La periodista Rosa Solbes, autora d’aquest parlament
Bona nit.
Gràcies a institucions, entitats i persones que han considerat que pagava la pena que el meu nom accompanyara el d’ Albert Sánchez-Pantoja i s’afegira a la ja llarga llista d’homenots, i encara poques donotes, que tant han treballat pel País i la seua gent. Sempre he mantingut que les persones premiades han estat molt ben escollides, per tant,…no he de dir ara el contrari.
No voldria oblidar-me de dedicar el guardó, obviament, als meus xics, companys de la vida de cada dia, i també a tants colegues que injustament han sigut expulsades i expulsats dels seus treballs, fent tanta falta com fan.
Moltes gràcies també a tot el públic, amigues i amics. I, naturalment, a Emília, a la que tan sols vull advertir que no estic segura que la nostra llarga, sincera i ferma amistat, aguante el pés d’un altre panegíric.
I ara, és clar, toca dir alguna cosa.
Ens trobem en un dels moments més complicats, no sols des d’el punt de vista social o econòmic, sinó que trontolla també la propia essència dels drets i llibertats . I el que s’albira a curt términi és, en tots els aspectes, una clara regressió cap al franquisme, el nacional-catolicisme, i el secció-femeninisme, força allunyat del feminisme que ens cal.
En l’àmbit comunicatiu, la darrera envestida consisteix en que es pretenga incluore en la Llei d’ Enjudiciament Criminal repercusions greus contra periodistes que informen d’assumptes sotmesos al secret de sumari. Si considerem que als jutjats hi han en aquests moments vora 2.000 casos de corrupción, i les xifres van pujant, dels quals 140 són als jutjats valencians, i que molts han estat destapats per treballs periodístics… encara resultarà que els mitjans de comunicació hauran de limitar-se als encreuats i la previsió metereológica. Perque també l’esportiva com és el negoci del futbol, la fórmula 1, les veles i els vents i alguns grans events fantasmagòrics, acumula ja uns quants sumaris oberts.
Les organitzacions professionals, como ara la Unió de Periodistes Valencians i la FAPE, Federación de Asociaciones de Periodistas Españolas, han reaccionat contra els intents de censura, però ja veurem en què queda el disbarat. Mentrestant, un bon grapat de periodistes que han treballat per traure a la llum tanta porqueria ara es troben en l’atur. Paradoxes de les decisions empresarials, que castiguen sense justícia ni pietat a qui no ha tingut cap culpa per la mala gestió. Demà a les 12:30, ací mateix, s’els atorgarà els premis anuals a la Llibertat d’Expressió, en un acte obert al públic.
Amenaces com aquesta pretesa modificació legal ens fan recordar molt Vicent Ventura, aquell mestre que va fer del periodisme un exercici de ciutadania, que va optar per la incòmoda estrategia d’estirar la corda al màxim en les seues activitats polítiques, en els seus articles, en les seues iniciatives. Vaig tindre la sort de coincidir amb el mestre Ventura en algunes, i de deixar-me embolicar en aquelles aventures, obviament no massa rendibles econòmicament, sempre a través de Pérez Benlloch. Fer negoci, és i fou la nostra especialitat. Així, La Marina i Dos y Dos, que tancàren, però també compartirem les pàgines de la sempiterna València Fruits, on el director Martí Domínguez exercia de super-mestre alhora que de iaio amable, contador d’històries d’allò més interessants a una colla de principiantes: la mateixa Emília, Marisa del Romero, Anna Senent…I Ventura que ens hi feia arribar els seus escrits, o se’ns apareixia de tant en tant, amb aquells llargs, didàctics i més que raonats articles sobre la realitat de l’economia valenciana i les aspiracions i perspectives d’integració en una Europa que també ha acabat raptada ja no pels mercaders, sino també pels especuladors.
A hores d’ara sembla obligatori preguntar-se qué hauria dit Vicent Ventura de les noves tecnologies aplicades al periodisme, nosaltres, que trevallavem en redaccions on els més veterans encara escrivien amb ploma. Perqué la tècnica, com el llenguatge, mai no és neutral. Arriba carregada d’ideologia, i Internet ja està plenament integrada en el sistema mediàtic. Permeteu-me citar les paraules, en rebre l’honoris causa de la Universitat de València, d’un altre mestre, Iñaki Gabilondo. Diu textualment que les noves tecnologies “han posat al caire de l’abisme el model de negoci en què el periodisme se sustentava històricament. Aquesta doble sotragada està tenint repercussions econòmiques molt greus…però, tot i que això se sap menys, tambè està afectant la substància mateixa de la comunicació, des del moment en què tota l’energia de les empreses, i quasi tota la creativitat dels seus directius, van adreçades obsesivament a intentar quadrar els comptes. N’és la conseqüència paradoxal que els mitjans passen el dia comptant. Comptant nombres, anunciants, espectadors, lectors, oients; però a penes tenen temps per pensar què cal contar, i per què, i com.”
I clar, la revolució copernicana consisteix en que ja tenim més internautes que persones llegint els diaris i setmanaris, escoltant la ràdio o mirant la TV pels mitjans tradicionals. Com ja advertia Ignacio Ramonet fa més d’una dècada, de prompte, la informació és gratuita a Internet. Textualment: “Y si la información se ofrece gratuitamente, ¿por qué razón los dueños de los media van a correr con muchos gastos para obtenerla? Ya no desean pagar demasiado por un producto que van a ofrecer gratis o a precio de saldo. Por esta razón, se conforman cada vez más con una información devaluada, cuya calidad no ha dejado de degradarse de forma generalizada…”
Una de les conseqüències disbaratades, tant als mitjans públics com privats, és el tràgic retall de les plantilles, que no només afecta a les vides personals i professionals, sino també a la qüalitat del producte informatiu o comunicatiu. Zero responsables, també en aquest cas, en la cimera de les empreses. I poda arbitraria en les bases, tan injusta com sectaria, principalment en el cas dels mitjans públics que hem permés siguen grollerament dirigits en base a consignes partidistes i que s’hagen transformat en oficines de col.locació i caixa de repartiment de calés. Perque ací, no és tan sols que algunes radiotelevisions públiques, com la que diuen que és la nostra, han lligat els gossos amb llonganisses. És que hem deixat que els xorissos s’assentaren a la taula principal del festí. I clar, han robat i fins i tot violat, i queda per veure si encara no se’n eixiran de rosetes. “Miserables!”, que va resumir el darrer guardonat, l’ estimat Pere Miquel Campos.
Tornant a Internet, caldria no confondre comunicació amb periodisme. I no vull dir que la Xarxa no estiga oferint possibilitats interessants. De fet, en l’anomenada segona transició del periodisme digital, ens trobem ja mitjans molt dignes que no han requerit de grans inversions. I hem de saludar amb goig aquestes webs que mantenen uns alts standars de qualitat i es basen en el slow journalism, una manera de investigar -de vegades investigacions transnacionals- que s’alimenta de la savia nova de jovens nadius digitals. En el cas valencià, i principalment a Catalunya, han sorgit i s’han consolidat alguns mitjans que tenen la llengua pròpia com a vehicle natural, cosa que no fèren ni tan sols les publicacions progressistes de la transició, ja que la primera obligació era tractar de sobreviure el màxim temps possible. En aquells moments d’analfabetisme generalitzat, començant per les pròpies redaccions, la necessitat de que aquells papers sigueren venuts i llegits podia resultar una explicació acceptable. Ara, dècades després del “valencià a l’escola”, la renúncia a la llengua per part dels mitjans no té cap justificació, encara que sí una clara explicació: la nostra dieta mediàtica bàsica ve establerta per empreses alienes al territori i les autoritats del País no han tingut cap interés per recolçar una necessitat tan obvia com és l’us del valencià per part dels mitjans de mases.
Pot ser alguna cosa bona ha fet la meua generació, encara que no resulte tant un mèrit pròpi com una conseqüència de la biología i el calendari. M’explique: haver naixcut ens els 50 vol dir haver iniciat el camí professional en els 70, uns anys en qué passaven moltes coses i apareixien tantes persones dignes de ser escoltades i relatades. Recorde, en acabar el batxillerat i comunicar a la familia que volia ser periodista, haver rebut una resposta similar al dibuix del Forges quan el pare li deia al jovenet:”allá tu”. Jo vaig explicar a la meua gent que en algun moment Franco s’havia de morir i que era precís preparar-se. El que ve després ja és historia coneguda.
En efecte, el final de la dictadura va suposar l’inici dels temps interessants, i per tant d’una etapa de bon periodisme d’investigació i opinió, d’un periodisme crític i relativament lliure. D’un periodisme pot ser de novells i molt autodidacta, però que establia uns certs lligams de complicitat amb la societat i els partits, perquè sabíem que només en llibertat es pot exercir l’ofici, i que no es pot parlar de democràcia sense lliure informació.
Així, naixien i tancaven publicacions al calor i al fred de la transició, i ara no es pot negar l’important paper que tinguèren els mitjans de comunicació democràtics en la recuperació de les llibertats. Eren papers modestos i defectuosos, que costaren diners als promotors, però sobre els que ara es fan tesis doctorals perquè han fet Història. I és clar que darrere de cada notícia, de cada reportagte , de cada entrevista, hi havia professionals que se la jugaven per investigar, preguntar i fotografiar. Persones amb les seues necessitats, les seues pors i els seus atreviments. Periodistes que a més de guanyar-nos la vida estavem convençuts i covençudes de que el nostre paper instrumental resultava important, però també que la població era la depositària del dret d’informar, de saber i d’estar informada.
Enteneu-me. No estic parlant d’heroicitats, ni grans ni xicotetes. Heroicitats són les de Anna Politowskaya, Roberto Saviano o Lydia Cacho… Estic parlant de que fèrem el que calia, així de senzill.
Per tant, no trobe enlloc la virtut, però sí el privilegi d’haver pogut fer periodisme en uns moments en que tot estava per recordar i contar, que tantes persones importants que romanien ignorades quedaven per redescubrir, fotografiar i entrevistar… Que tantes causes amagades, però fonamentals, justes i urgents, como la dels drets de les dones que sempre m’ha motivat especialment, exigien un espai comunicatiu i de debat, un resò informatiu…
En definitiva, “algú ho havia de fer”, que li va dir a Adolf Beltran Vicent Ventura. Aquell home massa honrat, massa sincer. Aquell ciutadà, en el més ample sentit de la paraula, al que encara hem de reivindicar més i més. Rebre el guardó que porta el seu nom, i atorgat per institucions i entitats a les que tant respecte, és tot un honor.
2 de maig, València
