La Independent ha entrevistat a Mahnaz Rahman, Directora d’ Aura Foundation (Pakistà), fundació compromesa amb promoure valors democràtics i l’ equitat de gènere.
Periodista, feminista i activista paquistanesa, Mahnaz fa més de 40 any que treballa per el dret de les dones al Paquistà on, segons fons oficials, al voltant del 90% de les dones pateixen alguin tipus de violència. Ha escrit extensament sobre gènere i qüestions sociopolítiques, desenvolupant la seva carrera entre el Paquistà i la Xina. El 1991, va ser mereixedora del “Friendship Award” per part del primer ministre Xinès, per promoure els llaços entre els dos països.
Mahnaz Rahman, ha estat a Barcelona convidada al Seminari de reflexió i diàleg intercultural entre dones de cultura pakistanesa i dones autòctones, celebrat el 25 d’abril al Palau Macaya. Aquest seminari forma part del projecte “Evolucionant juntes. Diàleg intercultural entre dones de tots els orígens”, organitzat per l’ associació Salut I Familia, amb la col.laboració de l’ obra social La caixa.
Mahnaz Rahman, a Barcelona. Foto: Montserrat Sosa.
Com va començar la seva lluita social i feminista al Paquistà?
Al final dels seixantes, jo era una jove estudiant d’ esquerres, i militava en el moviment estudiantil. Vaig ser la primera dona estudiant d’ econòmiques a la Universitat de Karachy. Al Paquistà, en aquell temps no hi havia presència de mitjans de comunicació, a part de la TV estatal, però nosaltres ens ho manegàvem per veure les noticies de la BBC, que a les hores es considerada una font fidedigne, i estàvem, al corrent dels moviments estudiantils que es succeïen a Europa i també per la descolonització a diferents països africans.
Al Paquistà, aquell també va ser un temps podríem dir, revolucionari, de protestes massives contra el govern militar d’Ayub Khan, que va acabar dimitint, pujades i baixades de presidents… i que va culminar amb la celebració de les primeres eleccions lliures on per primera vegada va guanyar l’esquerra, representada per Zulfikar Ali Bhutto, fundador del PPP (Pakistan Peoples Party). Van ser uns dies molt engrescadors per totes les persones progressistes que, tot i no ser del PPP, vam fer un front comú amb Ali Bhutto. Era un home molt carismàtic.
Aquí ja veia el mon amb ulls feministes?
Potser encara no d’ una manera conscient. Durant aquells anys, nosaltres, les persones d’esquerres i progressistes, no pensàvem en el feminisme coma a una lluita pròpia. Creiem, com d’altres moviments d’arreu, que amb la revolució (perquè creiem que estàvem fent la revolució) tots els problemes derivats del liberalisme es resoldrien; els de les dones, la pobresa, el repartiment de la terra… Teníem una visió romàntica de la revolució, segurament necessària en aquell moment.
Però, en les reunions polítiques del nostre moviment, per exemple, eren les dones les que havíem de preparar el te, procurar confort, etc… per els nostres companys. Aquells homes d’ esquerre, no ens tractaven com iguals, i eren d’esquerres i revolucionaris convençuts! Molts anys després, quan em vaig incorporar a l’Aura Foundation, la seva fundadora Nigar Ahmed, em va ajudar a entendre que les dones tenim i patim problemes particulars per el nostre gènere. I vet ho aquí! 50 anys després, seguim lluitant per la igualtat de dret!.
Quan va començar la seva tasca a l’Aura Foundation?
El 1979, Zia-ul Haq, l’home que va executar Ali Butho, després d’un sagnat cop d’estat, va imposar una política extremista islamitzadora, amb el suport del partit radical islàmic, i va promulgar la Llei Hudood ( Sharia), que condemna a terribles càstigs a les dones, per allò que ells consideren crims contra la religió (relacions sexuals, adulteri…). Aquest va ser el començament cap un estat teocràtic musulmà. Com resposta a aquella tirania, el 1981, es va crear Women’s Action Forum. Va ser llavors que em vaig incorporar a l’Aura Foundation per treballar pels drets de les dones.
Com ha estat l’evolució de la lluita per la igualtat de les dones al Pakistà?
Des d’ aleshores, hem viscut períodes del que podríem anomenar de “democràcia continguda” on les conquestes pels drets de les dones, han patit alts i baixos. Una de les nostres lídereses feministes va escriure un llibre sobre aquesta qüestió que va titular: “Un pas endavant, dos passos enrere”. Especialment significatiu va ser l’any 1988, quan Benazir Bhutto, filla del assassinat Ali Bhutto, va guanyar el bloc d’escons més gran de l’Assemblea Nacional.
Amb 35 anys Benazir es va convertir en la primera dona a presidenta d’un govern democràtic d’un estat de majoria musulmana. Tot i haver pogut acabar la seva legislatura (la van destituir al cap de 20 mesos). Aquest fet ens va motivar molt a totes les dones. Aquesta fou la seva primera legislatura, més tard tornaria guanyar i tornar a ser destituïda. Durant aquest períodes, malgrat las interrupcions, es van produir canvis importants, però després de llargs períodes de tot tipus de dictadures, ja que és molt difícil que la democràcia sigui acceptada. Als grups de poder els fa molta por.
La democràcia és una cultura que s’ha de practicar dia a dia per creure–hi. Necessita temps, generacions. Durant aquest períodes que hem anomenat de “democràcia continguda” al Paquistà, el poder ha estat sempre (i segueix estant), darrera les cortines, amb fondes arrels i tentacles. I és molt difícil fer canvis profunds quan donem un pas endavant i dos enrere.
En la curta, però intensa història del Paquistà, hi ha hagut cap període de República no islàmica?
No. No ha estat possible. El Paquistà va néixer com un estat islàmic. Des de la seva fundació el lobby religiós ha estat molt poderós. Tot i aixo, el 1958 el President Ayub Khan, que era un militar relativament moderat, va caviar el nom per República del Pakistà. Va rebre força pressió del poder religiós, fins que finalment va cedir i es va tornar a dir República Islàmica del Paquistà, i fins avui.
Durant aquest períodes alterns entre poders militars i religiós, els religiosos sempre han tingut el poder a l’ombra, encara que no tinguin seients al parlament, son un lobby molt poderós i exerceixen molta pressió. La gent els té por.
Com a afectat aquesta conjuntura a la llibertat l drets de les dones?
Una de les conseqüències visible d’aquesta influència, es veure més noies que es cobreixen el cap. Se senten pressionades i probablement se sentin més segures així, però quan parles amb elles, les trobo força lliberals. Les dones estudiants, així com les professional, participen en les activitats tal i com ho fèiem nosaltres, però el codi de vestimenta, ha canviat.
Amb tot, anem millorant. Per exemple, a la meva generació t’havies de casar jove, per tant, se’ t permetia estudiar fins la secundaria, era acceptat, però si després volies continuar estudiant, et converties en un problema. Quan acabaves els estudis universitaris, ja eres “massa gran per casar-te”. Era un problema, per als pares i per a la noia, ja que l’ objectiu de la dona en la vida, era casar-se. Avui en dia això està canviant entre les noves generacions; pots estudiar i després casar-te, per tant podem dir que en aquest sentit, és una millora.
Estaríem parlant de dones de cert nivell d’ apoderament i adquisitiu, però que creu que cal per arribar a aquelles dones que no saben que tenen drets? Com s’apoderen?
Sí, certament aquestes dones son les que més estan patint. Especialment quan viatgen fora del seu país i no coneixen la llengua autòctona; No es poden comunicar, no saben que tenen dret, ni on o com demanar suport… es poden sentir molt aïllades i soles.
M’agradaria remarcar que hi ha moltes situacions quotidianes abusives que pateixen les dones paquistaneses, sense patir violència física. A la societat paquistanesa rebel·lar-se contra el patriarcat, no ha de significar necessariament marxar de casa; rebel·lar-se, pot voler dir defendre i lluitar per allò que vols, com ara seguir estudiant, rebutjar un matrimoni arreglat, voler treballar… naturalment no serà fàcil i la noia patirà molta pressió social, però si resisteix i se’ n surt, és un considerable avenç.
Creu possible avançar en la igualtat de drets en un estat teocràtic, de qualsevulla confessió religiosa?
Honestament, no ho crec. Be… potser d’aquí algunes centenars d’anys (riu) però per ara, no.
Per què?
Perquè,tal i com et deia, el poder religiós, te unes arrels molt profundes i per tant els canvis també ho han de ser. Per exemple la llengua: en la religió la parla sempre és molt masculina; Deu és home; perquè utilitzem el gènere masculí per referir-nos a una deïtat? Utilitzant la forma masculina, reforcem els valors masclistes tradicionals (una forma d’utilitzar el poder, rols…) i tot això determina el nostre pensament. Per tant, per aconseguir la igualtat, hem d’incidir en tots els aspectes de la nostre vida; llenguatge, pensament, condicionaments… Jo mateixa, per exemple, sóc formadora en gènere, per tant, tinc molt clara aquesta qüestió, tot i així, de vegades em trobo a mi mateixa dient o pensant de forma inadequada. He nascut i crescut en una societat concreta i per tant estic afectada de manera inconscient pel pensament patriarcal, malgrat la meva consciència feminista. És molt important ser conscients d’ aquet fet.
Per altre banda, crec que és important que les persones d’esquerres i progressistes, entenguem amb profunditat la religió per poder argumentar i debatre. Ara estic treballant en aquesta qüestió. Llegeixo les traduccions de l’alcorà i d’altres llibres per rebatre el poder religiós i mostrar que tot el que diuen en el nom de la religió, és fals. Tinguem en compte, que la gran majoria de les dones, no llegeixen l’ àrab (llengua de l’alcorà). Les fan recitar sense entendre el que diuen.
Escoltant les participants en el seminari; Creu que hi ha similituds entre la lluita pels drets de les dones catalanes i les paquistaneses?
He estat gratament sorpresa escoltant les noies d’ origen paquistanés que viuen i treballen aquí, professionals doctorades, mare soles amb fills, totes amb un alt nivell de formació. Crec que son una enorme potencial i que son vitals per avançar en les nostres conquestes, tan aquí com al Paquistà.
M’ ha impressionat trobar tanta semblança en les nostres reivindicacions, els avenços legislatius i assoliments. He pensat que les persones progressistes, siguem d’on siguem, estem caminant en la mateixa direcció.
Com veu el futur dels moviment feminista al seu pais?
Si parlem de dones feministes activistes, potser quantitativament no en som moltes, però fan sentir les seves veus. Quan alguna de nosaltres surt en els mitjans de comunicació, molesta molt al poder, i es pot sentir la pressió i les seves veus intentant tapar les nostres. Per exemple quan, després d’ anys de lluita, hem aconseguit tenir una lleis contra la violència de les dones, una manera de protegir-les del seu agressor és que aquest porti un barcelet localizador. De seguida es van sentir les veus dels religiosos dient que allò era un insult per als homes! que fosin “marcats” d’aquella manera! Fan molt de soroll… Però nosaltres també.
Quin és el llegat de Benazir Bhutto?
El seu assassinat va ser una tragèdia. Una dona amb un gran talent, formació i intel·ligència. Una gran líder que ens representava en el mon. Per altra banda, no era una dona revolucionaria, era neoliberal. Segurament no hagués provocat gran canvis estructurals en la nostra societat, per tant per mi, com a dona d’esquerres, no era de la meva corda, però com a dona, ha representat molt. Va ser la primera dona presidenta d’un país musulmà, va trencar moltes barreres mentals i estereotips. Una terrible pèrdua per la nostre nació i per al mon.
