“Només” som a onze de gener i segons el meu portal de referència en temes de violències masclistes, Feminicidio.net, ja són dues les dones assassinades des de començament d’any. Tampoc no podem oblidar que l’any passat i segons les mateixes fonts van ser noranta-nou les dones assassinades.
Algú s’imagina tant de silenci i gairebé “normalització” d’aquests assassinats si en lloc de ser dones fossin homes? Estic segura que cremaria Troia perquè el que Marcela Lagarde anomena Pacte entre Cavallers, que no és altra cosa que una forma diferent de nomenar el patriarcat que funciona amb un engranatge perfecte fins i tot en la forma de construir el denominat “Corpus Jurídic” per seguir protegint i justificant els agressors carregant amb la responsabilitat simbòlica, fins i tot en el llenguatge.
La manera com es comunica l’assassinat d’una dona per terrorisme masclista és fonamental en la sensibilització i la prevenció de les violències masclistes. Les dones no morim, ens assassinen per ser dones. Per ser “l’altre”. Per no ser homes. Senzillament per haver nascut dones.
Al llarg de la història i amb la incommensurable ajuda de les grans religions monoteistes, es va normalitzar la idea que les dones érem éssers domèstics i, per tant, domesticables sempre al servei dels homes. Éssers domesticables amb obligacions cegues de servir els homes de la casa, tenir cura dels seus fills i seguir domesticant en la domesticitat, valgui la redundància, les seves filles perquè els continuessin servint.
Quan alguna cosa no funcionava amb les dones de casa seva podia agredir-la, violar-la i fins i tot expulsar-la de l’espai domèstic familiar. I així ens ha anat al llarg de la història.
Una història en què les dones parien, però les criatures eren dels homes, sobretot els nens.
Però això sí, se’ns va encomanar la transmissió de l’ordre establert de forma oral, ja que rarament es tenia accés a la mínima formació i molts menys a la cultura, i de manera literal a com s’havien de seguir les normes imposades pel patriarcat.
Pot semblar que estic parlant de l’Edat Mitjana, però les dones més grans de l’Estat Espanyol reconeixeran el que dic, ja que a la cruel dictadura feixista de Franco se les va obligar, de nou a viure així.
Sí, hem avançat molt, és cert. Com ho és que aquests avenços han vingut de la mà del feminisme i de la seva lluita imparable i ancestral. Però continuo insistint que cada assassinat d’una dona o, dit altrament, cada feminicidi (un altre terme encunyat per Marcela Lagarde), és un fracàs de tota la societat que no ha sabut protegir-la.
Tampoc podem oblidar que darrere de l’assassinat d’una dona, i segons les expertes, hi ha un mínim d’entre set i deu anys de violències masclistes prèvies com cops, ofenses verbals, fer-les a faltar davant de la pròpia família, xantatges emocionals continuats, relacions sexuals no consentides i un llarg etc. Que les víctimes pateixen en silenci per por de represàlies, per vergonya i qui sap per quantes causes més.
I si parlem de dones grans, la situació d’agreuja, ja que la seva educació va ser força més severa que les que tenim una edat mitjana o de les més joves.
I si parlem de la joventut, les noves tecnologies han facilitat als nois eines noves i molt potents per al control de les seves parelles i per exercir “en remot” aquestes violències masclistes en qualsevol moment i lloc. És una mena de perversió del sistema en què aquestes noves tecnologies ens permetrien a les dones poder demanar ajuda de forma immediata i, tanmateix, són utilitzades per seguir exercint aquestes violències que no deixen empremtes a la pell, però si la deixen en la nostra autoestima i en la nostra autopercepció, creant fortes dependències emocionals que es converteixen en les nostres pròpies presons.
Quan abans parlava de la justícia, em volia referir també a com han convertit aquest fet, el de la denúncia, com l’única clau d’entrada a un espai de protecció. Però pel camí se segueix revictimitzant la dona perquè les lleis estan fetes amb massa presència patriarcal en la negociació prèvia a la seva aprovació. I en la seva reglamentació, passa el mateix.
Tinc un excompany de feina que, quan va sortir la sentència de la violació grupal a Pamplona coneguda com “La manada”, em va trucar per demanar la meva opinió i quan li vaig dir que em semblava una mica tèbia, em va contestar que als agressors els havien arruïnat la vida. Ni per un moment va empatitzar amb la víctima. I quan vaig respondre que a qui realment li havien arruïnat la vida era la víctima, immediatament va assumir els arguments de la defensa dels agressors sobre el comportament de la víctima durant la instrucció del judici i la “normalitat” de la seva vida durant els mesos posteriors a l’agressió. De nou vaig haver de recordar-li qui era la víctima i els que els agressors. Al final ho va entendre, però la seva empatia amb la víctima va ser mínima a tota hora.
Amb aquest exemple el que pretenc és posar de manifest la necessitat permanent de recordar als homes que no som objectes per consumir, som éssers humans complets i amb plena capacitat de decisió. Si diem No hem de ser respectades, encara que ells tinguin la impressió que els estàvem convidant a anar més enllà. Fins i tot si els hem convidat a casa nostra, en qualsevol moment els podem demanar que se’n vagin i haurien de respectar la nostra decisió. Sabem que això no és així i el cas d’Íñigo Errejón ho corrobora.
Perquè si alguna cosa té el patriarcat és que es tracta d’una cosa transversal, que no entén de dretes o d’esquerres, és a tot arreu, fins i tot transmès per les mateixes dones per mandat masculí, sigui quina sigui la ideologia dels homes que ens acompanyen a la vida. Tret d’honroses excepcions, així es funciona quotidianament.
I si, avui, onze de gener, ja són dues les dones assassinades a mans el patriarcat més ferotge. I sembla que no passa res. Ja s’ha encarregat el patriarcat de normalitzar aquests assassinats perquè no passi res o amb prou feines passi res.
Tot plegat molt trist i descoratjador. Però en el feminisme no entenem de desànims i seguim a la bretxa de la denúncia permanent i en el camí de la consolidació dels nostres drets i en la lluita per una igualtat plena de drets entre homes i dones. Busquem que les que vénen darrere, tinguin més oportunitats de les que vam tenir nosaltres.
Ja només crec en aquest camí i en aquesta lluita. Per tant, vaig decidir quedar-me fa molts anys.
