Per La Briana Teatre.
Fins el 25 de maig, el Teatre Nacional de Catalunya dedica aquesta temporada 24/25 als marges, allò que “s’allunya del model establert com a desitjable”.
En aquest marc, el passat 8 de maig s’estrenà a la Sala Tallers Alícia en un món real, adaptació de la novel·la gràfica homònima, escrita per Isabel Franc amb dibuixos de Susanna Martín, un llibre que, des de la perspectiva autobiogràfica, desdramatitza el procés de detecció i curació d’un càncer de mama i, alhora, fa una crítica contundent al sistema sanitari, la imposició d’una estètica determinada o la construcció social de la malaltia, tot emmarcat en un cercle d’amistats fora del tradicional.
La decisió de portar-la a escena arriba de la mà d’una de les actrius i directores escèniques més compromeses del moment: Teresa Urroz, qui porta ja molt de temps mostrant la seva implicació amb un teatre inclusiu, atrevit, valent i sense embuts. És ella qui convida a l’autora, Isabel Franc, a fer l’adaptació i hi col·labora amb decisives aportacions dramatúrgiques. Es dona la circumstància que ambdues han viscut en primera persona un procés de càncer i ambdues coincideixen en fer una comèdia dramàtica on la malaltia no sigui l’eix principal sinó un punt de partida per reflexionar sobre els marges, l’inconformisme, la desobediència i, molt especialment, les cures i l’acompanyament.
Els personatges d’Alícia es mouen al límit de tots els marges. 1. Tres amigues, que han arribat a aquest vincle —definit per Marina Garcés com “l’única relació estable per a la que no hem inventat “papers”— després d’haver compartit espai afectiu-sexual (el que popularment anomenem “ex”). 2. La seva condició de dones que defensen i practiquen un nou model de relació sorgit de les aliances creades per les xarxes feministes. 3. Totes elles es troben a la cinquantena, l’edat en que una dona comença a ser invisible per al patriarcat, no pas per a d’altres dones. 4. La seva opció afectiva-sexual no és la que la societat admet com a ideal, tot i que té el “detall” d’acceptar-la. I per acabar d’adobar una situació de marginalitat, Alícia, la protagonista, ha d’afrontar aquesta malaltia estigmatitzada a la que sovint els mitjans de comunicació, fan al·lusió amb el gens innocent eufemisme d’una “llarga malaltia”.
Sobre la construcció social del càncer.
Susan Sontag ja va alertar sobre la “diferència de classes” dins la malaltia. El glamur poètic amb que la literatura ha tractat la tuberculosi poc té a veure amb el silenci tràgic que envolta el càncer o el tractament inhumà que ha rebut la Sida. Sontag reflexiona sobre les estructures lingüístiques que s’utilitzen per tal d’explicar la malaltia segons cada societat i moment històric i afirma que “la forma més sana d’estar malalta és tot fugint de la metàfora”. En el cas del càncer s’ha optat, clarament, pel llenguatge bèl·lic: “la invasió de les cèl·lules” que “colonitzen” un cos on es posen en marxa “les defenses” per tal de “guanyar la batalla” i ser una “supervivent”, sense oblidar la col·laboració de l’arma química que representen els tractaments. En opinió de Sontag, això afavoreix l’estigmatització. Però d‘on sorgeix la metàfora sinó de la ocultació? Sontag diu que es parla del càncer amb circumloquis perquè, a diferència d’altres malalties, que també coquetegen amb la mort, té un caràcter obscè, és a dir, impúdic, que ofèn i és de mal auguri.
Maria-Mercè Marçal ens dona una perspectiva diferent. Poeta contestatària, posa el contrapunt líric al procés de malaltia i mort amb un poemari, Raó del cos, on la metàfora és el principi de la vida i, enlloc de repetir els tòpics malignes i culpabilitzadors sobre el càncer, en crea de nous :
Covava l’ou de la mort blanca
Sota l’aixella, arran de pit [1]
Marçal parla de la mort de forma directa i serena integrant-la amb les seves temàtiques habituals: la terra, la transmissió literària o l’amor amb veu de dona.
Alícia en un món real, per portar un xic més la contraria, es mou en el terreny de la comèdia. L’obra s’emmarca en tres eixos que defineixen el seu caràcter vital, reivindicatiu, oníric i, sobre tot, irònic: els marges, la crítica al sistema farmaco-sanitari i una quotidianitat on realitat i fantasia es combinen i juguen.
El meravellós univers Carroll
L’Alícia escènica s’emmiralla amb l’Alícia de Lewis Carroll, però mentre que la nena del conte s’avorreix a la realitat i les seves aventures comencen tot entrant al cau darrera d’un conillet blanc, l’Alícia real és feliç en el seu caos quotidià fins que se li apareix una dona amb bata blanca que la conduirà, amb moltes preses, al túnel fosc que representa la malaltia: “Arribaré tard —diu tot posant-se i traient-se la bata— arribaré massa tard”.
Quan un diagnòstic atura el nostre món, la realitat es veu alterada, invertida i tant sols pot ser explicada a través del mirall. Perquè només el mirall ens permet veure el que hi ha al darrere, ens dona la perspectiva d’allò que no es pot afrontar de cara sense cap-girar-se.
Un túnel fosc del que no es veu el final, una doctora que talla pits com la Reina de Cors tallava caps, uns protocols obligatoris que no permeten cap mena de qüestionament, una cursa de tanques que cal saltar de cap per avall… L’esperit rebel i inconformista de l’Alícia posa en dubte tot aquest seguit de paràmetres imposats. Demana una informació que no sempre li és donada i, en la majoria dels casos, no pot ser discutida. La seva opinió no compta, ella és la pacient, la ignorant que ha d’acatar el suprem saber del sistema mèdic. Aquí surt la ràbia, la desobediència i el posicionament crític de la protagonista, tenyits d’un sarcasme que també la situarà en els marges, però no la farà callar.
La proposta escènica és arriscada i és impactant. Els personatges han passat de les dues dimensions del paper a la magnitut polièdrica del teatre. “Una construcció —segons paraules de Marta Momblant al pròleg del llibret[2]— de peces diverses, amb vestigis visuals i audibles —corporis, lumínics, gestuals, caracteritzacions i moviment—, en cohesió amb el text”. En qualsevol d’aquestes dimensions, l‘Alícia real reivindica els beneficis de la comèdia dramàtica tot presentant personatges entranyables i esbojarrats, que es veuen i es reconeixen en els marges i opten per resistir i sortir-se’n amb un beuratge màgic similar al que a l’Alícia de Carroll li permet travessar portes massa petites: tot posant-hi unes gotetes d’humor a allò quotidià, a allò que arriba o a allò inevitable.
[1] Maria-Mercè Marçal. Raó del cos. Empúries, 2000.
[2] Franc. I. Urroz, T. Alícia en un món real. Adaptació teatral. La Briana Teatre, 2025.
