Vivian Gornick i la literatura com a espai de resistència
A partir de la lectura del nou llibre de Vivian Gornick, ¿Por qué algunos hombres odian a las mujeres?, reflexiono sobre com la literatura ha contribuït —i sovint encara contribueix— a perpetuar la mirada patriarcal i la subordinació de les dones. Repasso alguns noms del cànon masculí del segle XX, exploro el malestar que aquestes lectures m’han generat al llarg del temps, i reivindico les escriptores que no escriuen per ocupar un lloc dins del sistema, sinó per transformar-lo des de l’experiència pròpia, la lucidesa i la dissidència.
En aquest article parlaré de la literatura com a vehicle de transmissió del patriarcat i la misogínia envers les dones, un delstemes que Vivian Gornick analitza a ¿Por qué algunos hombres odian a las mujeres?. El llibre ens ofereix una nova oportunitat per llegir una de les veus més incisives del feminisme literari contemporani. Estracta d’una recopilació de textos publicats anteriorment i revisats per l’autora per al volum del 2025. L’estructura s’organitza en blocs temàtics que aborden qüestions com l’emancipació femenina, el patriarcat i el feminisme. Gornick hi qüestiona figures destacades del cànon literari del segle XX —Norman Mailer, Saul Bellow, Philip Roth— i el resultat és un exercici de lucidesa crítica que encara avui ensinterpel·la. Aquests escriptors no només perpetuen una imatge degradant de les dones, sinó que la justifiquen i la presenten com una expressió artística legítima. El motor narratiu de moltes de les seves obres es fonamenta en la cosificació femenina, en la conquesta reiterada, i en la ridiculització i humiliació de la dona.
Costa de creure —i alhora no tant— que aquest menyspreu disfressat d’estil i qualitat literària hagi estat enaltit durant dècades i que encara avui se celebri com a mostra indiscutible de genialitat. Fa feredat pensar que aquest desdeny, aquesta condemna de les dones, encimbellat a la categoria de gran literatura, encara sigui defensat per molts sense parpellejar. I costa més de creure que, per exemple, Bellow fos Premi Nobel de Literatura. Mirem què en diu Gornick en relació amb la seva novel·la Humboldt, que el propulsà al Nobel:
“En ningún otro aspecto de esta novela se evidencia con más claridad la naturaleza nauseabunda de la vida proyectada —frente a la vida sentida— que en la creación de los personajes femeninos. Para empezar, las mujeres son nombradas de manera uniforme como zorras, fulanas, pibones y muñecas. Y todas son o guapas o “guapísimas”. […] delgadas, frías, inteligentes y castradoras (estas son siempre las esposas) o enigmáticas, sensuales y tontas (estas son las amantes)”.
Per a la majoria amb criteri i discerniment, és evident que no només compta la forma, sinó també el fons. I aquest, al meu entendre, pot arribar a desqualificar la forma i a deslegitimar l’autor.
Bellow, com tants altres, és un gran escriptor que vessa en la literatura el seu narcisisme misogin. No es tracta d’una misogínia anecdòtica, ni l’atac a la dona es pot considerar propi d’un temps superat. El que cal entendre és que dins d’aquest cànon literari —autors i obres que han estat elevats a model cultural— actua un mecanisme de poder simbòlic que configura i legitima la noció del que és universal, valuós i intel·lectualment rellevant. El cànon pot esdevenir una eina de perpetuació perversa de la inferioritat i el menyspreu de la dona, perquè valida com a modèlica una producció literària profundament masclista.
Autors com Louis-Ferdinand Céline o Henry Miller, sovint considerats veus transgressores, tampoc escapen a la crítica de Gornick. En el seu llibre Viatge al fons de la nit, Céline expressa un profund repudi envers les dones, retratades com a éssers grotescos o castradors. Quan penso en Miller, em ve al cap la meva primera lectura de Tròpic de Càncer, als anys setanta, en aquell context universitari tan carregat d’efervescència intel·lectual. La sexualitat masculina desenfrenada del narrador, que redueix les dones a objectes de possessió i humiliació, em generava una incomoditat profunda. Tanmateix, no m’atrevia a qüestionar un autor tan admirat com ell. Tenia por de ser titllada d’estreta; de bleda solellada. Encara no havia trobat paraules ni referents que m’expliquessin aquell
malestar íntim, i m’empassava a ulls clucs allò que em deien que era literatura subversiva.
Amb prou feines havia llegit Simone de Beauvoir o Betty Friedan i tot just començava a enfrontar-me als valors que relegaven les dones al lloc que «els corresponia». Em debatia entre contradiccions, nebuloses, neguits… fins que vaig comprendre que tot aquell trasbals personal —o les reaccions de rebuig o condescendència que rebia en contextos masculins i que no sabia com interpretar—no només em passava a mi. Res no era «culpa meva». No era jo «el problema». Només que, com tantes dones, formava part d’una experiència col·lectiva. Entre dilemes i processos de presa de consciència —que hem viscut moltes dones d’aquella generació—, vaig entendre que la misogínia d’alguns autors, que jo llegia amb fruïció devota, no és una taca accessòria dins la seva obra, sinó un component vital de la proposta estètica, ideològica i narrativa que ens ofereixen. Un element central que reflecteix la institucionalització i impregnació cultural de la subordinació de la dona.
Potser ens caldria repensar més sovint què entenem per talent literari, què entenem per genialitat i quina hauria de ser, en realitat, la funció de la literatura en el món. Perquè escriure pot ser un acte d’aportació alliberadora, de creixement personal i grupal, quan es fa des de la veritat i la lucidesa. No es tracta només d’una qüestió de
temàtica o d’estil, sinó d’una presa de posició ètica i política. De com ens situem davant del món, quina mirada adoptem, quina relació establim amb els altres.
Enfront d’aquest panorama, sovint dominat per la veu, el desig i el poder masculí, Gornick reivindica una altra genealogia: la de les dones que han escrit des de la fragilitat, la perifèria o la dissidència. Penso en Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, quan ens recorda que la llibertat de la dona —i, per extensió, la llibertat d’escriure— està lligada a la llibertat material i simbòlica; en Seducción y traición, d’Elizabeth Hardwick, un assaig lúcid i contundent sobre figures femenines i llur representació en una cultura patriarcal; en els contes de Grace Paley, que retraten amb humor i tendresa la complexitat de la quotidianitat femenina; o en Tillie Olsen, que a Silencios denuncia com l’escriptura de moltes dones amb talent ha estat segrestada per la feina, les cures o el silenci imposat.
Aquest gest indignat i reivindicatiu, aquest gest crític, és una constant en l’obra de les escriptores. Penso en moltes autores actuals, però com que no voldria incórrer sense voler-ho en l’oblit, no les citaré. Només mencionaré Najat El Hachmi, per la manera tan particular com aborda la relació entre identitat i estructura patriarcal, sense victimisme ni tòpics. Parla de la doble opressió que pateixen moltes dones racialitzades i migrades, atrapades entre el patriarcat de la cultura d’origen i el racisme o paternalisme del país que les
acull.
Totes aquestes autores comparteixen, al meu entendre, una aposta comuna: no escriuen per ocupar l’espai regulat pels homes sinó per transformar-lo. No pretenen assimilar-s’hi. L’espai de què parlem no és només un lloc en el sistema editorial o en la història literària, sinó un territori simbòlic i discursiu construït des d’estructures i paràmetres masculins. Voler ocupar-lo voldria dir acceptar-ne les regles, adaptar-s’hi, buscar el reconeixement a través de codis establerts. Transformar-lo, en canvi, implica actuar a partir d’estratègies creatives: qüestionar les formes heretades de narrar, desafiar els imaginaris dominants, posar en paraules experiències que han estat secularment menystingudes o silenciades. Aquestes escriptores no pretenen fer «el mateix que ells» amb veu femenina, sinó que introdueixen altres ritmes, altres cosmovisions, altres prioritats. No reclamen llocs buits en un sistema obsolet, sinó que proposen un altre sistema, una altra manera d’entendre el paper de la literatura i, en última instància, la vida.
A casa nostra, Maria-Mercè Marçal va traçar una genealogia rebel i clara amb el seu famós vers: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida», i va fer de la poesia un acte d’afirmació. Montserrat Roig, amb el seu compromís cívic, defensava que «escriure és un acte de justícia». Maria Aurèlia Capmany, pionera en la reivindicació feminista, denunciava que «el problema de la dona és que ningú no li ha preguntat mai què vol ser». I en l’àmbit hispanoamericà, Rosario Castellanos escrivia: «La cultura és una veu que em nega. He d’inventar-ne una altra», una frase que resumeix l’anhel de tantes escriptores que funden el seu
propi espai.
Potser, doncs, no cal substituir el cànon ni fer callar les veus que han dominat la tradició amb un combat misogin sense fre. El món no hauria de regir-se per baralles, guerres ni competència descarnada. No es tracta de substituir un cànon per un altre en una lluita de poder, sinó d’obrir espais d’escriptura genuïns i lliures.
Camins on cadascuna pugui escriure des del que li és veritablement propi. Des d’allò que ens és essencial. Des d’un lloc íntim on l’experiència viscuda —la història personal i col·lectiva que arrosseguem— i la força del que anhelem —els nostres impulsos, aspiracions i somnis— puguin expressar-se sense haver de demanar permís, justificar-se ni adaptar-se a cap discurs imposat. Escriure des d’aquí és començar a existir plenament.
