OPINIÓ
Perquè jo, cos divergent, ja sentia molt meu l’estiu abans que me’l concedissin.
1 d’agost, una de les dates més esperades de l’any. Vacances! El mail es relaxa i pel whatsapp només arriben selfies de les amigues locatis que han marxat al mar o a la muntanya a carregar les piles. Aleshores, Franc, com se t’acut escoltar les noticies a primera hora del matí si t’ho tens prohibit. Entre torrada i torrada, m’assabento de la polèmica generada per la campanya: “L’estiu també és nostre” (“El verano también es nuestro” en llengua original) i esbufego: Ja m’estan donant feina!
Us la recordo?
Finals de juliol. El Ministerio de Igualdad llença una campanya amb el lema “un estiu per a totes, sense estereotips i sense violència estètica”, amb un cartell que “pretén mostrar la diversitat dels cossos femenins”. Al cap de poc, salta la polèmica: tres de les cinc models que hi surten denuncien l’ús de la seva imatge sense el seu consentiment. Nyome Nicholas-Williams afirma que la seva fotografia es va obtenir del seu compte d’Instagram. El cas de Juliet Fitzpatrick és més greu, no només es va utilitzar la seva imatge sense permís, sinó que a més, es va modificar i apareix la seva cara amb el cos d’una altra dona amb una sola mastectomia, quan ella en té dues. Us sembla molt fort? Doncs és peccata minuta davant del cas més impactant: la model Sian-Green Lord llueix a la axil·la una mata de pèl, que no en té, i una esvelta cama esquerra que tampoc no en té ja que porta una pròtesi i reivindica la seva visibilitat.
Jo és que soc molt bleda, alguna cosa m’he perdut. Eliminar una cama ortopèdica és reivindicar una imatge d’igualtat i diversitat?
Em pregunto com van arribar a aquesta decisió a l’empresa encarregada de materialitzar la campanya. Tampoc sé si va ser una sola dissenyadora o un equip, però imagino el raonament:
—El més important és mostrar que una aixella no depilada és un dret i no resta bellesa a la dona.
—La model ens serveix força, es moníssima i té una cara molt ètnica, però això de la cama ortopèdica resta intensitat a l’element clau, que és el pèl a la aixella.
—Ben cert, a la gent se li aniria la mirada cap a la pròtesis. No interessa.
—Doncs, Fotoshop i tira milles.
Segur que hi va a ver aplaudiments.
O, no ho sé… potser algú va dir que el pèl a l’aixella afecta més dones o que ven més que una cama ortopèdica… És que no m’entra al cap. No puc deixar de preguntar-me què coi tenen al cervell. I si va ser una sola persona qui ho va decidir… té molt mal pronòstic.
Com a colofó (a mode de anècdota perquè, amb el que hem vist, això sí que és peccata minuta), es van utilitzar tipografies amb copyright sense pagar autoria, tot argumentant que “pensaven que eren d’ús lliure”. Per donar-les un premi, vaja.
Per la part que em toca, d’entrada, em va sortir una ràbia incontrolable i em vaig posar a teclejar a l’ordinador un manifest basat en l’insult. Bé, insult relatiu, perquè dir que algú és curt d’enteniment, quan no en té és fins i tot benèvol. Passat el primer disgust, la meva educació cristiana em portà a acceptar que davant una curtesa de gambals tan exagerada cal més compassió que ira i vaig optar per fer pedagogia.
Comencem pel principi: títol de la campanya: “L’estiu també és nostre”. Donem-li un parell de voltes a aquest bonic lema: “Nostre”? De qui? Entenc que es refereix a cossos estèticament divergents com els que apareixen a la foto. Aleshores, vol dir que l’estiu no era nostre abans? En canvi, si que ho era i ho és d’altres cossos que tot i estant fora del cànon de bellesa porten aquest dret de fàbrica. Verbigràcia, els senyoros amb panxa cervesera que recorren les platges tot fregant-se-la amb orgull. Ells no necessiten una campanya que els reivindiqui. Anem bé.
Seguim. “També” estableix dues categories, la de qui té, per mèrit propi, lliure possessió de l’estiu i la de qui accedeix gràcies a la magnanimitat de la campanya. La primera categoria és la dels cossos acceptats com estàndards. A la segona pertany qui, degut a alguna variable que no encaixa, està fora de la norma (socialment definida como a tal) i, per tant, necessita del seu permís per prendre possessió de l’estiu. Sort que aquest “també” ens equipara. Ara ja som iguals a les platges. Però, cal reivindicar el que és obvi? Quines ínfules té qui m’atorga quelcom que ha estat sempre tan meu com de la resta de la gent? Perquè jo, cos divergent, ja sentia molt meu l’estiu abans que me’l concedissin.
La societat inclusiva ens inclou, què bé, i potser, fins i tot, li haurem d’agrair. Però ens inclou tot destacant aquesta nostra xacra que a ells i a elles les fa sentir que són gent normal i nosaltres una errada que cal encaixar amb una mena de cristiana compassió molt diferent a la que estic fent servir jo en aquest escrit. Seguim sent els/les/lis diferents. I sí, també “lis” perquè més enllà del desgavell que hi ha ara amb els gèneres, de les errades que pugui tenir determinada llei, dels excessos i de les situacions insòlites, hi ha persones que no se senten ni “els” ni “les”. I qui no ho entengui, ho haurà d’assumir.
Tornant a la campanya. Es veu que la il·lustradora va demanar disculpes a través de Twitter i, tot afirmant sentir-se molt avergonyida pels errors comesos, va oferir repartir entre les parts afectades els beneficis derivats de la seva feina per tal de pal·liar els danys causats. Lloable! Però, diria que ni ella, ni el Instituto de las Mujeres, encarregat de dirigir la campanya, ni el Ministerio de Igualdad han demanat disculpes a la model por la falta de respecte i empatia que representa la ocultació de la seva cama ortopèdica. I ho haurien de fer. Així com sentir-se més que avergonyides per l’enorme manca de sensibilitat que representa no entendre com és d’important per a totes les persones a les que ens han tret un tros de cos, que aquesta jove aspirant a model ho sigui inclús amb una cama artificial. No estaria de més que fessin un reconeixement públic lloant la seva valentia i assertivitat. Sian Lord es va fer famosa en publicar una foto amb una bossa de Louis Vuitton i el logo de la marca embolicant la seva pròtesis. “volia demostrar a tothom que tenia la sort de tenir una “súper cama”, va declarar a la BBC. La imatge va tenir tant d’èxit que inclús la pròpia marca li va agrair la iniciativa. Ella va afirmar haver recuperat un sentiment que pensava no tornaria a tenir mai més: “He tornat a tenir confiança en mi mateixa”. Sí, senyora, te l’has guanyada a pols.
S’imaginen les implicades: dissenyadora, Instituto de las Mujeres, Ministerio de Igualdad, el procés que ha hagut que seguir per poder arribar a aquesta declaració? Coneixen les etapes que es descriuen —primer de psicologia— per arribar a acceptar una amputació: negació, ràbia, depressió, dol… fins aconseguir assumir-la i entrar a la fase de esperança? Per la part que me toca, em sento profundament ofesa. I comparteixo amb Sian Lord la seva decisió de mostrar amb orgull i glamur el nostre cos serrano tal como el temps, les cicatrius i les circumstàncies l’han anat configurant. I també els capricis, por què no. A aquestes alçades ja no renunciarem a posar-nos bacones menjant braves, croissants de xocolata i gelats artesans. Al menys jo. I, per descomptat, a mostrar amb alegria els mixelins durant aquest estiu i en aquestes platges que ara ja sí ens pertanyen.
El discurs del cos
Tot aquest assumpte m’ha recordat quan vaig participar en una exposició de fotos de Judith Vizcarra amb dones mastectomitzades com a protagonistes. El títol que, de entrada, pretenien posar-hi era “Seguim sent dones” (per un altre premi). No cal dir que m’hi vaig negar. Juntament amb Elina Norandi, autora d’un dels textos del catàleg, vam insistir en que era innecessari reclamar allò que és per se; jo no he deixat de ser dona —tot i amb una ploma propera al binarisme— ja sigui amb dues tetes, una o cap.
Davant la queixa d’una de les models i l’arrogant exigència de posar-hi jo el títol (només li va falta etzibar-me “llesta més que llesta), vaig escollir, sense dubtar i en un accés d’apoderament: “L’orgull de l’absència“.
La model va remugar: “Jo no em sento orgullosa d’haver perdut un pit”. Jo tampoc, li vaig dir, però sí de lluir el meu cos sense complexos tal com és ara. I allà que es va quedar el meu títol.
Foto @Judith Vizcarra. Tatuatge de @Joana Catot al cos d’ Isabel Franc
Tant en aquella ocasió com en aquesta el que més m’entristeix és haver d’esgrimir aquest tipus d’arguments precisament amb dones. Però, tornant a la compassió, entenc que per a algunes perdre un pit és una tragèdia insalvable, no poden mirar-se al mirall, són incapaces de tocar-se i, menys encara, de deixar-se tocar, temen el rebuig social i es senten dones incomplertes. I és que, ja sabem que Dues tetes tiren més… i sense elles no hi ha paradís. Així de cruel és el valor estètic i simbòlic que la societat patriarcal ha atorgat a aquesta part de l’anatomia femenina.
En el meu cas, no cal dir que aquesta pèrdua no em va fer cap gràcia, però m’ho vaig prendre per la banda del positivisme: no era un element funcional (com una cama, per exemple). Ni per edat ni per intenció faria ús de les seves propietats, es quedava doncs en un element estètic, així que vaig assumir amb estoica dignitat el meu nou aspecte i, com que volia seguir fent topless, vaig decidir decorar la zona com una invitació a que em miressin sense haver de dissimular. Alguna energúmena va tenir les penques de comentar que ho feia perquè en ser lesbiana no ho patia tant. A aquesta, ni compassió ni hòsties, directament a la foguera. Si algú es pensa que per portar-ho millor es pateix menys, demostra una nul·la capacitat per posar-se al lloc de l’altra i entendre que aquesta actitud és el resultat d’haver-se currat la resiliència amb molt d’èmfasi.
Com ja vaig escriure fa uns anys a la revista Lectora, un cos diferent provoca una curiositat morbosa. Mirem de gairell aquella part contrafeta o mutilada intentant esbrinar què hi falta o que hi sobra, què té o què no té, què li passa o li deixa de passar. I d’alguna manera hem de reaccionar les persones amb cossos no normatius, diferents o no estàndards. L’elecció d’adornar la cicatriu tatuant-me una sargantana polinèsia, símbol de protecció, va ser del tot intencionada . No es tractava d’amagar o dissimular la ferida sinó de posar-hi presencia allà on hi havia una dolorosa absència. Les cicatrius parlen, el tatuatge completava el discurs. Amb la decoració del cos malmès, la insurrecció de la diferència, l’assumpció desitjada i conscient d’una estètica divergent obrim les portes a nous paradisos. Qualsevol forma de modificació del cos és expressió de la nostra pròpia essència, del nostre poder de decisió i la nostra manera d’estar al món. I ajuda a crear un altre tipus de referents. Aquesta mena de insubmissió corporal no deixa de ser una manifestació de desobediència civil gràcies a la qual, avui dia surten al carrer persones/cossos que abans les famílies ocultaven. És aquí on rau el valor i la infinita importància de la visibilitat. Quan la model Sian Lord exhibeix la seva cama ortopèdica a conjunt amb la seva vestimenta, el que està fent és convidar a que les mirades de gairell s’empassin la hipocresia. Ens hem de treure el barret o no ens hem de treure el barret?, senyores implicades en la campanya que ens ocupa.
El Ministeri que “ens representa”
La pregunta del milió és per què es va concedir el projecte a aquesta empresa en qüestió (no li faré més publicitat) i no a una altra. No vull ser malpensada, però la veritat és que em provoca certa suspicàcia. A la seva pàgina web —ara eliminada—, es parlava de presentar cossos no normatius a la platja, com els de dones amb sobrepès, “per tal de millorar la sensibilització contra els estereotips de gènere basats en els canons de bellesa femenins”. Doncs, veient com ho han gestionat, jo flipo. I qui va proposar la campanya, no va revisar el resultat? No es dona un OK als projectes abans de ser llençats? L’Instituto de las Mujeres va afirmar que no sabia de l’ús indegut de la imatge de les models i que, juntament amb l’autora, resoldrien la situació. Doncs, francament, no sé com s’ha resolt. L’autora ha repartit els beneficis de la campanya i se li ha tancat la web? No sé a vosaltres, però a mi m’agradaria saber de quant estem parlant. D’altra banda, això és tot? No hi ha més implicades ni a l’Instituto de las Mujeres ni al Ministerio? No dic ja dimitir, esport molt poc practicat a la política del nostre estat pluriautonómic, però assumir responsabilitats, dic jo que estaria bé, oi?. Bé, també he dit abans que soc molt bleda, deixem-ho estar.
Em dol, especialment, que la dissenyadora sigui una dona? Doncs no, només m’agradaria veure-li la cara. El que sí em dol és que sigui el Ministeri que em representa el responsable —perquè d’alguna manera ho és— d’una situació tan vergonyosa. I que, es quedin tan amples. No és la primera vegada que sento vergonya aliena per la seva forma de funcionar. En una ocasió anterior, per un tema més prosaic i molt més parodiable: una “invitació” sense pressupost a participar als actes del Dia de la Visibilitat Lèsbica. Per poder assistir-hi, a més del desplaçament, em veia obligada a passar la nit a Madrid i havia d’anul·lar una classe, amb el conseqüent perjudici econòmic. O sigui que vaig sol·licitar al Ministerio que assumís, al menys, una part de la despesa que em generava sortir a la foto. La resposta va ser així d’alegre:
Sra. Franc: (m’encanta que me diguin senyora Franc)
Lamentem molt informar-la que la Direcció general no pot assumir cap despesa respecte a aquest acte.
Queda clar que el Ministerio i jo no coincidim en el concepte “invitar”, que la RAE defineix com: “Pagar la despesa que faci altra persona per gentilesa cap a ella”. El més curiós és que no en tinguessin ni per un AVE low cost. La meva representant és especialista a aconseguir-me bitllets per menys de 20€ anar i tornar (no acostumo a acceptar-los perquè soc molt pija i vull viatjar com a tal, però podria, que és el que hi compta). Pel que fa a l’allotjament, ja hauria intentat jo que alguna amiga en donés asil. Però no. No hi havia pressupost. Fi de l’assumpte.
Semblarà que amb aquesta rabieta pretenc desfogar-me per la ofensa i calmar el meu ego ferit, oi? Res més lluny de la meva intenció. Tot i que gaudeixo (ho reconec) deixant anar una malsana intenció crítica, el quid de la qüestió està en que, ara, per fi, ho he entès: no tenien pressupost perquè estaven estalviant per a campanyes com aquesta.
Quin perill! Al grup polític que pretén tancar el “nostre” ministeri per ser «un insult constant a les dones i al contribuent» (que no als homes i les contribuents) s’estan fregant les mans. Hauríem d’anar amb compte i no donar-los arguments. Malgrat tot, fora una llàstima perdre una institució que treballa per la igualtat, defensa la igualat, promou la igualtat, lluita per la igualtat…
*Article publicat en castellà a Pikara Magazine
