OPINIÓ
M’armo de valor i me’n vaig al cine a veure Titane (França, 2021) de la directora francesa Julia Ducournau, que també n’ha fet el guió.
Hi vaig sola: no goso dir-li a cap sospitosa habitual que m’hi acompanyi; ja s’empassen prou bírries i pel.lis inacabables per culpa meva, tot i que també de tant en tant en veiem de ben bones, inesperadament il.luminadores, de magnífiques protagonistes o plenes d’un sentit de l’humor subtil o exquisit.
Titane, guardonada amb la Palma d’Or a Cannes, ve precedida de la fama d’insòlita, de trencadora, d’innovadora. Anem a pams.
El film arrenca amb la protagonista de ben petita i ja com a molt conflictiva; d’on li ve, no s’explica mai. Arran d’un accident de cotxe surt de l’hospital amb una placa de titani al cap i, com que gairebé sempre la forma condiciona el contingut, també en surt mig enamorada de la xapa, dels cotxes, ho certifica un sensual petó.
Gran el.lipsi i la retrobem ja gran, bé, vull dir, adulta jove, a casa de la seva (gairebé inexistent i totalment prescindida a la pel.li) mare i del seu pare, que hi té una mica més de paper.
Es guanya la vida ballant, tan lascivament com pot, amb cotxes en una discoteca-garatge ben sòrdida, greixosa i amb tuf de benzina plena a vessar d’un públic, em va semblar, exclusivament masculí que hi va només a mirar. A partir d’aquí s’encadenen una sèrie d’escenes espectacularment violentes i potser pour épater, els punts àlgids de les quals no vaig presenciar perquè vaig tancar fermament els ulls. La més cruenta i desagradable de les quals la posa calenta com una mona, fins al punt que torna a la discoteca, en aquell moment ja deserta, i carda amb un opulent, potent i atractiu Cadillac sense prendre cap mesura anticonceptiva.
No es pensin que jugo a ser esgarriacries; no, no els he aixafat pas la guitarra, o el que pel cas és el mateix, la pel.li; això tan sols n’és el preàmbul. A partir d’aquí, Titane hi entrecreua diverses qüestions. La identitat líquida de la protagonista; la violència en les relacions; un pac compost de masculinitat i paternitat.
Parteixo de la base que quan parlem d’art l’autora o l’autor, en aquest cas la directora, pot parlar del que li plagui i com li plagui, i que una servidora, cinèfila empedreïda i grafòmana impenitent, pot opinar-ne lliurement. Per començar, Titane és aclaparadorament masculina. Tret d’alguna pinzellada de violenta relació amb una dona, es juga els quartos només amb homes.
Ducournau en alguna entrevista ha manifestat que li interessa un tipus de dona que no es prodiga gaire al cinema, la dona, la noia dolentota, d’una sexualitat desbocada. Molt bé, però la de Titane li ha sortit estereotipada, de manual; una assassina en sèrie, despietada, amoral, implacable i perversa com tantes n’hi ha al cine. Si fins i tot sol matar d’una manera convencionalment femenina que de ben segur recordarà al públic alguna assassina del cine ibèric. En aquest sentit, la reina va despullada o amb uns parracs que no acaben de fer el pes.
La masculinitat, l’encarna un prototípic bomber, obsessionat amb els músculs, la barba, els esteroides i l’heroïcitat, i immers en un món homosocialment masculí en què la protagonista es mou de manera ben ambigua mentre va mostrant les fases que va passant el seu cos. El film amb prou feines passaria el test de Bechdel-Wallace, si és que el passa.
Hi ha una brevíssima però fulgurant i plena d’interès aparició d’una dona, a qui no es pot enganyar, que és clau en algun aspecte. La musica és perfectament adequada al que explica i s’hi veu, i potser la posada en escena, bruta, fosca i tèrbola, mereix el benefici del dubte.
* Publicat a huffingtonpost
