Per Consuelo García del Cid Guerra. Introducció de Montse Fernández Garrido
El proper 9 de juny les ordres religioses que gestionaven els centres del mal anomenat Patronato de Protección de la Mujer demanaran perdó, acceptant que les noies allà ingressades van patir abusos als seus reformatoris (una cosa pitjor que un infern, segons les joves).
El règim franquista va tenir obertes aquestes “presons” (on entraven sense haver comès cap delicte, per tant, sense condemna i ignorant quan podrien sortir-ne) des del 1941 fins ben entrada la democràcia, 1985.
ElDiario.es publicava dies enrere un magnífic article sobre el tema i va recollir les paraules de Consuelo García del Cid Guerra (Barcelona,1958), que durant 15 anys va dedicar les 24 h del dia a investigar i denunciar aquesta institució, que li va robar anys de la seva joventut, ja que hi va estar tancada.
Amb 15 anys va ser privada de llibertat, (per ordre dels seus pares que creien que era un bon lloc per educar-la) en diversos reformatoris i va complir la promesa que els va fer a les seves companyes: “El dia que em vaig acomiadar els vaig dir: Us juro que, encara que passin 40 anys, jo seré escriptora i tota Espanya se n’ha d’assabentar del que ens han fet”. I va anar investigant, acumulant converses, testimonis i documents. I va complir la seva promesa, escrivint cinc magnífics llibres sobre el Patronat. el primer i potser el més conegut “Las desterradas hijas de Eva”. Des del 2000 exigeix un “perdó públic” i creia que, malgrat la seva extenuant lluita, no ho aconseguiria. Feliçment s’equivocava ja que als 66 anys rebrà aquestes disculpes de les ordres religioses femenines que van regentar aquests centres en què es van internar milers de nenes i adolescents. Consuelo ha intervingut al Congrés i al Senat espanyols, donant el seu valent i emotiu testimoni. I pel que va dir al Senat i documenta en un dels seus llibres (El desmadre de los Servicios Sociales) sobre el que passava en aquestes institucions públiques, va patir persecució i va haver d’afrontar uns llargs procediments penals per explicar la veritat. Fins i tot va rebre amenaces de mort per això.
“Era un sistema penitenciari ocult per a menors d’edat – i amb nenes i noies entre 16 i 25 anys, que havien transgredit el model únic de dona imposat pel franquisme- en el qual hi havia treballs forçats, internaments psiquiàtrics, en què s’aplicaven electroshocks i tests ginecològics per determinar-ne o no la virginitat”. Van patir els tractaments del terrible psiquiatre franquista, que aplicava tècniques nazis, Vallejo Nájera. I van passar molta por i gana.
La primera persona que va investigar i publicar sobre el Patronat durant la vida del dictador Franco, va ser la periodista i escriptora gironina Carmen Alcalde, que va ser sancionada per això amb importants multes i va passar a formar part de la llista negra on constaven els periodistes enemics del règim, amb impossibilitat de publicar a diaris i revistes.
Segons anuncia el Diari esmentat, se celebrarà un acte el 9 de juny, a la Fundación Pablo VI de Madrid, a les 18,30 en reconeixement i petició de perdó a les supervivents del Patronat. Una victòria després de tants anys de lluita de moltes dones valentes. Tot i que les religioses només demanaran perdó i no rebran cap càstig, per tots els delictes que van cometre contra nenes indefenses. Aquesta és una altra lluita per la Memòria Històrica que no hem d’obviar ni oblidar.
Aquesta introducció ha estat escrita per l’advocada feminista, professora de Màster i escriptora memorialista, Montse Fernández Garrido, col·laboradora de La Independent, qui ha demanat a l’escriptora Consuelo García del Cid Guerra (amb la qual ha coincidit en diverses ocasions en la lluita contra el Patronat, els reformatoris gestionats per sacerdots i religioses i el robatori de nadons), que escrigui un article resumint els patiments de les internades, article que publiquem seguidament.
La Gestapo franquista per a dones joves
Escrit per Consuelo García del Cid Guerra
Estava sola i no sabia com ni per on començar. No podia entendre com no hi havia ni rastre del Patronat, una Gestapo a l’espanyola, que va condemnar adolescents i menors pel fet de ser femella. Dones, encara nenes, que no havien comès cap delicte, van ser tancades en reformatoris franquistes fins al 1985. Jo en vaig ser una d’elles.
“Vetllar per la dona caiguda o en risc de caure que desitja recuperar la seva dignitat”, era el lema d’una institució dependent del Ministeri de Justícia que es va anomenar Patronato de Protección a la Mujer. Els seus orígens daten de 1902, va desaparèixer durant la Segona República, per tornar el 1941, presidit per l’esposa del dictador Carmen Polo. Tutelaven nenes de 16 a 25 anys, tot i ser majors d’edat als 21. Qualsevol noia que sortís de la norma franquista podia acabar en el reformatori: ser pobre, òrfena, estar desemparada, saltar-se les classes, ballar agafat, pensar per una mateixa, rebel·lar-se a la família, o manifestar-se contra el règim era per al Patronat, motiu més que suficient per a ésser tutelada.
La institució comptava amb una figura anomenada visitadores socials o guardianes de la moral. Eren dones civils que es passejaven a peu pel carrer per les anomenades zones calentes o de conflicte: piscines, cinemes, balls, bars… qualsevol noia que caminés pel carrer fumant, fora de l’horari col·legial, podia ser detinguda. Trucaven a la policia, se les emmanillava, sense llegir-los-hi els seus drets, i eren conduïdes a una mena de comissaria encoberta anomenada Centro de Observación y Clasificación. Cada comunitat comptava amb el COC, gestionat per monges. Allí romanien una setmana en observació i se’ls feia un examen ginecològic, constant com a ” completa” si era verge i “incompleta” la que no ho era. Es decidia el seu destí a un reformatori o a un altre, més o menys sever. Hi havia els centres de preservació i els de reeducació.
Les congregacions religioses afavorides pel Patronat eren, entre d’altres, les Oblates del Santíssim Redemptor, Adoratrius, Trinitàries, Bon Pastor, l’ordre secular de les Croades Evangèliques, Terciàries Caputxines de la Sagrada Família, Lanua Coeli, Filipencs i altres amb menor presència. Fonamentalment Adoratrius i Oblates eren les ordres més fortes i amb major nombre de reformatoris a tota la geografia espanyola.
El dia a dia era pitjor que una presó. Correspondència censurada, treballs forçats, adoctrinament religiós extrem, control constant sobre les internes, humiliacions, habitacions en aïllament, trasllats, tracte vexatori i càstigs diversos.
Les internes s’autolesionaven, altres van intentar fins i tot treure’s la vida i algunes ho van aconseguir llançant-se per la finestra. Aquestes morts es justificaven com a “intents de fuga”. Ningú no es llença d’un cinquè pis en roba interior per escapolir-se. Nosaltres no tenim mortes a les cunetes, sinó suïcides no contemplades com a tals que van preferir treure’s del mig abans de romandre als reformatoris.
Absolutament tot es tapava, sostenint, sobre el paper, situacions extremes no tractades de manera individual. Cada interna ingressava per un motiu, amb el conseqüent trauma: Conflictes familiars greus, filles de presos, de mare soltera, de famílies desafavorides o violades pel seu propi pare, avi, germà, cosins. Es tancava la víctima i l’agressor campava lliurament, fins i tot acudia, displicent, a les visites setmanals, amb el consentiment de les religioses, que coneixien el delicte i no ho denunciaven.
Es tractava d’imposar per la força el patró femení basat en la submissió, el somni franquista fet carn a mans d’aquesta institució, que es va allargar fins al 1985. En plena democràcia. Mentre Espanya tenia tanta pressa a legalitzar el porno, el cinema de “destape”, els casinos i els bingos, milers d’adolescents estaven tancades en reformatoris per motius que no se sostenien ni amb ciment armat. Tractades com a delinqüents, pèrdues, golfes i irrecuperables.
“La lletra amb sang entra. Qui bé t’estima et farà plorar…” Als reformatoris plorem per una vida sencera. Les monges no tenien ni la més mínima compassió. Ni cap empatia. Prohibien terminantment parlar entre companyes, les fugides eren diaries, però s’amagaven. Qui gosés rebel·lar-se era traslladada a un lloc pitjor, sent l’escala final San Fernando de Henares, Villalba o Baeza. D’aquells llocs, cap no tornava per explicar-ho. A cada reformatori es va aixecar una indústria disfressada de tallers de treball (confecció, punt, brodat, impremta, manipulat, canelleria…) argumentant que ens estaven ensenyat un ofici, quan no era cert. Es tractava de treballs en cadena que qualsevol podia fer. Ningú no ens ensenyava absolutament res. I així, amb mà d’obra gratuïta, van omplir les arques i van construir grans convents a les millors zones de les grans ciutats, ocupant illes senceres i el seu patrimoni immobiliari va créixer com l’escuma. Treballant per a grans marques, confeccionant roba, brodant vestits de torero, casulles de sacerdot, palis, tapissos, draps litúrgics i aixovars de núvia, que les congregacions venien a honorables clients. Mentre nosaltres passàvem gana. Se suposa que havíem de pagar el nostre menjar i el sostre que ens aixoplugava. A quina escola et passes el dia fregant, treballant i resant? Només teníem tres hores de classe al dia i la formació acadèmica no n’era la prioritat.
Pels reformatoris franquistes van passar grans lliurepensadores, opositores al règim, artistes, estrangeres, gitanes, comunistes i homosexuals. Contra nosaltres queia la pitjor de les fames: esgarriades, rebels i irrecuperables. A les homosexuals les ingressaven al psiquiàtric, que depenia del Patronat. I en els seus expedients posaven: “Trastorn de conducta homosexual que perjudica la resta de les seves companyes. Clares tendències homosexuals. Se la ingressa per homosexualitat de la qual no se’n penedeix ni té intenció de cap canvi. Electroshock com a teràpia”.
La institució mai no es va amagar, simplement es van oblidar de nosaltres, perquè fins al 2012 no es va començar a publicar sobre això. Les congregacions religioses del Patronat es van convertir en ONG el 1985 i dirigeixen gran part dels actuals centres de menors. No han resolt el seu terrorífic passat recent, però continuen rebent i manejant grans quantitats de diners públics. I a més estan sent reiteradament premiades: Les Adoratrius (2014, 2017, 2021, 2023) i les Oblates (2018 i dos premis el 2021) com a “Defensores de Drets Humans” (sic)… Sabem que tot poble que oculta, ignora o menteix sobre la seva pròpia història està irremeiablement condemnat a repetir-la. Mai ens faran callar! I continuarem amb la nostra lluita…
Consuelo García del Cid Guerra és escriptora, investigadora i activista espanyola. Els seus llibres, entre d’altres: Las desterradas hijas de Eva/ Patronato de Protección de la Mujer/ Ruega por Nosotras/ Las Insurrectas del Patronato/ La niña del rincón.
