Bakea Alonso.
La Independent entrevista a Bakea Alonso, sociòloga i feminista, que explica el seu punt de vista sobre les “noves” masculinitats i la participació dels homes en el feminisme com a canvi radical de la societat.
Bakea Alonso és també coordinadora de projectes d’Igualtat a la Fundació Cepaim. Amb motiu del 8 de Març, en què s’organitzen diverses xerrades i accions reivindicatives, aquesta sociòloga ha participat en la Jornada sobre Noves Masculinitats, Cooperació i Transferència Social, a la Universitat de Barcelona, i organitzada per Acció contra la Fam.
Ella parla d’una masculinitat oposada a l’hegemònica; de la unió dialèctica entre els privilegis i costos de la masculinitat dins el patriarcat; de la necessitat de polítiques públiques i la seva relació amb fets quotidians, com els accidents de trànsit; i, per als homes que tenen dubtes, ella té alguns suggeriments sobre què fer aquest 8M i la resta de l’any.
L’entrevistada durant una xarrada.
El feminisme ha de reflexionar sobre masculinitats?, I per què fer-ho en aquest 8 de març?
Bé en realitat el feminisme sempre ha parlat dels homes perquè parlar de les dones és també parlar dels homes: el sistema de gènere és un sistema relacional i, sent aquesta data tan referencial, el 8 de març no pot eludir aquest tema. Dit això, els que sobretot han de reflexionar sobre què significa la masculinitat i ser home són els propis homes, però és cert que tenen tot un marc de referència tant teòric com d’acció en el moviment feminista. Les dones dels anys 70 ja es van ajuntar per pensar què era això de ser “dona”.
Perquè “nova” masculinitat?
A mi no m’agrada tant parlar de “nova” sinó millor alternativa, dissident, cuidadora… com a oposició a “hegemònica”. En qualsevol cas, crec que l’interessant més enllà del títol que li donem, és pensar en com s’ha de compondre, i aquí se m’ocorren almenys dues idees: un exercici de la masculinitat que s’associï a la cura, a la vida i a la col·laboració, enfront de la guerra, la mort i la competitivitat que són els valors que han caracteritzat a la masculinitat fins ara…
D’altra banda, necessitem homes que siguin capaços de reconèixer que tenen privilegis i que estiguin disposats a renunciar-hi. Sobre aquesta qüestió recorda el cas d’Stuart Mill que en casar-se amb la seva dona va signar una carta on renunciava als drets que aquest matrimoni li donava sobre la seva dona a l’Anglaterra de finals del segle XIX.
És molt interessant també el concepte de dividend patriarcal que va assenyalar Connell, i que ve a significar el conjunt d’avantatges que acumuladament beneficien als homes i dels quals tots els homes es beneficien, el vulguin o no.
El diagnòstic i teorització sobre la identitat masculina, l’ha pensat i desenvolupat eminentment el moviment feminista?
Bé no només, no. És cert que al voltant del desenvolupament dels Women studies en les universitats d’àmbit anglosaxó sobretot, sorgeixen els anomenats Men Studies que han tingut i tenen el seu propi recorregut. De fet cal tenir en compte que no tota reflexió sobre la masculinitat és necessàriament feminista. De la mateixa manera, parlar de les dones no és necessàriament feminista… El feminisme o els estudis sobre els homes i de la masculinitat des d’una perspectiva feminista, han de ser feta necessàriament amb mirada crítica i transformadora. D’altra banda m’agrada el que diu l’expert Jeff Hearn quan indica que no és bona idea deixar l’estudi de les “masculinitats” només en mans dels homes…
Malgrat aquests models, perquè sembla que continua recaient majoritàriament en les dones la reflexió i la lluita contra el sistema patriarcal? Què estan fent els Homes?
Les dones som les que fa segles que patim discriminacions, violències i desigualtats i per això és lògic que siguem nosaltres les que lluitem i hi reflexionem. Ara bé, els homes també veuen limitades les seves possibilitats vitals per un Patriarcat que els imposa ser d’una determinada manera.
El que, a la meva manera de veure, els homes haurien de tractar de comprendre, és que els privilegis i els costos de la masculinitat estan en el mateix paquet i que si volen ser més lliures i desprendre’s de les coses “negatives” de la masculinitat, han d’estar disposats a qüestionar-se les coses “positives”, és a dir, els privilegis. En un article que vaig publicar al gener deia que perquè els homes deixin d’estar sobrerepresentats en les estadístiques d’accidents, addiccions i suïcidis, han de desprendre’s dels privilegis que li atorga el Patriarcat pel fet de ser home. Una cosa va amb l’altra, una cosa porta a l’altra.
Sobre què estan fent els homes, és cert que ja n’hi ha que es troben en el camí de la reflexió i que hi ha molts grups organitzant-se des de fa temps, però penso que també és important que es faci coses des de les Polítiques Públiques.
Què tenen a veure les estadístiques d’accidents de trànsit i addiccions amb el patriarcat?
Doncs té molt a veure i com dic, té relació amb les polítiques públiques; pensem en això: per què no situem aquest possible treball entorn de la construcció de “noves” masculinitats des del Ministeri d’Interior, de Ciència, de Cultura i Esport o des de Sanitat? És que potser no construïm models de masculinitat i de feminitat des de tota la política pública?, Per quan, per exemple, una campanya de la DGT que relacioni de forma explícita una determinada forma d’exercir la masculinitat amb els accidents de trànsit? (s’estima que dels conductors implicats en accidents mortals en carreteres, els homes són un 90%).
Es tracta de fer l’esforç perquè s’entengui aquesta relació i per a això és necessari “problematitzar” la masculinitat. El fet que un jove assumeixi que és més mascle i més home com més corri a la carretera es situa en la mateixa “caixa” (the man box) que l’acte de no aixecar-se del sofà per a llevar la taula.
Actualment sembla que la lluita contra les violències masclistes és a l’agenda política, almenys en el discurs; és això positiu per al moviment feminista?
En “agenda” almenys de dues maneres, no? Una en positiu que té a veure amb la ruptura del silenci de tantes dones a partir del ME TOO i altres campanyes, i afegiria en el cas d’Espanya, la implicació del feminisme institucional dels últims mesos. Per un altre costat, però, la trobem en l’agenda de moviments i partits masclistes que volen que les dones retrocedim en els drets. No sé si en aquest cas aquella frase “que parlin de mi encara que sigui malament…” ens pot servir.
També hi ha algunes polítiques que diuen ser “feministes liberals”; es pot ser feminista i neoliberal?
Crec que un dels reptes que té el feminisme és saber transmetre a la gent que la proposta feminista va molts més enllà del fet que les dones arribin als llocs de poder, o que existeixin millors recursos per a atendre les víctimes de violència de gènere. El Feminisme és una proposta radical de la societat que promou un canvi de valors, de pràctiques i d’organització social. No crec en un feminisme que no sigui també antiracista i ecologista, per exemple.
Ara bé, també crec en les aliances i que siguem conscients que el feminisme és un moviment plural on no totes pensem el mateix, ni totes coincidim en quines són les principals prioritats quan parlem dels drets de les dones.
L’altre dia un amic em va preguntar, amb sincera preocupació: Què haig de fer el 8M, hem de fer vaga també? O què fem?
Sí, un any més es posa damunt de la taula la pregunta. I no hi ha una única i simple resposta. Quan em fan aquesta pregunta solc respondre: què tal si et preguntes que faràs el 9, 10 i 11 de març, és a dir, els 365 dies de l’any per a promoure la igualtat entre dones i homes? En qualsevol cas crec que els homes que tinguin aquests dubtes han de compartir-los amb altres homes i anar pensant en respostes que passin per allò individual però també per allò col·lectiu.
Centenars d’homes en diferents punts d’Espanya, ja fa setmanes que estan organitzant-se per a coordinar, per exemple, una xarxa de “punts per la cura” com a suport a la Vaga Feminista.
Amb aquesta Vaga Feminista es vol visibilitzar que, si les dones paren, el món es para, per tant, els homes aquest dia tenen infinitat de possibilitat de donar suport a les dones i a la vaga: encarregar-se de les cures, participar en caixes de resistència, anar a manifestacions i convocatòries i, sobretot, parlar amb altres homes de la necessitat de CUIDAR, RENUNCIAR I PRACTICAR.
*Montse Garcia Sosa, Secretària de l’ Associació Dinamitzadora de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya (XIDPICCAT)
