Rita Huybens, responsable de la campanya de la República Democràtica del Congo de la Lliga dels Drets dels Pobles
L’11 de desembre de 2013, tots els grups polítics del consistori de Barcelona van aprovar una proposta d’Iniciativa per Catalunya-Verds que reclamava que el Mobile World Congress creés un espai de reflexió i diàleg sobre la responsabilitat social de les empreses de telefonia mòbil en l’explotació dels recursos naturals. La voluntat era donar a conèixer les denúncies contra la forma com s’extreuen els minerals que serveixen per fabricar els telèfons mòbils a països com la República Democràtica del Congo.
El Mobile World Congress acaba de celebrar la seva edició de 2016.
Rita Huybens és responsable de la campanya de la Lliga dels Drets dels Pobles a la República Democràtica del Congo. Aquesta associació forma part de la Xarxa d’Entitats que lluiten des d’aquí pels drets dels ciutadans i ciutadanes d’aquell país. D’aquest treball n’ha sortit el documental “Uchungu Na Tumaini. Crònica del dolor i l’esperança”, que tracta de la violència contra les dones a les províncies del Kivu Nord i Kivu Sud, a l’est del país, sovint lligada a l’explotació dels minerals necessaris per produir els telèfons mòbils i d’altres estris tecnològics.
Perquè no hi ha un espai de reflexió i diàleg sobre la responsabilitat social de les empreses de telefonia mòbil en l’explotació dels recursos naturals al recinte del Congrés Mundial del Mòbil?
Sembla impossible poder arribar a tenir aquest espai i convidar les empreses i experts en aquesta temàtica. Sembla un món tancat. Tenim la impressió que topem amb un mur. Ja fa anys que ho demanem. Fins ara, almenys, no hem avançat gens.
Malgrat l’acord de l’Ajuntament o el compromís polític que va assumir el Parlament en la mateixa direcció, el món de les finances i de l’economia domina. És tabú o fa por parlar d’altres temes que no siguin les novetats que es presenten cada any al sector. És evident que necessitem aquests aparells però hauríem de saber què passa en els països d’on vénen els minerals que necessiten per funcionar.
Tu has estat fa poc a la República Democràtica del Congo, on s’extreuen alguns d’aquests minerals. Hi ha progressos en el control de la forma com es fa aquesta extracció i la situació de violència que afecta la zona on hi ha les mines?
Hi vaig ser el novembre i no vaig veure canvis aparents. Hi ha petites passes. Hi ha més mines verdes, on no hi treballen infants ni dones embarassades i no estan controlades pels grups armats. N’hi ha unes quantes però encara són poques. Però també n’hi ha més d’il·legals.
Falten regulacions tant a nivell local com internacional. I les regulacions que hi ha no s’apliquen. No es fa el seguiment per controlar si s’apliquen. La llei Dodd-Frank dels Estats Units demana a les empreses d’aquest país que siguin transparents en tota la cadena de subministrament i fabricació dels aparells i que provin que els minerals utilitzats no venen de zones en conflicte, com és el cas de la República Democràtica del Congo. Però les empreses s’hi oposen i presenten recursos. Es fan passes però són lentes i han de vèncer molta resistència.
A nivell de la Unió Europea es treballa amb una regulació molt light. Es proposa una regulació voluntària. Donen consells a les empreses però no són normes de compliment obligatori. I això afecta tant les empreses que extreuen com les que fabriquen i venen.
La periodista congolesa Caddy Adzuba va ser fa poc a Barcelona i va denunciar els terribles efectes sobre les dones de la violència que es viu a l’est de la República Democràtica del Congo, on s’extreuen els minerals que s’utilitzen per fer els mòbils.
Les dones s’utilitzen com a arma de guerra. Donat la situació de pobresa, misèria, cada cop hi ha més civils que entren en la pràctica d’agressions i violacions a les dones, a més dels grups armats o les forces armades congoleses. La dona ha d’assumir les càrregues familiars a les comunitats i se sap que si s’ataca la dona, se la humilia, se la destrueix, també es destrueixen les comunitats.
Si se sap que una dona ha estat violada, molt sovint ha d’abandonar la comunitat tot i continuar fent-se càrrec dels fills. És molt complex i inacceptable. Se sap què és allò que passa. És molt greu que no hi hagi la voluntat, de transformar aquesta realitat.
Arran del Congrés Mundial del Mòbil, quin missatge veu llançar a la societat des de les entitats solidàries amb la República Democràtica del Congo?
El missatge que donem és que la telefonia mòbil és útil, que necessitem aquests aparells, però que hem de conèixer l’altra cara de la moneda. Que aquestes eines i les seves innovacions tenen un preu als països d’origen d’on es treuen els minerals. No podem ser còmplices, encara que sigui de forma passiva, de les conseqüències negatives que pateix la gent d’aquests països. Ho hem de saber, ho hem de dir i hem de fer-nos sentir. Hem de reivindicar que es compleixin més les normatives, que es treballi pels drets fonamentals de les persones, per una vida digna, un salari just i unes condicions laborals que nosaltres tenim (malgrat les retallades) i ells, no. Ha d’anar en paral·lel. Podem millorar les nostres eines tecnològiques i treballar millor però al mateix temps aquestes persones han de tenir dret a una vida digna.
