegada em van cridar feminista com insult”, explicava Adichie perquè, en qualsevol cas, ser-ho ‘té connotacions negatives’. Fins i tot algunes persones diuen que millor t’identifiquis com ‘humanista’ que com feminista”, però va deixar prou clar que “no és un problema d’humanitat: les dones són oprimides i reprimides per ser dones” i per això “necessitem nomenar i dir en veu molt alta la paraula feminisme”.
Chimamanda Ngozi Adichie, establerta ja als Estats Units (EUA), “vol que els nois i les noies arribin al feminisme” i per això va col·laborar amb Beyoncé en la cançó Flawless (perfecte) especialment, perquè “les noies parlin i tractin les qüestions feministes des de tots els àmbits i amb el seu propi llenguatge” aquell “en el què s’expressen sobre el que els hi passa i viuen”.
Perquè “crec en el poder de les històries no en el feminisme acadèmic”, va afirmar, “ha de ser un llenguatge accessible perquè les dones ho entenguin i perquè tinguin veu amb la llengua a la qual tenen accés”, però va recordar també que la revolució feminista no només té a les dones com a protagonistes sinó que ha d’incloure als homes. “L’objectiu del feminisme, deia a Barcelona, és canviar el món després de més de 100 anys que ho intentem: és l’esperança de les noies joves”.
Anna Guitart amb Chimamanda Ngozi Adichie
‘Doble estàndard’ per a nens i nenes
“Des de la meva infància, a Nigèria, explicava, em vaig adonar que hi ha un ‘doble estàndard’ per a nens i nenes: les dones tenen rols obligats, els homes molts menys”. I “des de petita, et fan avergonyir: seu apropiadament com una nena, i amb les cames tancades, em deien i, com podeu veure –ho mostrava- m’agrada estirar les cames”. També va ressaltar que “en la cultura igbo no pots fer determinades coses per ser dona, cosa que m’incomoda. I si no estàs casada a determinada edat, o si no deixes que pagui l’home, se suposa que ja no ets feliç”, explicava.
Però “el feminisme no és aliè a l’Àfrica, recordava, ja existia a l’Àfrica Occidental abans de la colonització quan les dones tenien funcions importants i poder. Va ser el colonialisme el que va introduir el ‘cristianisme victorià’ amb ‘la idea blanca’ de la dona subjugada”, és a dir que “el seu lloc es a la cuina i al dormitori”… “Les dones africanes eren les que portaven, des de sempre, les activitats econòmiques” mantenia; era el feminisme amb arrels de l’Àfrica Occidental. “La meva àvia va ser una feminista i una gran lluitadora contra els plantejaments patriarcals”, va afirmar.
“Les dones occidentals, més documentades,” seguia, “han estat, les que han argumentat sobre el patriarcat. Per a moltes feministes, encara hi ha la idea que homes i dones són iguals, però és diferent, mantenia, per la cultura, la classe, la raça, l’amor, la sexualitat”… I va advertir que “algunes mirades del feminisme poden cegar-nos. Per això, escric novel·les amb dones poderoses perquè les dones fortes són normals per a mí i per això les poso com a personatges de les meves novel·les”.
Segles de misogínia reprimint les dones.
En el món i en concret als Estats Units, va explicar, “els homes tenen el poder econòmic el cultural… per això Hillary Clinton no va ser votada; els homes escolten als homes”, va afegir. “Ella va ser tractada diferent per ser una dona i era bona, estava preparada i ho havia demostrat en el seu treball”.
És la idea de masculinitat, va continuar: ells paguen, no poden plorar… “les dones hem de treballar el doble; no és el gènere, no és la raça, és el diferent sostre de vidre”. Als EUA hi ha especificitats, deia, però “a l’Aràbia Saudita no podien ni conduir: és la misogínia reprimint les dones durant segles”.
I va recordar que va ser “la dona blanca la que va votar per Donald Trump; no les negres ni les llatines “perquè són blancs els que tenen privilegis i les que no ho entenen és per la clase. No cal construir un feminisme negre separat del blanc; no ens hem de deixar reduir perquè les coses són diferents”.
Americanah en versió original
Racisme amb estereotips negatius als EUA
Chimamanda Ngozi Adichie va explicar que Americanah “és bastant important per a mí. És la història de la meva família, del meu país i em va tocar molt emocionalment; no és una novel·la, és una historia”, va assenyalar. “Vaig gaudir molt; em vaig sentir lliure; no la vaig vendre massa; pel que sembla el llenguatge era molt complex per als Estats Units: no ho van comprendre i ho van odiar. Però jo vaig tenir ‘moments màgics’ amb Americanah amb el significat de la vida i els personatges” perquè “escriure contes o històries és el meu primer amor; aquesta capacitat d’explicar històries és un do que m’han regalat els meus ancestres”. I encara que ara “estic encantada de ser aquí deia, prefereixo estar en pijama i poder escriure… i no els avançaré sobre el que estic escrivint: és una superstició de les dones igbo”.
Quan se la va interpel·lar sobre el racisme va revelar que ja “havia llegit sobre l’apartheid i Martin Luther King quan va arribar als Estats Units, però “no vaig pensar que allà era negra i això té molta negativitat”, va afirmar: “és el treball, les habilitats, tens menys possibilitats d’estar empleat” i va mantenir que “no és un problema de negritud, si no com ells ens veuen”. A Brooklyn explicava “vaig sentir aquest rebuig de ser negra pel racisme i pels ‘estereotips negatius’: criminals per ser negres, indignitat; hi ha diferència entre blancs i negres criminals”, deia. Però, “no pots escollir: ets negra i per a mi és una identitat política”. I de broma va afegir que “el problema no és la pell, perquè és perfectament meravellosa, (potser l’edat o els ossos, deia) però allà “no desapareixerà perquè “el racisme és el nacionalisme, el seu és el llenguatge de l’American Foundation. I ara hi ha “confusió i desil·lusió sobre el racisme malgrat o després d’Obama” va concloure.
Angela Davis
No sóc feminista, sóc revolucionària negra
Angela Davis, la històrica lluitadora pels drets humans en la seva conferència: La revolució avui, a part del tema de la seva conferència, va recordar que en el moviment “Black Panther la majoria érem dones, però el grup estava molt masculinitzat. Les activistes radicals negres havíem de donar suport al moviment LGTBI i al matrimoni gai, però nosaltres érem crítiques amb les estructures capitalistes”. I “tot i que sabem que són drets, consideràvem que era un pas cap a la inserció en la institucionalització” social i les estructures del sistema, afirmava.
“No sóc feminista, sóc negra revolucionària” va dir amb rotunditat, “les feministes burgeses han categoritzat a les dones i, en certa manera, les racialitzen; per exemple ‘el sostre de vidre’ de què parla Hillary Clinton està format per jerarquitzacions per a les blanques” i segons Davis, només “potencia els privilegis per a les dones de la seva clase”.
“Jo dono suport a la ‘Interseccionalitat’ de totes les lluites (racisme, misogínia…) a través de les lleis socials”, va manifestar. “La desigualtat racial s’ha de posar en relació amb la de gènere i la de classe. És l’era de les dones, va afirmar, des de baix i amb totes, transgènere, queer, les afectades per la violencia”… totes volem créixer mantenía i ara “la inclusivitat i la diversitat no és suficient. No volem ser assimilables a societats ‘patriòtiques’ que valoren més els beneficis que a les persones” explicava.
Les dones joves estan liderant
Erika Totten en una taula de debat amb Angela Davis i diversos activistes del Black Lives Mater el 2015, defineix la ‘interseccionalitat’ com “sentir la veu de les persones més marginalitzades de la comunitat i donar-les-hi suport: les dones del moviment negre, les transsexuals, les queer i LGTBI i donar-les-hi espais; però també significa impulsar polítiques que frenin la misogínia, l’homofòbia i l’antagonisme trans”.
I “per a aquesta tasca, subratllava Totten, no volem el llenguatge dels homes”. En canvi “sí comptem amb el suport i les connexions de les nostres ‘meravelloses adultes” en les què Angela Davis s’hi compta. És el que, a Barcelona, proposava ella: “fer-li front al repte del ‘lideratge masculí-individualista-carismàtic’ (o del ‘black male líder)”.
Davis també va fer èmfasi en “les joves, amb les que estic connectada”, va afirmar al CCCB, perquè elles “estan agafant el lideratge i han d’aprofitar tot el que ja hem preparat i posar-ho en pràctica”. Perquè “la llibertat és una llarga lluita i un constant aprenentatge; precisament aquest és el títol del seu últim llibre (La Libertad és una batalla constant). Per això hem de tenir “autocura però també exercir una cura col·lectiva”. Sempre “hem d’imaginar quelcom millor, va concloure, perquè les i els que descendim de l’esclavitud sempre imaginem un futur millor”.
Natza Farré amb Arundhati Roy
Ser dona a l’Índia és molt complicat
Arundhati Roy a la xerrada Idees, paraula i acció, compartida amb la periodista Natza Farré, explicava pel que fa a les qüestions del feminisme que “ser dona a la Índia és molt complicat”. Va recordar que “hi ha infanticidis de nenes; les mares treuen el menjar a les nenes per donar-la als nens” però, d’altra banda “hi ha dones guerrilleres, també n’hi ha en el moviment contra les preses i embassaments i dones polítiques com Indira Gandhi”.
L’escriptora índia, que presentava a l’acte la seva segona novel·la en 20 anys (El ministeri de la felicitat suprema), deia que “entén la societat en la què viu i no se sent sola” en les seves lluites, però creu que “els moviments feministes s’han ‘onegeitzat‘ és a dir que parlen només en termes de sexe, gènere o malnutrició” i, d’altra banda, la crítica política no és feminista”.
“Les dones indígenes -de les múltiples ètnies d’aquell país amb una població de 1.200 milions de persones, que encara manté castes, privilegis i pàries (dalits o intocables: 200 milions de persones)- lluiten contra les empreses mineres i per la terra i també contra els embassaments” afirmava Roy, però “no es consideren feministes i no entren a discutir sobre els drets civils o l’anti apartheid” de la societat en què viuen. I en aquest sentit, va recordar que “en els anys 70 moltes revolucions eren per demanar Drets i avui, en canvi, no es lluita per la Justícia”.
