La mort del qui fou el primer President de la nostra democràcia, després d’una transició tant “exemplar”,està posant negre sobre blanc els fets d’un moment històric que la generació d’aquell temps varem viure.
Des d’acords foscos inexplicables, claudicacions sobtades i desencisos posteriors que no sols varen condicionar el nostre devenir sinó que han anat marcant el pas de la mateixa democràcia.
En aquest context, el del retrocés de drets i llibertats que estem patint, fa mal que, lluny d’apaivagar confrontacions, s’opti per atiar-les just quan ha fet 75 anys que la sublevació militar que es va imposar per la força a l’ordre democràtic establert, celebrés el seu triomf a base de destrucció, morts, persecució, repressió i exili.
Les amenaces de Rouco Varela
Ho va dir Antonio Maria Rouco Varela, cardenal arquebisbe de Madrid, en el decurs del funeral fet aquest dilluns en memòria d’Adolfo Suárez: “les actituds que varen provocar la Guerra Civil espanyola la poden causar de nou…”, i es va quedar tan ample. Era un funeral oficial d’estat, certament, però les seves van ser unes declaracions de pronunciament polítiques pròpies de l’anterior règim. Potser per això el Ministre Wert vol imposar una LOMCE que, més enllà del tema lingüístic i de convertir els centres públics d’educació en empreses (on els ensenyants estaran obligats a emetre aquelles matèries i línies ideològiques que els imposaran per nòmina), amaga el retorn a un adoctrinament de la ignorància tergiversant la història a conveniència.
Enterrar solucions polítiques amb armes
Hi ha hagut bastants treballs de recerca sobre la Guerra Civil que posen al descobert aquelles realitats que ens van ser amagades. A les escoles no s’explicava que el conflicte militar va començar quan, a través d’una sublevació militar, es va donar un Cop d’Estat que va enterrar les solucions polítiques posant, al seu lloc, les armes. Hi havia, certament, una guerra de classes entre les diferents concepcions d’ordre social, una guerra de religió entre el catolicisme i l’anticlericalisme, una guerra sobre la idea de pàtria i la de nació, i una guerra de idees que pugnaven en aquell temps a l’escenari internacional.
Dimensió internacional de la Guerra Civil
Perquè la guerra, el seu finançament i la seva dimensió internacional, es va decantar desmesuradament a favor de la causa franquista, amb el suport de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista. També les causes que cristal·litzaren aquestes batalles universals entre propietaris i treballadors, entre l’Església i l’Estat, entre l’obscurantisme i la modernització, varen despertar simpaties a nivell internacional fent que arribessin a Espanya molts voluntaris estrangers, obrers, intel·lectuals, escriptors, etc… que es sentiren emocionalment compromesos amb el conflicte, reclutats i organitzats per les Brigades Internacionals, que donaven a conèixer al món el impacte de la Guerra Civil.
Dades per a la història
L’1 d’abril de 1939 es deixava enrere una guerra de gairebé mil dies de durada que va deixar moltes ferides obertes entre la societat. Segons els historiadors, el nombre de morts s’aproxima als 600.000, dels quals 100.000 corresponen a la repressió desencadenada pels militars sublevats i 55.000 a la violència a la zona republicana. A més, l’enfonsament de l’exèrcit republicà va suposar el confinament de milers de soldats vençuts a presons convertides en improvisats camps de concentració. Dels més de 270.000 reclusos que fons oficials reconeixen va haver-hi en el decurs de la resta de 1939 i de 1940, la xifra es va reduir notablement a causa de les nombroses execucions (50.000 persones entre 1939 i 1946) i als milers de morts per malaltia i/o desnutrició.
Suàrez, solucions polítiques front les armes
El paral·lelisme que estableix Rouco Varela amb la situació de 1936 i l’amenaça de provocar una altra guerra civil (sobreentenguis sublevació contra l’ordre democràtic establert), contrasta amb l’aposta d’Adolfo Suàrez (figura central del funeral, es suposa) que el 1977 va optar per solucions polítiques en lloc de solucions armades. Una figura controvertida, segur, que sembla ser va buscar i practicar -amb tanta tenacitat- la reconciliació en els àmbits més delicats de la vida política i social d’aquella Espanya que volia superar l’etapa de la guerra civil, que va fer una espantada massa endavant contrariant el mateix Rei i a les forces més retrògrades, provocant els fets del 23-F, segons està sortint a la llum darrerament.
El pacte de silenci, sacrifici de desmemòria
Superar l’etapa de la guerra civil potser volia dir superar els enfrontaments antagònics per restablir una convivència malgrat les diferents idees, instaurant unes normes basades en els principis democràtics (els principis de la Constitució tenen molt a veure amb la Carta Universal dels Drets Humans, tot i que es consagrin alguns aspectes com ara la instauració de la monarquia i el límit d’autonomies dels territoris). El més greu però, és que va haver-hi un pacte de silenci sobre la pròpia memòria que ja no s’aguanta per enlloc. Mentre els morts d’un bàndol rebien tota mena d’honors i recompenses als familiars, els del bàndol perdedor no poden encara ni reposar en pau després que els seus els puguin acomiadar dignament, doncs resten encara a les cunetes o al Mausoleu fet construir pel dictador per perpetuar la seva victòria.
La ciutadania ens hem cregut la democràcia i l’exigim
Durant molt de temps ens han fet creure que vivim en democràcia i que la sobirania resideix en el poble, podent triar els nostres governants, i ens ho hem cregut. Per això la gent sortim al carrer per reclamar allò que ens pertany, els drets assolits i tot el que ens estan robant amb la impunitat del poder. Acabem d’entrar a la primavera, i no permetrem que ens tornin a arravatar les esperances i els somnis de futur, el de viure en un món més just, més humà i més solidari on les persones, i no els diners, siguin el més prioritari.
