Totes les persones volem arribar a velles sense envellir, encara que amb els anys solen arribar les primeres xacres, i abans o després la necessitat d’ajuda per a un nombre creixent d’activitats. Totes podem acabar necessitant ajuda fins i tot per a rentar-nos, controlar les necessitats o utilitzar el servei.
En aquests casos sol ser la família la que s’encarrega de la cura i gairebé sempre ho assumeix una dona sense que intervingui cap acord explícit previ, per la qual cosa les cures segueixen estant en mans de la comunitat i no del sistema formal de salut.
L’impacte sobre la salut de les persones cuidadores és molt gran. La seva vida pot arribar a girar entorn d’un ésser estimat cada vegada més depenent, se senten atrapades i amb sentiment de culpa, van perdent les amistats, amb prou faenes ixen amb les seves parelles i necessiten descansar. Els recursos econòmics són clau per a satisfer moltes de les necessitats de les persones depenents i de les seves cuidadores; permeten contractar ajuda, conciliar les cures amb la vida laboral i social, reduir la conflictivitat familiar i atenuar la desigualtat entre homes i dones. Però la majoria de les persones que precisen de cures no aporten ajuda econòmica, i si la presten no sol cobrir el que es gasta en les seues cures. A sobre, les retallades d’ajuda a la dependència dels últims anys han sobrecarregat a les famílies en general i a les dones en particular.
Donada la influència del gènere en la distribució de les activitats públiques i privades, productives i reproductives, l’home segueix molt vinculat a l’àmbit productiu i segueix molt estesa la idea que les dones són les proveïdores naturals de la cura. La idea mateixa de la discapacitat està condicionada pel gènere. Veiem a molts homes majors que enviduen i són incapaços de fer les tasques domèstiques que feien les seves esposes; encara que no tenen cap discapacitat física és evident que tenen una discapacitat d’origen social que es pot atendre amb cursos de formació perquè aprenguen a cuidar o cuidar-se. La majoria dels homes estan acostumats al fet que primer els cuidara la seva mare i més tard la seva parella, dedicant-los temps, afecte, respecte i suport. No van necessitar aprendre a cuidar-se ni a cuidar d’altres persones, la qual cosa ajuda a explicar que solament un 15% dels qui considerem responsables de la cura d’una persona major dependent siguin homes.
Els homes es veuen menys pressionats que les dones per a assumir aquesta responsabilitat, sobretot menys que les filles solteres i les vídues, que són les els qui més pateixen el mandat del “deure…”. De fet, encara que la majoria de les cuidadores i dels cuidadors de majors creuen que homes i dones poden cuidar per igual, si els preguntem qui prefereixen que els cuide en la seua vellesa són cinc vegades més els qui prefereixen que ho faça una filla al fet que siga un fill. L’evolució que hem viscut en els models de família i en el rol social de les dones no s’ha vist corresposta amb un increment equivalent de la implicació dels homes en allò domèstic, aguditzant la crisi del sistema informal de cures i les desigualtats entre els sexes.
Així i tot el nombre de cuidadors augmenta lentament, sobretot entre els qui tenen una xarxa familiar reduïda, els casats, els aturats, els pensionistes i els jubilats. Encara que segueix havent-hi diferències, hi ha coses que ells no saben fer i acostumen a rebre més suport d’altres dones de la família; també solen delegar, més que elles, algunes cures personals com el llavat o el canviat de bolquer.
Allò principal és l’experiència personal de cuidar i ser cuidat, però aquesta activitat humana, tan important, pot ser tan satisfactòria com dura. La cura dels majors pot ocupar molts anys, les grans dependències suposen una dedicació d’unes onze hores diàries, i cal corregir els desequilibris entre homes i dones. L’experiència de la cura té un gran potencial transformador que possibilita una redefinició de rols de gènere. Els qui s’impliquen en la criança i en el domèstic aprenen a cuidar, a cuidar-se i a posar-se en el lloc de l’altre per a satisfer les seves necessitats, la qual cosa propicia que tinguen millor disposició a cuidar dels seus majors.
La cura als majors és un reflex de les prioritats d’una societat i de les seves desigualtats i necessitem revaloritzar el dret a cuidar als sers estimats anteposant les necessitats humanes a les del mercat, un canvi amb profundes implicacions ètiques que requereix igualar les oportunitats en el mercat de treball que penalitzen a les dones, polítiques públiques adequades i mesures educatives i de sensibilització social. Encara que la cobertura pública de la cura fóra universal, la família seguiria sent la principal cuidadora, però hem d’aconseguir que cuidar i deixar-se cuidar siga una decisió lliure en un repartiment equitatiu. Fan falta polítiques públiques a mitjà i llarg termini; també més recursos i millor coordinats, que promoguen la independència de les persones depenents i alleugen la càrrega d’els qui les cuiden.
No obstant això, la participació creixent dels homes en la cura qüestiona les atribucions de gènere; inverteixen en ell quantitats similars de temps i mostren que les diferències quant al tipus de tasques de cura o de responsabilitat sobre la persona atesa són menors de les quals caldria suposar. És a dir, que cuiden o poden cuidar quan han de fer-ho. La població va a seguir envellint, i per a incrementar la implicació dels homes hem de combatre les expectatives no escrites sobre qui ha de cuidar, admetent que els homes aprenem a fer tot el que ens interessa.
