*Fotografies de la cloenda de l’exposició “Núria Pompeia: Sola davant la vinyeta”. Visita a la mostra, organitzada per l’ADPC, amb el comissari Pepe Gálvez i amb la presència de la fotògrafa Pilar Aymerich i l’enginyera Laura Tremosa.
No se per on començar. La Nuria dibuixant, la Nuria amiga, La Nuria militant feminista, la Núria mestressa de casa…
Núria Pompeia és una dibuixant i humorista gràfica pionera en molts aspectes i no sols perquè fos dona quan era un mon eminentment masculí sinó també per la seva imaginativa mirada crítica en reflectir, ploma i paper, al mon que l’envoltava. Sols cal entrar a la versió digital de la revista Triunfo y buscar las seves “Metamórfosis” per constatar-ho.
Peró la Núria era moltes coses més. Va neixer a Barcelona pocs dies després de la proclamació de la República en el si d’una família burgesa i, passada la guerra, va rebre la educació típica d’una senyoreta de llavors. Parlava poc de la seva adolescència en la Barcelona gris de la postguerra i no se com es va anar formant el seu sentit critic respecte a la encotillada societat que l’envoltava. Sí recordo que parlava amb un cert entusiasme dels seus estius a Arenys de Mar i a Sant Joan de les Abadesses. Probablement de llavors li venia el seu amor per la natura i per el mar. Deia sentir-se lliure passejant per el boscos i que el mar li treia totes les dèries.
Repetia molt sovint que ella no era una intel·lectual perquè no havia rebut una formació acadèmica, però si es defineix per intel·lectual qui es dedica a la reflexió critica sobre la realitat i comunica les seves ideas amb la pretensió de influir sobre aquesta realitat, la Núria ho era més que la majoria dels i de les que s’en diuen.
Els finals dels seiixanta i els setanta van ser dècades molt mogudes per a totes i tots, pensàvem que seria possible canviar el mon. Eren temps d’esperances i no paràvem entre la feina, la casa, les filles i els fills, reunions fins a altes hores de la matinada i les lectures publicades aquí i a fora. Recordo les primeres vegades que, llegint el que passava a Califòrnia, a França i a Itàlia vam començar a pensar que caldria organitzar un moviment feminista aquí encara que fos clandestí. Cal dir que la Núria ja havia donat testimoni del seu sentit crític front a la situació de la dona quan publicà el seu llibre “Maternasis”(1967) o després amb “Y fueron felices y comieron perdices”(1970) on amb el seu càustic sentit del humor ens mostrava quina era l’altre cara de la maternitat i el matrimoni. I és curiós perquè ella era una gran mare i una excel·lent mestressa de casa que li agradava endreçar la casa i cuinar uns arrossos dels que encara me’n recordo.
El 1975 va ser proclamat per la ONU, l’any internacional de la dona. Quina millor ocasió per posar en marxa aquell moviment del qual tantes vegades haviem parlat!. Recordo com varem anar juntes a una primera reunió on es plantejà la possibilitat de organitzar una Jornades Catalanes de la Dona. Començà així una etapa de trobada amb moltes altres dones, reunions en les que l’objectiu era elaborar algunes de les ponències però que es convertien en autèntiques teràpies de grup. En torn de la taula la Nuria mai deixava el llapis, a vegades prenia notes, en altres dibuixava. Gràcies a aquelles notes va ser possible escriure les ponències a les que ens havíem compromès. Era entusiasta i assenyada a l’hora.
Solidaria, generosa (qualsevol grupet de dones que li demanés un dibuix per un cartell o un document feministe trobava en la Núria sempre una col·laboradora), ara ja no dibuixa ni escriu, no sabem ben be el que pensa però no puc deixar de trobar a faltar la seva mirada crítica front a aquest mon actual que a vegades sembla tornar a situacions que creiem que havien quedat irreversiblament enrere.
