Dijous 28 març 2024

Dijous 28 març 2024

Compartir

Nadia Ghulam i la situació de la dona a l’Afganistan

 

“Si estem en guerra, necessitem educació per lluitar amb el nostre bolígraf i no amb armes”

Nadia Ghulam s’identifica amb un proverbi del seu país que diu “els humans són forts com pedres i fins com una flor”. Una dona forta i valenta que cada dia encara l’esdevenir de la vida. Feble i fràgil davant tantes vivències injustes. Conversar amb ella t’obre de cop els ulls al món. Un testimoni que torba i que et fa valorar la grandesa de les coses més petites.

(Foto buenosdiascapitan.blogspot.com)

 

 

 

Nadia

Nadia Ghulam va néixer a l’Afganistan i va viure feliç i amb llibertat, fins que el règim dels Muyahidíns van provocar una devastadora guerra civil. Amb només vuit anys va ser víctima d’una bomba, que la va deixar malferida durant dos anys. En sortir de l’hospital, el règim talibà s’havia instaurat a l’Afganistan i va decidir suplantar la identitat del seu germà mort, per tal de treure endavant la seva família. Onze anys més tard viatjaria a Catalunya, indret on ha refet la seva vida.

Estudiant d’Educació Social i coautora, amb Agnès Rotger, del llibre El secret del meu turbant (43è Premi Prudenci Bertrana de Novel·la 2010) ens explica la seva pròpia història i aclareix “el gran desconeixement que hi ha sobre l’Afganistan i els règims fonamentalistes”.

 

el_secreto_de_mi_turbante

 

Totes les restriccions de l’Afganistan les va portar el règim talibà?

La meva mare m’explica que quan regnava el rei Zahir Shah, si algú sortia al carrer amb burka, tothom se’n reia. Les dones tenien tota la llibertat. En canvi quan els Muyahidíns van pujar al poder, va haver-hi una guerra civil i tot va canviar: violència, inseguretat, violacions de dones, etc. En aquells moments, es va imposar que les dones havien de portar burka. És curiós perquè al món occidental s’associa el talibà amb el burka, però va ser previ.

 

Amb els talibans va arribar la pau però no la llibertat…

Exacte. Tothom ja va conèixer el pitjor durant la guerra civil (Muyahidíns). No hi havia seguretat ni a les pròpies llars, perquè entraven en qualsevol moment, amb violència i s’emportaven les dones i les nenes. Així que quan els talibans van assumir el poder, van posar normes estrictes que tothom havia de complir. Van mantenir l’obligatorietat que les dones portessin burka i que sortissin acompanyades d’un home. Les dones Afganeses eren conscients que no tenien la llibertat que tenien d’altres, però se sentien segures.

 

burkha

 

En el rànquing dels pitjors països del món per néixer dona, l’Afganistan ocupa el primer lloc. Quina solució hi veus?

L’única solució que hi veig és a través de la formació. Històricament les dones de l’Afganistan van ser dones molt valentes, lliures, que van fer coses molt importants pel seu país. Però mai han tingut l’oportunitat, de formar-se com altres dones d’altres països. L’Afganistan és un país que està continuament en guerra i les dones sotmeses a repressió. Malgrat la manca de seguretat, moltes famílies prefereixen que les seves filles estudiïn i corrin riscos anant a l’escola, perquè saben que sense formació, no hi ha futur.

 

L’Afganistan compta amb un 87 % d’analfabetisme…

Hem de ser conscients que els països més desenvolupats ho són gràcies als més pobres. Malauradament l’Afganistan és un dels països amb més riquesa en recursos naturals i millor situació estratègica. Però no interessa que progressi. Estic convençuda que les dones de l’Afganistan aprofitarien la mínima oportunitat d’aprendre, perquè ho valoren realment.

 

Com veus les feines de cooperació que es fan a l’Afganistan?

Crec que, com a beneficiària i cooperant de les ONG, fan la feina amb molt bona intenció, però no de la manera adient. Els homes afganesos de la meva família tenen por que les ONG eduquin les seves filles en contra dels homes, de la societat o de les seves pròpies famílies… Creuen que el resultat és molt negatiu. La persona cooperant ho fa amb bona fe, però amb la visió occidental. I la realitat del país és una altra. Crec que ajudar algú és donar-li eines, sense imposar res, perquè la persona ajudada sigui capaç de veure com sortir de la situació.

 

És a dir, que en comptes de veure les ONG com a entitats cooperants, les veuen com a entitats revolucionàries…

Per exemple, les ONG animen les afganeses a treure’s el mocador quan arriben a la zona on hi ha l’ONG, un fet que provoca que la persona visqui en una dualitat i que la seva família o el seu entorn li perdi el respecte. Penso que la feina de les ONG és molt important i necessària, però requereix molt coneixement de les necessitats del territori, deixant de banda les pròpies. A tothom li agradaria veure les dones afganeses sense burka, però la pregunta és volen elles treure’s el burka? Segurament sí, però per arribar a aquest punt, s’ha de fer molta feina prèvia. Per canviar una societat, no podem començar amb les persones més dèbils, en aquest cas les dones.

 

No obstant això, la llei atorga aquest dret a l’educació, a la propietat i al treball de les dones…

Segons la llei, avui en dia tothom té dret a l’educació, però no és veritat. Desgraciadament, una cosa és la realitat d’un país i una altra, la que es plasma sobre un paper.

 

dones_Afganistant_enfocant.net(Foto enfocant.net)

 

Com a ciutadana que viu a occident, com veus la nostra societat, la nostra crisi econòmica?

Jo no veig crisi… veig un món d’oportunitats. Crec que teníeu un estat del benestar, molt positiu en algunes coses, però que va fer que la gent es relaxés molt. Les noves generacions es queixen molt i no fan res. Manifestar-se és quelcom molt bo, perquè és una expressió de la pròpia llibertat, però tota manifestació ha de començar per un mateix, per exigir-se les mateixes coses que s’exigeixen a la societat. Tothom té deures per fer. Penso que hi ha molta feina. Veig molts joves que no valoren les oportunitats que tenen…

 

Creus que hi ha culpables de la situació del teu país?

No penso en culpes, ni en venjances. Els culpables, si n’hi ha, són davant d’ells mateixos. Al meu país hi ha una dita: “ningú diu que el meu iogurt és àcid, tothom diu que és dolç”, és a dir ningú reconeix el que ha fet. Hem d’assumir la pròpia responsabilitat per tal de construir.

L’any passat van augmentar en un 72% les morts entre la societat civila causa dels atacs amb avionetes sense pilots, drones, per part dels EEUU, està justificada, a dia d’avui, aquesta lluita antiterrorista?

La guerra no es pot justificar. Ni d’una banda, ni de l’altra. Alcaeda ho justifica dient que se’n van al paradís i els americans dient que van contra el terrorisme, però al final maten innocents. No hi ha dret. Jo no tenia cap culpa quan van llançar una bomba a casa meva. I com jo, hi ha milers de persones, morint cada dia. Els joves afganesos s’haurien d’oposar que es fabriquessin armes al nostre país.

 

Com es poden conscienciar les societats de primer ordre d’aquesta problemàtica?

Jo explico als nens i nenes d’aquí la realitat de l’Afganistan, un país que no està en guerra perquè així ho hagi volgut. Els explico que algú ha fabricat armes, algú vol que s’utilitzin aquestes armes. A vosaltres, els periodistes, no us interessa donar a conèixer aquestes realitats, perquè no us comprarien els articles.

 

S’ha perdut la funció social del periodisme?

Sí, totalment. Només es parla que a l’Afganistan ha caigut una bomba i mai es parla d’on surt aquesta bomba. Ens hauríem de preguntar qui hi ha al darrere de tot? El periodisme s’hauria de deslligar del poder polític i econòmic i treballar per la justícia social.

 

Les persones som irresponsables? On creus que errem?

Manca la consciència de la gent. Falta la necessitat d’aprofundir, d’anar més enllà d’allò que ens ensenyen i el que es reverteix en diners. El meu país sempre ha estat en desgràcia i se’n va començar a parlar arran dels talibans. Abans d’ells, erem sota terra, amb ferides, dones violades… la comunitat internacional estava desapareguda, les ONG també, ningú ens coneixia… fins que els americans van voler mostrar-nos al món… S’hauria d’aprofundir d’on van sorgir els talibans, qui els va formar com a militars, qui els va donar armes…

 

Últimament s’anunciava que les tropes internacionals començarien a retirar-se de l’Afganistan. Espanya ho faria al llarg d’aquest any i EEUU ho faria progressivament en els propers anys. Creus que arribarà l’ordre social?

Si realment volien marxar, que haguessin format i educat les persones per cuidar el seu país. Ara, a l’últim moment, estan donant armes als joves, que no saben ni llegir, ni escriure. Estan instruint persones que no saben el significat de la paraula PAU, després de 35 anys de guerra. Si han de marxar, que se’n portin totes les armes!

 

Es comenta que el Nobel de la Pau, Barack Obama, deixarà bases militars per controlar l’accés a la riquesa de gas i petroli de la regió…

Quan van arribar, van gastar milions d’euros i dòlars en armament i ara que marxen, ho tornen a fer. Hi ha interessos purament econòmics a la regió, i Occident no fa res. La societat civil té molta por. Tothom està molt preocupat pel que passarà, tothom vol marxar i refugiar-se en altres països.

 

Deixaran que s’autodestrueixin?

És la manera de penjar-se medalles i de fer veure que la població afganesa no se sap cuidar sola, que necessita ajuda externa… és l’única manera de justificar l’ocupació del país. Un 85 % de la població a l’Afganistan té problemes psicològics. No necessitem armes, necessitem psicòlegs. Si estem en guerra, necessitem educació per lluitar amb el nostre bolígraf i no amb armes.

 

Quin és el teu somni?

Ajudar les persones joves del meu país a formar-se. Poder transmetre la multitud de coses bones que he après a Catalunya, les mateixes que a mi m’han ajudat a créixer com a persona. Malgrat tot, sóc optimista. Malauradament moriran moltes persones i en desapareixeran d’altres, però espero que un dia l’Afganistan serà com me l’imagino.

 

Tu seràs allà?

Sempre seré allà.

 

Jo crec que la joventut d’aquí pot aprendre moltes coses de tu. Moltes gràcies.

 

Nadia_Ghulam_y_Sonia_Rico_en_un_momento_de_la_entrevistaNadia Ghulam i Sònia Rico en un moment de l’entrevista

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Tona Gusi

Tona Gusi

Fundadora i Co-coordinadora de La Independent. També és psicòloga menció en Psicologia d'Intervenció Clínica i menció en Psicologia del Treball i les Organitzacions.
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Barcelona-Mediterrània: Diàleg “Art i feminisme a la ciutat, un vincle essencial per als drets humans” / La Independent / Notícies Gènere

El Programa d’Igualtat de Gènere de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), membre fundador i...

Afganistan, les dones que ens salvaran

    OPINIO La meva esperança està en aquestes immensament coratjoses dones. Molt més enllà...

Canadà – Argentina: Pel·lícula sobre una Àvia de la Plaça de Maig guanya el premi de DH 2011

   El llargmetratge argentí “Verdades Verdaderas” del cineasta Nicolás Gil Lavedra, que narra la història...