Diu la llegenda (i, si no és cert, és ben creïble) que les entrades per veure Butler al CCCB el passat dimarts es van esgotar al cap de quinze minuts (quinze!) d’estar a la venda. Tanta gent en va quedar fora que alguns col·lectius, com el que porta el bar La Raposa, al Poble-sec, es van organitzar per veure-la en directa via streaming. També se’n pot recuperar el vídeo a la web del CCCB, i és possible que la conferència acabi publicada, com ha estat el cas de les que ha dictat fins ara. És a dir: Butler més enllà del cos present, a l’abast de qui vulgui escoltar-la. Meravella.
La conferència duia per títol L’ètica i la política de la no-violència i d’alguna manera enllaçava amb les que va fer també al CCCB el 2015, el 2010 i el 2008. En aquests deu anys no només ha avançat en el seu pensament, sinó que també ha augmentat generosament el nombre de persones que llegeixen els seus llibres amb avidesa i que farien cua per escoltar-la parlar del que fos, però sobretot sobre gènere. No va ser el tema central de la xerrada: durant una mica més d’una hora va fer voltes a algunes idees inquietants, ara que de qualsevol cosa en volen dir terrorisme, ara que hi ha qui equipara autodefensa amb agressió. En quin moment la resistència es converteix en un acte de violència? Hem de fer servir la violència per a aconseguir objectius legítims? Si la justifiquem com a mitjà per a determinats fins, com aturem l’ús de la violència, un cop assolits aquests fins?
El discurs de Butler, que a les seves obres assagístiques és dens i exigent, pren a les conferències un fil més amable, més assequible, sense perdre matisos. És de les poques conferenciants que sap fer interessant una conferència llegida: utilitza la veu, la mirada, les pauses, les mans. Escriu sabent que ho haurà de dir en veu alta i, al contrari que tanta altra gent que fracassa estrepitosament quan llegeix les xerrades i avorreix fins al públic més fan, et va portant pel camí de l’argumentació sense que t’hi puguis resistir. Desplega les idees i t’acompanya fins que creus que això que pensa ella ho has pensat tu, també. Hi deu tenir a veure el seu carisma, és clar. I no deixa de ser admirable.
Amb tot, gran part del públic estava potser més interessat en la seva visió del sistema de gèneres, que pràcticament no va tocar. Era, en canvi, el tema que va reunir Butler l’endemà amb més de tres-cents adolescents. Ho fa sovint, als EUA, d’anar a parlar amb adolescents, i es va notar que ho tenia per la mà. El sociòleg Miquel Missé, activista trans i assagista ell mateix sobre qüestions de gènere, va fer de presentador i de dinamitzador ideal de la trobada. També eren privilegiats els que van poder-hi assistir: molts més instituts que no pas hi cabien havien demanat de ser-hi i no es van poder atendre totes les peticions.
Butler va fer un resum apte per a tots els públics de les seves idees principals sobre el sistema de gèneres i el va amanir amb experiències personals, amb bromes una mica més atrevides que no pas quan es dirigia als adults, i amb una proximitat que feia sospirar les femifans que érem presents a la sala. El públic va reaccionar-hi adequadament: va haver-hi preguntes, reflexions, confessions, interès.
Els que s’omplen la boca dient que al jovent d’avui dia no li interessa res, que només estan per foteses o que són encara més masclistes que «abans» (què vol dir «abans» o quin seria aquest temps més o menys recent en què hi havia més igualtat que no pas ara, o quina responsabilitat tenen en això els adolescents, no ho sé), hi haurien d’haver assistit. En farien prou d’escoltar de tant en tant el jovent organitzat en sindicats d’estudiants, en grups feministes o en grups de suport LGTB, és cert, però en tot cas la trobada de dimecres va ser una mostra de les ganes de pensar que tenen molts i moltes adolescents avui dia.
Aquest format, que acosta pensadors de la magnitud de Butler a joves àvids de pensar, és el camí, diria jo, cap a una formació més profunda, cap a un pensar en comunitat com millorar la comunitat, cap a un transformar el món sense deixar excuses als agressors ni als seus còmplices. En diversos moments Butler va apel·lar a la necessitat de no naturalitzar la discriminació: si tothom està d’acord que ningú ha d’anar a l’institut a passar por i vergonya, com és que hi ha gent a qui li fem passar por i vergonya per com és? Com és que aconseguim que tanta gent tingui por de mostrar-se com voldria? Missé ho va reblar: «En comptes de pensar què fan els professors per perpetuar idees homòfobes, per què no els obligueu a replantejar-s’ho? Sou una part de l’institut, podeu canviar-lo. A molts centres les persones adultes han hagut de canviar la seva manera de pensar el gènere perquè l’alumnat ho ha exigit».
Educar en comunitat ha de ser això: un centre com el CCCB que convida pensadores i pensadors com Butler o Missé, que ens revolucionen les neurones. Centres educatius que dediquen temps i esforç a pensar més enllà dels currículums (insuficients, estrets, discriminadors). Joves que volen ser protagonistes de la seva educació i llegeixen, escolten, pensen, articulen. I no hi eren dimecres, però tant de bo també hi fossin després, a l’hora de sopar o en algun moment tranquil del dia: famílies que pregunten «com ha anat el dia» i no s’espanten quan l’adolescent de casa els diu: «doncs hem estat pensant sobre identitat de gènere, sobre orientació sexual, sobre tot allò que ens constreny, sobre tot allò que ens fa créixer».
*Bel Òlid també és la presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana
