Mirades, lliçons i bons usos del llenguatge amb perspectiva de gènere, segons Cecilia Lavalle Torres i Marcela Lagarde
De vegades, els panels de les expertes i teòriques tenen presentacions insòlites però molt útils . Aquest va ser el cas de la presentació a Mèrida de la periodista de Quintana Roo, Cecilia Lavalle Torres, i de la intervenció de l’antropòloga mexicana Marcela Lagarde.
Ambdues intervencions formaven part de les sessions de la segona jornada de la 5ena Trobada de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (RIPVG) i de la Xarxa Nacional de Periodistes de Mèxic , realitzada a la ciutat mexicana de Mèrida els dies 11 i 12 d’octubre. Lavalle va ser a la taula dedicada al ‘ Periodisme amb perspectiva de gènere‘ i la ponència de Lagarde fou una Conferència Magistral. Van ser les presentacions més emocionants i celebrades, per la utilitat en la vida quotidiana i professional de les dones, segons van expressar les pròpies assistents a la trobada en els debats posteriors.
La periodista Lavalle Torres va sintetitzar les seves experiències personals, expressades a manera de ‘ receptari personal ‘ o, segons les seves paraules, “com vaig arribar a aquest punt’. Per a ella hi ha tres aspectes clau per ser feminista: el punt previ és ‘ser insubmisa i una rebel amb causa’ i trobar sempre ‘les raons del que ens molesta’; en segon lloc, cal ‘estudiar, llegir i reflexionar’ per entendre-ho tot bé, doncs ‘només a la segona lectura comences a comprendre ‘ el que et plantegen alguns llibres o teories i després, només amb ‘ passió per entendre’ pots adonar-te del context. I per descomptat,’ a tot això ‘cal dedicar-li temps, energia i esforç’.
Cecilia Lavalle a la V Torbada RIPVG
Aquesta especialista en Participació Política de les dones, tema al que ja hi ha dedicat dos llibres ,té el seu receptari particular o les lliçons apreses per anar transitant per la vida com a feminista son: 1. ‘No hi ha espai menor, sí igualtat ‘. 2 . El masclisme gaudeix d’ una salut total ‘i hem de tenir-ho clar perquè es reinventa i ara es diu neo-masclisme’. 3 . Cal ‘ deshierbar el camí contínuament’ perquè, com diu Amelia Valcárcel no ens va com els hi va anar a les nostres àvies. 4 . Hem de ‘cuidarn-os vitalment ‘ tal com assenyala Marcela Lagarde, per no tenir riscos innecessaris. Això ho haurien de saber les periodistes de Tamaulipas , Veracruz i Chihuahua (els estats mexicans que més pateixen la violència). 5. ‘ Fer el que es pot, quan es pot, fins on es pot i el millor que es pot’. ‘ Jo sola no puc canviar el món’ lamentava Lavalle però si afirmava que ‘juntes podem canviar-lo una miqueta més’ . 6.’ Triar un espai de sembra o l’àrea de construcció de la igualtat’ . Això s’ha de complementar amb l’ajuda de les persones expertes d’altres àrees, per poder tenir arguments i informació dels temes que necessitem. 7. ‘ Retirar-se tantito ‘ o ‘ prendre distància, quan la ràbia i la tristesa abunden’ massa perquè, aleshores, no podem pensar amb claredat. ‘Així, podrà recompondre’s el nostre cos, deia, i podrem recobrar l’alè’. 8. ‘Cercar a les semblants que se senten lliures’ o ‘els cignes dels estanys’. 9. ‘ Fer aliances sense menysprear-ne cap; serveixen les fràgils i les conjunturals’, si se sap que ho són. Cal ‘saber què puc sembrar amb les i els adeptes, identificar-los i no menysprear-los per les aliances. 10. Saber que ‘és un camí que exigeix perseverança i resistència’ perquè’ jo recorro el meu tros, encara que jo no el vaig començar, ni l’acabi’ . “I en tota aquesta tasca -va ressaltart- ‘no podem regatejar ni el goig ni la felicitat’ perquè el camí no és fàcil.
Marcela Lagarde aquest passat 8 d’octubre
Apoderament conscient
Per acabar, la ponent va recordar la definició d’ empoderament de Marcela Lagarde, recollida en la Llei general d’accés de les dones a una vida lliure de violència i que diu així: ‘ apoderament és el procés per mitjà del qual les dones transiten des de qualsevulla situació d’opressió, desigualtat, discriminació, explotació i exclusió, a un estadi de consciència, autodeterminació i autonomia, que es manifesta en l’exercici del poder democràtic que emana del gaudi ple dels seus drets i llibertats’. El que fem amb això, és el que determina el nostre propi procés i per això, va finalitzar Lavalle, cal estudiar per arribar a aquesta consciència.
La importància de l’estudi, del significat real de l’apoderament i del recordatori que el nostre coneixement és col·lectiu, és el que va subratllar l’antropòloga Marcela Lagarde en el debat de la seva Conferència Magistral sobre ‘Sinergia Feminista i Treball en Xarxa‘ . Ella celebrava que li havia tocat ‘viure l’experiència d’aquesta meravellosa ‘escuintla‘ ( nena ) ‘superapoderada que és, Malala, que reclama el dret de les nenes a l’educació’, al Pakistan i arreu del món. Lagarde va sol·licitar que es reconegués a Malala ‘i que se seguís la seva trajectòria personal en el futur. Del passat, va rescatar el record de la primera governadora de Mèxic, Griselda Álvarez que, deia, ‘no va tenir fills i sí temps per estudiar i preparar-se políticament’.
El gènere es va masculinitzar
La professora va fer un repàs ràpid a la història de l’ús del llenguatge i va esmentar que ‘el gènere ha estat masculinitzat al segle XX’ perquè’ abans, hi havia sastresses i modistes i es parlava amb la ‘a’ en molts oficis i professions’. Segons aquesta exdiputada mexicana, en el segle passat hi va haver un procés de ‘masculinització de tot el que es feia en públic’ . Per descomptat, afegí, tots els dies cal exercitar les ‘gàrgares a‘, però ‘no n’hi ha prou amb parlar en ‘a’, cal fer-ho incluentment ‘és a dir, abastar tots els àmbits, ‘reconèixer-nos en la història, els drets i en la nostra condició’ , i sobretot (ubicar) ‘el ubis des d’on produïm els drets, les demandes i els coneixements’.
Segons Lagarde ‘la perspectiva de gènere tracta de la construcció de la democràcia en un nou model de desenvolupament’ que inclou ‘la pobresa econòmica, la pobresa alimentària, la laboral i totes les altres exclusions’. És aquest ‘model perjudicial i nociu el que hem d’analitzar, investigar i difondre amb perspectiva de gènere’, que és una mirada ‘complexa i multidimensional, que articula la condició sexual, la de gènere, la ètnica, la del cicle de la vida, la generacional, la condició racial i la de classe’, especialment, va dir, en països amb pobles indígenes com Mèxic, Guatemala i Bolívia, on ‘hi ha classes socials tancades i sentiments de casta’. I ara també passa a Europa, on hi ha ‘processos racistes i de discriminació ètnica’, com és el cas de les expulsions dels romanesos o ‘l’exclusió’ que causa la mort a milers de persones a Lampedusa, que són crims, per no rescatar-las del mar’ .
Aquests són els ‘temes de les feministes, els nostres temes, segons Lagarde: la cultura dels drets humans, un dret humà sostenible que posa la persona al centre’. De tot això tracta el llenguatge i la temàtica incloent i, a més, ‘ hem de fer-ho amb el llenguatge no violent de les feministes’ : donar-li una altra connotació al que fem perquè ‘som constructores i promoventes (de promotores); ciutadanes que participem políticament’. Per a aquesta professora, ‘ els homes sempre derroten algú i l’’Estat no pot replicar la violència amb més violència, en el nostre país, va denunciar, el ‘ combat amb tota la força de l’Estat en l’època del president, el nom del qual no vull recordar (referint-se al president Felipe Calderón), ha generat més violència’ i molts ‘crims terribles amb 130.000 morts en l’últim sexenni’ .
Constructores de pau fins i tot en el llenguatge
Les dones han de deixar el llenguatge violent de ‘les trinxeres, les estratègies i el marc lògic, pel llenguatge alternatiu dels projectes i programes’ perquè ‘no estem en guerra i som constructores de la pau, com indica la Resolució 1325 de l’ONU’. ‘D’això tracta la resiliència’ va afegir, de les sinergies i sintonies per construir els drets de les dones’. Hem de recuperar a María Moliner en l’ús del llenguatge i oblidar ‘el llenguatge que fossilitza l’Acadèmia’ Espanyola de la llengua. ‘ Moliner defineix la sinergia com cooperació o col·laboració, complementant-se en una acció o potenciant-la’. Fer sinergia és una feina que requereix, ‘anar amb algú o sumar voluntats, amb bona cara, bon ànims i sense mal humor. L’avaluació, és part de fer sinèrgia: valorar públicament i saber en què col·laborem cadascuna’; accions coordinades de coses i persones, d’acord amb Moliner; ‘ella, sense ser feminista, va subratllar Lagarde, no parlava d’homes, sinó de persones, que és una categoria dels nostres drets humans’. En definitiva, ‘la sinergia és col·laborar en un treball col·lectiu i compartit, complementant o potenciant-nos les unes a les altres’. Així que,va animar a ‘fer sinergies i crear articulacions per potenciar el nostre treball. I seguint Moliner, per a qui ‘articular‘ és la unió de dues coses diferents que poden girar en tots els sentits de la unió, ‘continuem sent diverses, diferents i específiques,però per a potenciar-nos juntes’.
Marcela Lagarde va ressaltar que ‘no podem ser omisas‘ (per omissió); va recordar que ‘el feminisme ha guanyat espais gràcies a les fissures del patriarcat’ i per això hi ha condicions locals que s’han d’aprofitar’, perquè ‘el feminisme és global i internacionalista per vocació política’. Les dones, va continuar, han de sintonitzar (del llatí sin, que contràriament vol dir amb, tonia) es a dir, identificar-se amb d’altres, les d’aquí i les de fora, perquè som úniques i excepcionals’, deia. ‘Nosaltres som dissidents amb elegància, no som grolleres ni procaçes, sinó rebels, resistents i transgressores’. Gràcies a alló que ens van explicar ‘les feministes històriques’, prosseguir, ‘sabem què no fer i què sí fer’, de manera que, ‘hem d’articular-nos per exigir demandes, ser dissidents, ètiques i estètiques a l’ escriure i al parlar, per processar els aspectes de la realitat i fer-los comprensibles’.
L’enemistat és patriarcal i misògina
L’antropòloga mexicana va insistir en que s’ha d’abandonar l’enemistat perquè és una política patriarcal i misògina ‘que se’ns ensenya des de la infància. I, en aquest sentit, va recordar que el terme sororitat que ella va iniciar, ‘és una proposta política que significa actuar sense hostilitat, sense agressivitat i sense violència’. I va suggerir que, per enfrontar la violència ‘la primera defensa és la retirada: aprendre a treure’s de l’escena; sortir a un altre espai i reparar el mal que t’han fet’. Això valorava que podía ser avantatjós davant la violència que pateixen dones i periodistes a Mèxic.
Lagarde va acabar aconsellant que ‘no s’ha de demanar lleialtat a ningú perquè som éssers racionals, afectives i argumentals i deixar de ser criticones i enemistoses. Hem d’exercir la mismidad, el femení en primera persona; hem de desaprendre molt del que som’ i va subratllar que ‘requerim reconèixer-nos i viure amb qualitat de vida; bona vida i plaer’.
En aquest sentit, va recordar que ‘hem de sentir-nos orgulloses del feminisme que va inventar la llibertat sexual i la va experimentar i ja va poder convertir-se en Dret des de les Conferències Mundials del Caire (1994 sobre població) y Beijing (1995 sobre la Dona).
Foto de grup el darrer dia de la V Trobada de la RIPVG a Mèrida, Yucatán, Mèxic
(facebook V Encuentro de Mujeres Periodistas)
