El treball d’Úrsula Santa Cruz ha anat més enllà de la seva professió, psicologia, ja que abasta la lluita per la igualtat de gènere, pels drets de la migració i l’activitat política. Des d’aquesta perspectiva, dialoga amb La Independent sobre les diverses violències invisibilitzades que viu la dona immigrada, en especial d’una que no es parla: la que exerceix la seva parella d’origen local.
Assenyala la necessitat d’una altra mirada cap a les persones estrangeres per establir polítiques adequades.
Úrsula Santa Cruz està especialitzada en violència de gènere, polítiques d’igualtat, participació ciutadana, migració i ciutadania transnacional. Tot i tenir carrera, aquesta peruana quan va arribar a Barcelona fa deu anys en un principi es va veure obligada a treballar en el servei domèstic, al mateix temps que estudiava postgraus.
Ha realitzat investigacions i escrit articles sobre immigració, participació política de la població peruana a l’exterior, participació de dones immigrants i envelliment en contextos d’immigració internacional, a més de tenir una intensa activitat associativa i política.
Vostè parla de violència en parelles mixtes, és a dir d’un home nacional sobre una dona immigrada Com sorgeix això?
Treballo en el tema a partir dels casos que he atès de violència contra dones immigrants amb parelles de l’estat espanyol, es tracta de casos en què vaig tenir contacte directe amb elles i també de casos sobre els quals vaig tenir accés als seus expedients.
La violència en parelles mixtes gairebé no és troba present en els discursos i, des de la meva experiència professional de treball d’atenció a elles i als seus relats, en aquestes relacions el racisme és una pràctica constant. És una forma de violència pràcticament oculta o invisibilitzada.
En aquests casos he vist algunes coincidències que m’han cridat l’atenció: es tracta, generalment de dones joves amb parelles de l’estat espanyols més grans que elles, en alguns casos fins i tot els doblaven l’edat, a més solen ser dones sense papers de residència, algunes amb criatures i, la majoria, sense una xarxa de suport familiar.
Aquest tipus de relació no es donava amb dones d’un mateix origen, sinó que eren provinents d’Amèrica Llatina, el Marroc i Europa de l’Est. L’origen era divers.
En els casos als quals va tenir accés, quin tipus de violència s’exercia contra les dones?
En primer lloc, el fet d’estar amb aquesta persona no els garantia formalitzar legalment la relació i així tenir la regularització de la seva situació de residència.
La dependència, la seva situació legal i el no comptar amb una xarxa de suport familiar i social les feia molt vulnerables i en la parella s’establia una relació de poder de part de l’home que no sempre exercia la violència física, més susceptible de ser denunciada, però sí violència racista, psicològica i, en alguns casos, econòmica.
En què es reflectia aquesta violència racista i les altres que assenyala?
Principalment en insults i amenaces. Insults relacionats amb el seu origen i condició ètnica: “mora”, “sudaca” o “negra” acompanyades de paraule grolleres i denigrants, i amenaces relacionades amb la seva situació de ser una “sense papers” o amb la custòdia dels seus fills.
Moltes dones sense treball, ni xarxa social s’en volen anar, però no poden fer-ho perquè el pare no els deixarà marxar amb els fills, de manera que estan atrapades en aquesta situació.
I no poden acudir a les autoritats?
La violència racista està, d’alguna manera, institucionalitzada, de vegades de manera fefaent i altres de formes molt subtils.
D’acord amb l’estudi dels últims tres anys sobre la violència contra la dona, malgrat l’alt índex de lesions, que arriba al 50%, només el 30% de dones aconsegueix una sentència condemnatòria.
La violència institucionalitzada és més extrema en els casos de les dones immigrants perquè s’aguditzen els estereotips, es qüestiona les seves vivències i la credibilitat del que els hi passa. Hi ha una uniformització de les immigrants, que és pitjor en el cas de les que no tenen papers.
Explíca’m més aquest punt.
Quan es parla de la violència contra les dones immigrades, s’incideix en el binomi dona immigrant víctima-home immigrant agressor amb el que es culturaliza i externalitza la violència situant-la en el lloc d’origen.
El fet de no tenir els papers de residència en regla és el primer impediment, semblaria que els drets acaben amb això.
D’altra banda, els procediments legals, els programes de suport i totes les institucions o persones relacionades amb sancionar la violència assumeixen automàticament que en el cas de la immigració el maltractador és l’immigrant i també es culpabilitza per això a la dona. Sempre es responsabilitza a “la cultura” dels “altres”, no a la de “nosaltres” i se centra en l’àmbit privat i no en les múltiples violències que s’exerceixen en la societat de destinació.
Això es reflecteix també en els mitjans, no es ressalta que el violent és el nacional, però sí quan es tracta d’un estranger. No es diu, per exemple, que en els primers quatre casos de mort per violència masclista registrats aquest any, tres eren dones immigrants i que les seves parelles eren nacionals.
La llei no veu a totes les persones per igual?
La llei només parla del fet de ser dona, no té en compte les desigualtats per raons de classe, raça, ètnia o procedència. S’esmenta però no s’aborden. Cal ampliar la mirada en aquest sentit. En enfocar només des del gènere deixem fora les altres estructures de poder que generen violència i situacions de discriminació. Aquestes s’interseqüèncien i per tant el problema s’ha de veure en la seva dimensió real . Aquesta perspectiva és també vàlida amb les dones d’aquí, quan s’homogeneïtza a totes, s’amaguen les desigualtats que viuen moltes d’elles.
Es donen casos en que per ser immigrant se’ls ha dit: “què més vols, si ja ets aquí”. A més sempre hi ha la desconfiança i la mirada que per ser immigrant és una dona que es vol aprofitar, especialment quan l’home és més gran que ella.
Un altre exemple: he tingut coneixement de casos de dones bolivianes que en trobar-se en situacions d’extrema vulnerabilitat (sense papers, sense parella, escassa xarxa familiar i treballant per hores o sense feina) i sol·licitar suport a institucions públiques, això, a la llarga, ha significat que se’ls consideri que no estan en condicions d’assumir la criança dels seus fills i, per tant, aquests han d’entrar a centres d’acollida. Si bé actuen a favor de la protecció de la infància, aquestes mares estan sent penalitzades i en alguns casos s’ha psicopatologizat la seva situació. Qui té la responsabilitat de que estiguin indocumentades, sense feina o treballant en condicions tan precàries? És que això no és també violència?
Es parla de mirar en femení, en aquest cas seria mirar des de la immigració?
La mirada etnocentrista i colonialista es reflecteix en les desigualtats i situacions de discriminació, és a dir: situació administrativa, tipus d’ocupació, condicions laborals, no participació, restricció de drets i ubicació social estan determinades per les institucions socials del país de destinació.
La meva reflexió va en el sentit de com ens pensen, ens construeixen i després es reflecteixen en les lleis i polítiques públiques. Està bé la feina / enfocament d’interculturalitat que es realitza, les capacitacions, però aquí hi ha una qüestió ideològica i que té a veure amb com es mira les altres i els altres des dels discursos i pràctiques colonialistes.
Quina és la sortida?
La immigració i les dones participem amb moltes dificultats en l’àmbit públic, estem absents en les polítiques, les nostres demandes i veus no són escoltades. Es pensa i opina de les dones immigrades, però no som subjectes de les polítiques.
Aquestes polítiques, referides a la violència contra les dones, han d’enfocar l’accés a drets i ciutadania en igualtat de condicions, sense estar subjectes a un vincle laboral i a establir categories de ciutadania, més encara tenint en compte els tipus de feines desenvolupades per les dones migrades.
S’ha de visibilitzar les diferents violències que s’exerceixen contra les dones (gènere, classe, raça, ètnia, procedència, edat, orientació sexual), deixar de tractar per separat i de reduir a l’àmbit privat.
S’ha de deixar de veure la dona com a subjecte universal, sinó amb identitat diversa. Cal desconstruir els tòpics existents en què, quan es tracta de dones immigrants, desplaça la violència als països d’origen i no la situa en el lloc de destinació.
Finalment, s’ha de donar reconeixement de les capacitats de resistència i lluita de les dones migrades, cal elaborar polítiques apoderadoras en què siguem subjectes de dret.
