Juan Roch i Bea P. de la Cuerda, militants d’Anticapitalistes Madrid
Dimecres 23 de setembre es va executar, el desnonament de María del Carmen Abascal, coneguda com a Maricarmen, una dona de 87 anys que vivia des de fa dècades en un habitatge de lloguer. Es coneixen de sobres els detalls del desnonament i la brutalitat que es va exercir sobre una dona evidentment vulnerable i sobre les persones que es van agrupar amb el Sindicat d’Inquilines per intentar evitar-ho, però el que encara no queda clar és la dimensió del seu impacte social i polític.
Que el cas sacseja tota la política a l’Estat espanyol és una cosa que no hi ha dubte; la qüestió és no tant això com preveure i valorar les derivades que aquesta sacsejada pugui tenir. La dreta, que es veu a si mateixa dirigida al poder a través del desgast del govern, veu això com una pedra pel camí perquè desvia l’agenda dels escàndols que els jutges i el mateix PSOE li faciliten cada dia.
El seu paper al servei de les classes dominants i el capital no els permet moure’s amb agilitat en un cas com aquest, en què no tenen més marge que defensar les grans forquilles mentre intenten evitar que se’ls associï amb la inhumanitat del llançament d’una dona gran. La quadratura del cercle que intenten fer els dirigents del Partit Popular semblaria difícil si no fos perquè el focus està sobre l’esfera progressista, que té el repte, encara més gran, d’explicar per què després de vuit anys de govern no ha pogut oferir cap solució davant d’una catàstrofe social anunciada. La seva verborrea discursiva, descontrolada des que al govern Sánchez amb Podem parlaven sense pudor del govern més progressista de la història, tampoc els ajuda. Aquests dies, en efecte, circulen imatges de Sánchez afirmant que els desnonaments s’havien acabat i de ministres i dirigents que han fet de l’habitatge una bandera que avui no ha servit ni per aturar el desnonament més brutal en anys, i encara menys per solucionar seriosament el problema de l’habitatge.
Igualment com el 2008, quan es va obrir la gran crisi, és el moviment social el que fa visible la tensió a què estan sotmeses les classes populars i ofereix resistència davant d’un poder econòmic descontrolat, que estava més còmode exercint el seu domini fora del focus però que no pararà de fer-ho encara que hagi de fer-ho a la vista de totes. En aquest cicle, el lideratge que va exercir abans la PAH l’exerceix principalment el Sindicat d’Inquilines, però en tots dos casos la tasca central és coincident: amb treball militant, amb constància estratègica i amb la lluita social, han intentat contenir els desnonaments i visibilitzar el problema de l’habitatge. Així, el drama de Maricarmen –juntament amb el de David, veí de Vallecas expulsat sense tanta visibilitat mediàtica el mateix dia, juntament amb les 4.005 execucions del primer trimestre del 2026 i les 25.540 del 2025– es conforma com a fet significatiu, com a moment polític mobilitzador, i la qüestió és si és el moment de mobilitzar-se, i si el fet de ser una inflexió serà llançadora d’un nou cicle a l’Estat.
Impotència i culpa del socioliberalisme
La força principal dels socioliberals, almenys a Europa, ha estat basada en la seva capacitat per fer-la envoltant al conjunt de l’esquerra, absorbint la direcció de tot l’espectre polític que no se situés a la dreta. Tot i això, en aquest mateix èxit porta la seva penitència. Fer-se càrrec de l’esquerra des de posicions expressament socioliberals implica, per dir-ho resumidament, assumir que el seu únic rol és repartir els excedents del capital mentre les coses van bé i només en la mesura que aquest repartiment no afecta els interessos sensibles del capital. Això té uns límits evidents, que van quedar patents de forma gairebé teatral en els mandats de Zapatero, quan es passa del creixement i el repartiment de beneficis a la rendició completa davant de la Troika i la convocatòria d’unes eleccions que, com qualsevol podia anticipar, van ser un passeig militar per a la dreta. En el cas de Sánchez, la seva política és lleugerament diferent: més desfermat en el discurs, els governs han assumit que el seu paper consistia a fomentar activament l’activitat econòmica i que això passava per acceptar que l’habitatge era i és una de les puntes de llança del creixement.
L’habitatge, per dir-ho clar, mai no ha estat un dret real per a les classes populars, sinó un bé de consum dins del sistema capitalista. Tot i això, cal assenyalar que des de la crisi del 2008 el paper de l’habitatge com a element econòmic s’ha disparat al voltant del turisme i l’economia de plataformes. Així doncs, la crisi que en el cas de Zapatero es mostra com a moment dramàtic apareix en aquest cicle com a crisi larvada, de desgast, en què el progressisme no té més que lamentar-se de la seva pròpia impotència. Els dirigents del PSOE no semblen haver tingut problemes a assumir-ho i hem hagut de presenciar el pacte penós d’una ministra d’Habitatge afirmant que el fons voltor fa riota de les administracions, com si ella mateixa no fos la màxima responsable de la política d’habitatge a l’Estat. Penós, però no més que els socis de govern rellançant les velles consignes que no han portat cap avenç en vuit anys, o el govern anunciant que reprendrà el decret d’habitatge que va guardar en un calaix fa tres mesos.
No obstant això, aquesta exhibició d’impotència no ens pot portar a justificar la situació, ni de bon tros. És clar que la política de subordinació al capital és incapaç i roma, però és igual de clar que això ho pot i ha de saber un governant. El govern progressista, tant el PSOE com els socis, és responsable de posar-se al comandament sota premisses polítiques que arruïnen les classes populars i obreres, i aquestes ho han de fer pagar políticament.
Ara, cap on?
A ningú no se li escapa que el moment és crític en la política espanyola: encarem un any electoral en què la majoria d’enquestes preveuen una caiguda de les forces de govern a favor d’una dreta fragmentada, amb una situació social molt dura i elements fortament contradictoris. D’una banda, la feina creix; de l’altra, les condicions de les treballadores són cada cop pitjors. Les classes populars s’enfronten al dilema de retirar el suport a un govern progressista que ens porta a cada cop més feina però en pitjors condicions. El problema de l‟habitatge passa a ser central i la direcció correcta en aquest tema pot ser la clau per escalar un conflicte social que desperta dos elements clau: la legitimitat i el suport social. El Sindicat d’Inquilines ha estat capaç de desbloquejar totes dues coses –no sempre van unides; pensem, per exemple, en l’enorme legitimitat que acumula la lluita del poble sahrauí i el seu escàs pes social– i ara es tracta de dimensionar-lo políticament.
Són temps de vertigen en què, com deia Bensaïd, es poden produir salts polítics que equivalen a la feina de dècades. El problema que no sempre tenim al cap des de l’esquerra és que la dreta també aprofita aquests temps ràpids, i en l’última dècada ho ha fet més i millor que nosaltres. Es tracta, doncs, de revertir-ho amb una política que pivoti sobre l’emergència habitacional i les necessitats de les classes populars per escalar el conflicte i donar-li una derivada radical des del sentit comú de les majories: reducció de lloguers, contractes indefinits, vinculació de les pujades no amb l’IPC sinó amb el creixement mitjà dels salaris, expropiació dels dels salaris.
Que no et puguin fer fora de casa teva, que casa teva no costi més del que guanyes, que els grans fons no especulin amb les cases que necessitem per viure. Són consignes que el govern progressista no pot acceptar, no pot dur a terme, però que articulen la lògica compartida per les classes populars, una lògica que té un moment d’or per mostrar-se i fer lluir el pes. És una cosa que comença a succeir amb la qüestió palestina: al principi, molt poques parlàvem de genocidi; ara la veritat s’ha obert camí, encara que comencés semblant radical. Si aquesta lògica no troba el seu lloc en lacció política del govern, que passi el següent. Que hi hagi lloc per al treball polític d’una esquerra arrelada en les necessitats comunes i en una radicalitat democràtica que reivindiqui les necessitats materials: com deia el vell Marx, de cadascun segons la seva capacitat, a cadascun segons la seva necessitat. I qui no sigui capaç d’assumir això, que s’aparti: hi ha espai per a un projecte comú que sí que ho defensa.
