OPINIÓ
Aquesta setmana ens assabentàvem d’una nova violació en grup a una noia amb només setze anys a Igualada.
Els violadors, després de perpetrar el seu crim, la van deixar tirada i semidespullada en un polígon. Potser van pensar que era morta. La van deixar com es deixa una cosa tirada perquè ja és inservible. La va trobar un camioner que la va socórrer i possiblement li va salvar la vida.
Només espero que trobin els violadors i que el pes de la llei caigui sobre ells, encara que ja sé, perquè ha passat altres vegades, que es buscarà la seva exculpació revictimitzant la noia ferida de per vida, apart dels esquinçaments patits tant a la vagina com a l’anus.
El Ministeri, que darrerament només es comunica des de twitter, va enviar molt afecte tant a la víctima com a la seva família. Res més. És indignant. I real. Les polítiques de prevenció de totes les violències masclistes estan desaparegudes. I ara es disposa de diners per implementar-los. En fi…
Els disbarats que vivim en aquesta legislatura en matèria d’igualtat no tenen comparació. Les polítiques que haurien d’anar a potenciar la lluita contra les desigualtats que vivim les dones i les nenes estan completament desaparegudes. I el que és pitjor, amb la legislació que es vol aprovar, si s’aconsegueix, es durà a terme un important menyscapte no només dels drets ja aconseguits, també un esborrat progressiu de les dones com a subjectes polítics amb necessitats específiques.
Sembla que la ministra Montero i tot el seu equip estiguin treballant per a les grans multinacionals farmacèutiques i que, per tant, els interessos de les dones no tenen importància, quan en realitat haurien d’estar al servei dels interessos de les dones.
Segons el Ministeri de l’Interior, entre el gener i el setembre d’aquest mateix any, es van denunciar mil sis-centes una violacions o, el que és el mateix, una violació cada quatre hores. Però sembla que aquesta dada no té importància per a un Ministeri que es dedica a fer polítiques neoliberals i insolidàries, però que els semblen xupiguais.
En la manifestació pels drets de les dones del passat vint-i-tres d’octubre (a la qual vaig assistir i pel que no vaig poder escriure aquella setmana) es van cridar consignes que farien posar vermella de vergonya qualsevol persona que es dediqui a la política, tret de Díaz Ayuso que no sap què és la vergonya.
Ni Montero d’Unidas-Podemos ni ningú del PSOE ha forçat la convocatòria d’una reunió al nivell més alt per analitzar el que està passant. I és que tots dos partits ens han venut a les dones, ens han utilitzat perquè alguns lobbies els han encegat amb “els seus” interessos particulars que han considerat de superior importància als problemes que tenim una mica més de la meitat de la població que som les dones.
Totes les grans organitzacions tenen al seu interior aquest tipus de grups de pressió que, per estar formats majoritàriament per homes, arriben a imposar els seus dictats a tota l’organització, passant-se els avenços de les dones i tots els problemes que seguim arrossegant per l’arc del triomf. Practiquen i imposen, a les seves organitzacions respectives, la insolidaritat, i uns criteris una mica dubtosos de l’ètica política i fins i tot sindical. Confonen els seus drets amb els drets universals, oblidant-se dels drets de les dones que tant han costat d’aconseguir.
Com a conseqüència directa, cap política per eradicar violències masclistes, cap acció per prevenir les violacions, cap política per abolir la prostitució, ni la pornografia que ens cosifica i un llarg etc. Perquè mentre se segueixi recolzant la pornografia, la prostitució, els vels…des d’instàncies oficials, la conseqüència és la cosificació i la desvalorització de les dones en tots els àmbits. I ho estem veient cada dia.
I mentre ens assassinen i ens violen per ser dones, el Ministeri d’Igualtat, a la seva, a enviar afecte a la víctima i a la seva família i a seguir promovent lleis que atempten directament contra els drets de les dones amb polítiques xupiguais, que alimenten els beneficis de les grans multinacionals farmacèutiques i les clíniques, privades, per descomptat, que han d’afavorir que els desitjos d’uns quants s’hagin de complir emparant-se a la legislació promoguda per l’equip de Montero. En fi, que li està quedant una legislatura niquelada al Govern en matèria de protecció dels drets de les dones.
Jo, que vaig estar a la manifestació de Madrid, us puc assegurar que després d’escoltar el feminisme en bloc contra les polítiques del Ministeri d’Igualtat, i, per dignitat, hagués dimitit com a ministra. Però segons sembla, la dignitat és un valor escàs entra les files de la política actual.
Les feministes seguirem alçant la veu i reivindicant la nostra agenda malgrat qui li pesi. I òbviament votarem a qui la defensi. Que ho recordin bé els qui han de votar aquestes lleis que pretenen esborrar-nos com a subjectes polítics.
Jo almenys ho tinc clar, no voto qui em traeix. Tot i que em sento òrfena d’una esquerra transformadora, no voto traïdors, i tu?
