Dijous 28 març 2024

Dijous 28 març 2024

36 escriptores cubanes contra la violència masclista

 

 

‘Passar del silenci al crit‘ li deia la doctora i narradora Laidi Fernández de Juan a la periodista Helen Hernández Hormilla en una entrevista, respecte a la Violència Masclista, l’existència de la qual està solapada i és poc coneguda a Cuba.

Aquest febrer, Fernández de Juan presentava a l‘ Havana el llibre ‘Sombras nada más’, 36 relats de diferents escriptores contra la Violència vers la dona, per visibilitzar-la.

El llibre es “un somni que vam començar fa 4 anys per donar-li veu a aquests silencis”, indicava a la presentació Laidi Fernández de Juan . I “no és només una antología” afegía l’escriptora, sino que “és el treball de moltes dones, entre elles Sonia Ribera Valdés i Mirta Yáñez, a més de les 36 autores cubanes que han escrit els textos”, de dins i fora de l’ illa. La il·lustració de la portada és de Cirenaica Moreira  i el pròleg el va escriure l’assagista i filòloga Zaida Capote . El van presentar a la Casa de les Amèriques, a finals de febrer en ocasió del Col·loqui Internacional organitzat pel Programa d’ Estudis de la Dona, que dirigeix des de fa 24 anys Luisa Campuzano .

 

LaidiFdez.deJuan Facebook

Laidi Fernández de Juan; foto Facebook

 

“Fa 3 anys a la UNEAC” (Unió d’ Escriptors i Artistes de Cuba) – continuava dient Fernández de Juan- diferents narradores, psicòlogues i periodistes, van decidir abandonar la mirada de la sospita i observar el que els passava a les dones i les nenes i explicar-ho”. Perquè “la violència és un dels temes que, com el racisme, no existeix”, afirmava. I van decidir donar el primer pas i visibilitzar-la. Entre elles hi havia Danae Diéguez  y la periodista Helen Hernández Hormilla.

 

Una cultura patriarcal mil·lenària

“La idea original” de l’antologia va ser de l’escritora i poeta Marilyn Bobes, que va deixar la selecció i l’edició en mans de Fernández de Juan. “Vem sol·licitar textos a moltes narradores”, explicava. “El propòsit era que fos un llibre escrit exclusivament per dones cubanes i sobre la violència. El criteri va ser el més incloent possible: de dins i de fora del país i de diferents edats i idees” continuà dient aquesta metgessa i narradora. “Algunes novel·listes van rebutjar la idea perquè desconeixien el feminisme o la violència, encara que després se’ns van acostar altres escriptores, que deixem per més endavant”.

“Ha estat un projecte amb més entusiasme que diners, prosseguia, però hem de batallar per aquesta problemàtica, al Parlament i a través del Cenesex “, va afirmar: perquè “el nostre Codi Penal no recull la Violència contra les dones”, i tampoc hi ha una Llei en aquest sentit. Fernández de Juan va tancar la presentació llegint un fragment de la contraportada, escrit per Hernández Hormilla: “cada vida de dona sembla estar marcada per una agressivitat que, ja sigui explícita o encoberta en ordits simbòlics, l’ordre social dels gèneres s’ens imposa … Les autores deixen en evidència els costos terribles de la violència de gènere en les seves múltiples manifestacions … fan seu el dolor arrelat per segles entre moltes dones, el posa al descobert sense por a encarar els mites de la família nuclear i l’amor sense condicions”… Elles conflueixen  en “la inquietud comuna de narrar el maltractament originat pel desequilibri de poder entre dones i homes que s’ erigeix després de l’acció social d’ una cultura patriarcal mil·lenària”.

 

 

Zaida-Capote-Cruz uclv.edu.cu Zaida Capote; foto uclv.edu.cu

 

 

La violència contra la dona, tema tabú a Cuba

Per la seva banda, Zaida Capote assenyala en el pròleg, que “al nostre país el tema de la violència contra la dona és un tema tabú”, però “la violència és real i sovint mata; i abans de matar, ocasiona molt dolor i genera tristesa, infelicitat i neguit contínus”. Per Capote hi ha moltes maneres d’ exercir la violència “i poques persones veurien, en la insistència amb què es demanda a la dona cubana l’ augment de la fertilitat, per exemple, un tret de discriminació o de violencia”. Però ho és, perquè “en traspassar a la dona la responsabilitat de la reproducció poblacional s’ està exercint contra ella una violència subtil però real”.

Per aquesta assagista, “quan evitem parlar de les causes de l’ envelliment poblacional… o la migració gairebé forçosa de personal qualificat… i fem èmfasi en el compromís de la dona amb la pàtria per seguir parint sense garantia de felicitat, llavors estem exercint violència, tot i que moltes vegades no siguem capaços de veure-ho”. Perquè “la violència contra la dona és una pràctica social disseminada en tots els espais de les nostres vides, amb profundes arrels estructurals, i perceptible en molts àmbit, a més del privat”. I, en la seva opinió el llibre “dóna compte d’aquesta multiplicitat de la violència contra la dona, tal com l’han percebut diverses narradores cubanes”.

El llibre està dedicat a totes les dones que no tenen veu i que són víctimes de violència sense saber-ho. Aquí hi han exemples d’algunes de les narracions: unes se n’escapen, d’altres no.

 

Narracions sobre por, humiliacions i terror

“La por és una mà gegant que la sufoca … Ha deixat de ser ella per esdevenir un cos que un desconegut pot utilitzar … Quan la claredat grisa que es filtra entre les persiana li permet distingir la camisa de quadres i els pantalons enfangats, els seus únics sentiments són la ira i l’aclaparament per l’esforç que haurà de fer per rentar-los”. Aida Bahr (Madrugada).

“El Bebo va prometre que mai més li aixecaria la mà. Abans me la tallo, li havia jurat mentre somreia amb aquesta sensualitat que la desarmava i que la convertia en una víctima propícia” Marilyn Bobes (La infamia).

… “No et negarè que, de vegades, em provoca sentiments molt dolços, però és maldestre en extrem; m’ajeu amb força i ja està com un gall en un galliner, gairebé ni m’en adono, després es gira i a roncar; ni tan sols una paraula obscena o con a mínim d’amor; punyeter robot que compleix amb el seu programa i ja està…. Falla on no deu, al llit, de manera que me’n vaig cansar; jo no sóc una màquina que tanca i obre les cames sota ordres, una simple espremedora de taronges que ell fa girar fins treure’n l’últim suquet”. Ana Luz García Calzada(Para matar la sombra. Fragment de novel·la).

S’ apoderava de qualsevol criteri meu dit en un cercle tancat… anava apropiant-se de gestos, paraules, inflexions, manies, i dels meus defectes i virtuts… m’ aïllava de la resta amb la intenció d’ atreure’mM’anava desplaçant en els meus afectes, assumint el meu lloc sense dissimular … Un altra idea robada … insistia a deixar clar que érem un … La meva sensació va ser de terror… Jo ja no trobava argucies per suportar aquell malson. L’endemà vaig sortir de la ciutat. No vaig deixar encàrrecs … Charo Guerra (El diàbolo. Relat de Passatges de la vida breu).

“La meva mare va arribar d’Angola malalta… la por al meu pare no em deixa mai parlar… el meu pare vindrà a buscarme… La senyora li va donar uns papers per signar i em va lliurar com si fos un paquet de correu… Hi ha una dona que vol guanyar-se la meva simpatia, segur que surt amb el meu pare. Però té por com jo… No li agrada el Diari, per això el tinc amagat… Quan un és petitó, n’abusen… Quan sigui gran mai restaré callada. No seré tan feble com ella, ho juro. Wendy Guerra  (Todos se van. Fragment de novel·la; ja feta pel·lícula).

 

 

 

2017 Cuba CasaAmericas LaidiFdeJuan VcM

Fdez de Juan, segona per la dreta amb pantalons blancs, en la taula de presentació del llibre. 

 

“Ningú pot saber el què sents –m’ explicaves- i per això t’juden les dues conviccions que integren la fortalesa: la primera és la filosofia de la resignació. Mai imploris, no deixis que els teus sentiments aflorin, ni tan sols per a tu mateixa. Conforma’t amb allò que els altres siguin capaços de donar-te. L’ altra convicció a la qual has d’arribar és a la superioritat del teu ésser. Em vas fer saber en detall com de lluny estava jo d’ haver-me acostat a aquesta superioritat”. Laidi Fernández de Juan (Bumerang).

 

 “Seguim amb rols genèrics i socials”

No som cotorres… A les cotorres les cacen, les tanquen en gàbies, les domestiquen, i elles repeteixen paraules que senten sempre, però no pensen. Aquesta és la primera gran diferència entre una dona i una cotorra… (nosaltres) pensem, passem compte del que ha estat de desigual i injust tractament que sen’s ha donat… seguim amb rols genèrics i socials, però ajudem al sosteniment de la casa econòmicament… Arribem primer a casa, mentre l’home, també per tradició, arriba a l‘hora que li sembla… i troben tot segons l’ordre establert… Però quan una de nosaltres triga una mica… és un ós qui ens rep amb un “chica, ¿qué es lo que tú te has creído?”… la llar és una gàbia que ens queda estreta, i no hi perdrem les plomes”… Georgina Herrera (El cotorreo).

..”Els enutjos del meu pare els descarregava en la meva mare, una dona culta que no va saber mai descobrir els senyals… amb la nostra presència tractàvem de defensar a la mare.-Sortiu d’aquí si no voleu rebre vosltres tambè! cridava fora de sí aquell degenerat al qual obligadament un dia vaig anomenar papa- … el vostre pare -deia ella- no és dolent … Ell és com un nen, de vegades es porta malament i després se’n penedeix… tot i ser jo una nena m’ esquinçava l’ ànima veure-la tan submisa i enamorada d’un home que no la mereixia.

Bufones flors, mare. Són per a tu. No són precisament les que el meu pare t’acostumava a regalar després d‘una pallissa. Ell ja no pot regalar-te flors, està pres… Tu, estàs morta, mare. Si sabessis, mamita, la falta que ens fa la teva presència. Per què no vas lluitar més per la teva vida i per nosaltres?”. Marilú Macías (Flores para mamá).

 

” Amors fets de crits, insults i amenaces”

“L’amor de Moisès … estava fet de crits, insults i amenaces … Dominava com ningú l’art de la humiliació i la poètica de l’escarni… Jo era, en resum, la criatura més menyspreable que ell hagués conegut en la seva vida… Em va agafar per les espatlles i va començar a esclafar-me el cap contra la paret… Ai, aleshores va ser quan vaig saber com és quan la por substitueix el dolor, com l’ eclipsa i l’ enrareix en circumstàncies d’extrem perill, (i) com una persona pot trasmutar, no només les neurones, sinó totes les seves cèl·lules fins a convertir-se en pura por…. Ah, Moisès… Encara hi ha dies en què el trobo a faltar… No resulta fàcil confessar això. A algunes persones els hi repugna. La meva amiga Linda, per exemple, pensa… que les pallisses amb que m’obsequiava Moisès el Cavernícola feien mal a totes les dones del planeta. A les actuals i a les del futur… La seva mera existència l’ ofenia” Ena Lucía Portela (Por lo menos un tortazo).

“Per la seva edat, ell podia haver estat el teu fill, un més dels teus…. I dic que et feien  aquest compte fàcil perquè eres dona i això, a les dones, no sel’s hi perdona. En els homes es jutja diferent… Dic que ells abandonen les seves cases, les seves dones d’anys, els seus fills i fins i tot les seves mares, i no els posen etiquetes de monstres ni d’infames…

Ara, assabenta-te’n, aquesta versió d’assassinat em molesta. Potser perquè la de suïcidi em deixa més tranquil·la… Tu ho vas conduir de la mà fins l’assassinat. Havies d’haver detingut  aquest joc perillós. EL sexe brutal acaba en la mutilació o en la mort, o en tots dos destins… I no pensis que ell et recorda i que pateix… No es recorda de tu. El van veure per aquí, molt divertit, gairebé l’endemà d’haver-te cremat… Ignoro per què vens a donar-me l’insomni de les matinades. Què en sabré jo d’això. Per què em martiritzes a mi i no a ell”. Magaly Sánchez Ochoa (Gemidos; fragment de Mirando desde arriba).

 

 

2017 Cuba CasadeLasAmericas

Edifici de la Casa de las Américas, al Vedado, devant del Malecon de l’Havana 

 

 

“A casa meva mano jo i es fa el que jo decideixo”

“Ens coneixíem de tota la vida… ens en vam anar a estudiar a l’Havana tots dos, per poder estar junts… Abans d’escollir carrera havíem decidit que estudiaríem a la mateixa universitat… Però la Berta, que mai ha estat massa intel·ligent, va suspendre les proves de ingrés per a les enginyeries… Quan ens vam graduar vam poder quedar-nos a l’Havana gràcies a mi… de seguida es va embarassar… Quan Tomasito va néixer li vaig demanar a la Berta que deixés la feina. -No vull deixar de treballar- em va contestar ella… Després, quan va arribar la nena, a la fi va entendre que una dona és més important a la casa, ocupant-se dels seus fills…

Els nois ja són grans… -no ho faig per diners, sinó per donar-li una mica de sentit a la meva vida -em va dir ella- i el que vaig estudiar no va ser per ser mestressa de casa tota la meva vida. -O sigui que ja portes temps pensant en l’assumpte… “Serà un capritxet passatger, coses de dones” -vaig pensar. Aquest va ser el meu gran error, company jutge, aquí va ser on van començar tots els nostres problemes… La meva Berta va començar a canviar. Arribava tard de la feina… li ficaven idees rares al cap. ‘Compartir les tasques de la llar és una estupidesa! … són coses de dones… Jo no podia permetre-li a Berta que em desafiés d’aquesta manera i que fes el que li donés la gana… Perquè a casa meva mano jo, es fa el que jo decideixo i així és com ha de ser… Berta va contraatacar a la seva manera. Es negava a tenir sexe… _hem de parlar… et deixo…

 

“No s’ha de desafiar un home quan s’és dona”

Busco a la Berta… De sobte la noia m’estava mirant fixament… -Búsca’m a la Berta, ara! -No aniré a buscar a ningú, imbécil!… No s’ha de desafiar un home quan s’ és dona, senyor jutge… Si va passar el que va passar, va ser per la seva culpa. Quan em vaig cansar de pegar-li amb les mans, la vaig pegar amb els peus; Després va arribar la policia…. Yaquelyne està ingressada a l’hospital, ferida greument. Sí, jo sé que és per culpa meva, però tenia les meves raons”… Aloyma Ravelo (Flores marchitas).

(Ella) “Tots parlaven de la seva energia, de com se les enginyava per guanyar gairebé tots els judicis… A Mario se li havia ficat al cap la idea que la Lía no tornés als tribunals… (Ell) No tenien confiança en les seves investigacions, però el director el mantenia actiu com a reporter al carrer, advertint-li que no podia cometre cap altre error ja que no hi hauria una propera vegada, l’ expulsarien del diari… li va demanar el favor a la seva esposa… és que el meu director ha tingut seriosos problemes… ha violat una menor.. .Aquest és el teu problema…-Estàs boig. Com se t’ocorre colpejar-me? Mai t’ho perdonaré -va cridar Lía netejant-se la sang de la comissura dels llavis… va determinar que no posaria la denúncia ja que no volia aparèixer com a víctima… Semblava mentida que aquella dona que era capaç de enfrontar-se a criminals, no fes res per lliurar-se del maltractament.

Si la sentència era desfavorable i anava a presó, els mitjans de premsa tenien l’ordre de treure a la llum totes les escombraries que ell havia comès com a periodista… En cap moment Mario va sospitar que la seva dona anava posant en mans de la fiscalia totes les dades que considerava necessaris per inculpar el violador. La decisió del jutge va ser inapel·lable, van condemnar al director del diari… Es disposava a entrar al cotxe quan es va sentir un tret. Lía va caure a terra amb un tret al front. Teresa R. Medina Rodríguez (Lía).

 

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Si ho vols explicar, explica-ho bé

  Potser ja s’ha entés que dir “crim passional”, no està bé. Però, una crònica...

Catalunya – Colòmbia: Esmorzar amb Paula Sáenz, exguerrillera de les FARC / La Independent / Notícies Gènere

Paula Sáenz va ingressar als catorze anys a les FARC i en va passar dotze...

Esther_Vivas

Sabem què mengem?

  Si abans ens venien gat per llebre, avui ens venen cavall per vaca. Saber...