Els treballs recents de l’esquerra autònoma, entre ells el que es mostra aquí de Cristina Morini, parteixen d’una pregunta fonamental: Per què la “feminització” del treball exigeix una mesura com la renda bàsica?
La condició històrica de les dones s’ha tornat avui la mesura d’explotació de totes les persones, el paradigma general de la vida posada a treballar, inclosos els homes. Què vol dir aquesta idea?
En paraules de l’autora:”El somni d’amor que ha condicionat a les dones a dur a terme el treball de cura del propi marit i fills, es transforma avui en la cura que els treballadors del coneixement exerceixen sobre el cos de l’empresa a través de la relació sentimental que aquests tendeixen a desenvolupar amb els seus propis projectes (investigacions, pàgines, dibuixos, paraules, filmacions …) “.
És cert que no tot el treball avui és cognitiu, però es pot observar que aquesta relació sentimental, basada en la cura, és una tendència molt important del treball contemporani que es tradueix en gratuïtat, en una precarietat que exigeix màxima flexibilitat i implicació a canvi d’aprenentatge, d’entusiasme, de realització personal. En aquest sentit, l’amor pel propi projecte ha de ser vist també com una font de xantatges en la relació capital-treball, com una usurpació del temps de vida sense retribució que fa disminuir la potència productiva i reproductiva, o dit en altres paraules, com una forma de dominació que bloqueja les possibilitats de la cooperació social i la llibertat d’elecció del treball que es vol desenvolupar.
Una idea a la qual el llibre de Cristina Morini s’adscriu és la següent: el domini avui no només força i obliga, sinó que proposa en positiu; sap ser alhora desitjable i explotador; sap posar a treballar les qualitats de comunicació, socialització i afecte que treballadors i treballadores desenvolupen al llarg de la vida, dins i fora dels àmbits estrictament laborals, traient profit d’uns temps de formació sense mesura, permanents, que no poden ser calculats a través de cap llei del valor.
Aquesta situació en la qual la vida sencera és posada a produir ens fa treballar a la vegada per amor i a la força, i preguntar-nos no necessita aquesta situació una problematització similar a la plantejada pels feminismes de les dones que assumeixen avui, i que han assumit històricament, el treball domèstic, reproductiu, i de cura? No té la situació de la precarietat contemporània constriccions equiparables a la condició de les dones de sempre? No és el moment, com ja van fer les feministes Selma James i Maria Rosa dalla Costa als 70, d’apuntar cap a la gratuïtat com un enemic i exigir un salari garantit per retribuir tot allò que el mercat laboral no valora monetàriament però que, sense dubte, té valor? No s’ha estès la lògica de l’anomenada “economia política del patriarcat” a altres esferes que abans no abastava?
Les estadístiques parlen
Un cop assolit aquest punt d’argumentació toca posar un accent perquè no hi hagi malentesos: quan es parla sobre la feminització del treball, sobre l’extensió d’aquest model a tota la condició de precaris i precàries que ens caracteritza, no s’intenta invisibilitzar la persistència de les desigualtats de gènere existents avui, ni tampoc esborrar l’evidència de la necessitat d’una reorganització del treball de cures, que segueix sent sostingut de manera aclaparadora per les dones. De fet, les estadístiques que utilitza l’autora són molt explícites en aquest sentit: a la Itàlia de 2008, el total d’hores dedicades al treball domèstic per homes i dones, si es calculen salarialment a partir de dades oficials de l’EUROSTAT, donaven un còmput total estimat de 432.000 milions d’euros (un 33% del PIB del país), dels quals 125.000 van ser produïts per homes, i la resta, 307.000, per dones.
La desigualtat no pot ser més manifesta. Però, més enllà d’evidenciar i de criticar les elevades quantitats de treball reproductiu que li surten gratis al sistema, el focus es dirigeix cap a les polítiques d’aliança possibles per reorganitzar la situació d’una manera més justa. En aquest sentit, la política comuna que proposa Morini per a l’estudiantat de la universitat, voluntariat, dones, hackers, activistes, intermitents i un llarg etcètera de condicions precàries, proletàries i de “treball invisible” és la de l’horitzó d’una renda garantida, que no depengui de la prestació laboral, com a mesura útil per a aquesta reorganització.
Com sabem, malgrat els estudis sobre la viabilitat fiscal d’una renda bàsica i de les lluites, de les quals Morini va formar part en el seu moment, que l’han reivindicat explícitament, com el MayDay o les actuals al Regne d’Espanya, la qüestió segueix sent contra-intuïtiva per a la majoria, i més en un moment de crisi i austeritat. El pensament de l’anomenat post operaísme italià, en el qual s’inscriu l’autora, s’ha esforçat sempre a trencar aquest contraintuitivitat: des dels setanta, l’anàlisi de la despesa pública i les batalles per la reapropiació de la riquesa (basades en l’auto-reducció dels preus de consum, en l’ocupació d’immobles buits per a habitatge i centres socials, a usar el transport públic sense pagar, entre altres pràctiques de desobediència), ha intentat assenyalar com la riquesa és produïda col·lectivament, però la socialització dels seus beneficis està cada vegada més condicionada per les exigències del capital.
Per amor o per força és també una constatació d’un esforç teòric, que segueix donant fruits, per reconèixer que temps de vida i temps de treball s’han tornat indistingibles. Dit d’una altra manera: la riquesa és el conjunt de l’activitat social (formada per producció, reproducció, formació i consum) i no la compravenda i el treball pagat. En aquest sentit, podem dir que la fàbrica és l’activitat al complet o, com diu un epígraf del llibre, “la fàbrica som nosaltres”, i que la distribució dels guanys en forma de salari directe (monetari) o indirecte (sanitat, educació, transport, habitatge, etc), el camp de batalla per reorganitzar.
Contra la Womenomics
D’altra banda, la investigació de Morini ens apropa el llenguatge del capital per tractar de contrarestar amb dades empíriques. Per això s’oposa a la crida womenomics, un concepte llançat el 2006 per la revista The Economist amb el qual es pretenia exposar que la incorporació massiva de la dona al mercat de treball seria sinònim de creixement automàtic i exponencial del PIB. Aquesta creença està sustentada per un estudi de l’economista de Harvard Richard B. Freeman, que mostra com als EUA, en els noranta, va ser la participació de les dones en el mercat laboral la causa fonamental del salt d’escala de l’economia. Però la womenomics no té en compte les diferències de context entre països, tracta d’universalitzar un model ubicat en un temps i en un lloc determinats i no compta amb l’efecte de reducció salarial general que resulta de la plasmació d’aquesta política econòmica d’incorporació massiva de les dones al mercat de treball (en efecte, aquesta incorporació de les dones s’aprofitaria per arrodonir a la baixa els salaris de totes i tots).
La pertinència de la renda bàsica, segons Morini, es trobaria en la valorització econòmica, per una qüestió de justícia, de les activitats productives / reproductives que ja es realitzen avui, en la reapropiació de les capacitats de cooperació i en la reducció dels nivells de coacció que emanen d’una situació en què el dret a la supervivència no està garantit si no és passant per un mercat de treball cada vegada més escàs, precari i excloent.
Finalment, el saber situat des del qual parlen les investigacions feministes que es precien s’encarna en aquest cas en la idea que el nostre cos és una persona treballadora precaria. Posar al centre la categoria de cos permet pensar dimensions contemporànies de l’explotació que no havien estat contemplades abans, i que no necessàriament es troben a la consideració d’activitat productiva: un cos que és al mateix temps “eròtic”, “matern”, “cuidador”, “tecnològic”, “estressat”, adjectius tots ells dels que emanen formes d’acumulació de capital de les quals es tenen dades cada vegada més precisos i que el llibre reflecteix.
Des del cos precari, se segueixen obrint preguntes: Quant pot resistir l’actual marc d’explotació tenint en compte que la seva base són els nostres cossos, les nostres idees, les nostres passions? Com podem subvertir-lo i transformar-lo? És difícil imaginar alliberar la servitud del nostre treball, treball viu, sense un salari garantit que permeti una reapropiació de la dimensió del comú que sentim, cada vegada amb més força, com una necessitat davant un present violentat per l’individualisme.
* Article publicat a sinpermiso. Reproduccio d’una ressenya del llibre de Cristina Morini “Per amor o per força”. Feminització del treball i biopolítica del cos (Traficantes de Sueños, 2013) traduccció al castellà a càrrec de Joan Miquel Gual el seu traductor al castellà i membre de l’Observatori Metropolità de Barcelona i de la Fundació dels Comuns.
