OPINIÓ
Donald Trump serà el proper president dels EUA. És trist veure en mans d’un “tipeju” tal un país tan i tan perillosament poderós; és esfereïdor.Sempre he pensat que una de les causes de la seva possible victòria era i és el masclisme.
No, no cal ni que facin la prova de la inversió: a cap política se li hauria passat pel cap dir els penjaments que diu Trump contra les dones. En el cas hipotètic que n’hagués dit una dècima part hauria quedat apartada de la campanya de manera fulminant i no és difícil imaginar les reaccions que hauria provocat. És per això que existeix una paraula per definir l’odi a les dones, «misogínia», i no n’hi ha cap de paral.lela per definir l’odi als homes; cal celebrar-ho: algú ha de posar seny.
La misogínia continua. S’ha dit que Clinton -política seriosa, provadament capaç i experimentada- només podia guanyar si s’enfrontava a un miserable inexpert com Trump, que qualsevol altre candidat se la menjaria. Recordin, però, de quina manera Trump es va desempallegar de tots els candidats i de la candidata republicana sense ni despentinar-se. O recordin com a tot un David Cameron se’l va cruspir un personatge en la més genuïna línia Trump com Nigel Farage.
Foto: GTRESONLINE.
Es diu que Clinton ha perdut perquè no oferia res que fos engrescador. Ho diu la mateixa gent que creia que el remain era molt més atractiu que l’aïllador brexit -i va perdre el Remain-; que la proposta de pau a Colòmbia era una oportunitat extraordinària -i va perdre l’opció de prendre partit per la pau-. Del resultat, no en culpen el remain o la proposta de pau sinó la indignació o el populisme però, en canvi, culpen Clinton de la victòria de Trump.
Es diu que Clinton ha fracassat perquè no té carisma però es dóna la circumstància que des del valorat Barack Obama fins a Ban Ki-moon, secretari general de l’ONU, van remar, i molt, a favor del «sí» al referèndum de Colòmbia i va ser que «no». Per cert, Obama també es va posicionar contra el Brexit. Del resultat, no en culpen Obama o Ban Ki-moon sinó la indignació o el populisme però, en canvi, blasmen Clinton pel triomf de Trump.
No cal patir, però, que un fenomen com el que ha propiciat l’elecció de Trump arribi aquí, que aquest populisme s’instal.li a Europa, atès que en realitat ha sortit d’aquí; els EUA s’han limitat a importa-lo. No cal anar gaire lluny per veure-ho. Recorden el ministre Montoro dient que per enfonsar Zapatero qualsevol preu era bo, així s’esbotzés el país, que el PP ja el redreçaria després d’anorrear-los? Fa vuit anys que el Partit Republicà alimenta Trump, per exemple, quan va prioritzar, per davant del benestar del país, acabar amb Obama i impedir-ne la reelecció; quan consentia o promovia desficacis sobre el seu origen estranger.
Recorden el temps que va estar el Tribunal Constitucional amb tres membres menys per la senzilla raó que el PP no hi podia col.locar persones de la seva corda, és a dir, còmplices? Justament durant aquest període d’interinitat es va fregar barroerament amb paper de vidre del més gruixut parts sensibles de l’Estatut. Doncs ves per on al Suprem ianqui hi falta una persona perquè el Partit Republicà ha boicotejat per interès partidista que Obama la pogués nomenar; prefereix tenir paralitzada una peça tan essencial del sistema.
Recorden que fins fa dos dies Rajoy no deixava que el Parlament el controlés al.legant que estava en funcions? Doncs Trump va dir que només acataria els resultats si guanyava ell. Dues gotes d’aigua antisistema democràtic.
Trump ha insultat reiteradament Clinton. Li va dir, per exemple, «fastigosa» o «repugnant». Recorden quan el circumspecte i educat (segons gran part de la premsa) Mariano Rajoy a començament del 2006 va titllar de «bobo» el president Zapatero? Recorden que poc després li va etzibar que traïa els morts de pur cangueli que fos el Partit Socialista i no el PP qui desactivés ETA? Sí, ja sé que altres europeus, per exemple Farage, podrien donar lliçons a Rajoy a Trump i a qui calgués de populisme i d’insultar potinerament a adversàries i adversaris.
No cal, a més, fer-se gaires il.lusions, a part que no és un fenomen inventat als EUA, no és ni una moda ni una manera de fer passatgeres. El gran predecessor de tot plegat, i d’això ja fa un grapat d’anys, és Silvio Berlusconi, Trump podria ser bessó de l’individu.
Recorden els molts anys que fa que Berlusconi dura -si és que realment s’ha acabat la seva vida política-, que fa i desfà com li dóna la gana?
Si la resposta a Berlusconi per part dels més alts mandataris europeus va ser fer-li la gara-gara sense parar; convidar-lo a obscenes bodes d’estat en què, a més a més, apadrinava la núvia; anar-se-n’hi de vacances i participar en les violentes orgies que muntava, posa els cabells de punta pensar què no permetran a un molt més poderós Trump. De moment, les borses ja l’han acatat.
Publicat: El Huffington Post
